Bassals
I tu, tu sempre viuràs en mi.
Ets el gran torrent que baixa,
ara atrafegat, ara mansuet,
sentint-se viu en la seva cursa,
esbojarrada, fins el mar.
Et sento com l’ocell que vola
amb les ales esteses, en silenci.
Visc el preciós instant del misteri,
gaudint de l’aleteig rítmic i parsimoniós
de qui cerca recer, sota la teulada.
Em demano el perquè?
i no escolto la resposta,
ni la música dels teus llavis.
I penso... que et penso poc
quan no et tinc a prop.
I sóc, puc percebre, tan subtil
petitesa, com la immensa grandària.
Vinc a ser l’ínfim personatge,
en la solitud de la teva
absència.
Dubto, ho saps!
I en tan gran disbarat
puc entreveure els teus ulls,
i un somriure...
burleta.
Quan no hi ets, encara, t’observo
embadalit, en l’anhel del teu avenir,
perquè sense ser-hi, et veig dansar
amb la pluja dèbil, que ara cau
i que omple de bassals, el nostre jardí.
Ferran d’Armengol 19-11-2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada