Àgora, d'Amenabar i Je t'aime, de Lara Fabian

Visió del Ferran

Ahir vàrem veure Àgora d’Alejandro Amenábar. Una gran pel•lícula, es miri per on es miri. Una història impactant i corprenedora, una realització fantàstica, un treball d’actors magistral, fent-la del tot creïble, hom diria que estava veient un reportatge del telenotícies, sense un presentador conductor. La conducció la feien els actors, anant d’un costat a l’altre d’una Alexandria real i tangible, amb uns apropaments fora de la Terra magistrals, com si un Google earth ens acostés a la realitat del passat, tangible i tàctil. I amb un missatge esfereïdor, que ens dóna poc marge a la imaginació, ens diu allò que estem veient i escoltant, i em demano que en diran els capitostos religiosos de tot plegat. I no sols els cristians, que són d’entrada els que hi podrien tenir més interès, aquí, Amenábar, no deixa cap titella dreta, tots cauen al mateix sac, fins i tot, dels que no en parla, per motius cronològics històrics evidents. Però tot arriba i es repeteix. No cal enganyar-se.
Una pel•lícula que sols triomfarà aquí, a Europa, dubto molt que americans o altres països l’acceptin. Potser el xinesos, si entenen el missatge, els pugui interessar el tema. Un mercat a explotar.

En sortir en parlàvem de com ens havia agradat, i què volia dir el director amb aquesta pel•lícula, o si sols volia canviar el registre; Amenabar no ha repetit dos temes seguits iguals a la seva trajectòria, mireu el seu historial.
La cosa va ser en pujar al cotxe, per anar a cercar el menut, que estava a casa dels avis, a la radio del vehicle hi duia una gran desconeguda "per nosaltres" de la música francesa, una descartada de la cançó lírica, però d’una gran veu. Una de les cançons que cantava la podeu escoltar tot seguit.
Crec, que una part del missatge d’Amenabar, es pot acompanyar d’aquesta cançó: Je t’aime.

* * *

Visió de l'Empar:

L’Amenábar no podia haver escollit una època històrica millor per posar de relleu allò que ens vol explicar: segle IV dc., Alexandria sota domini Romà i el Cristianisme avançant inexorablement. Contraposa els mecanismes psicològics diversos que fan avançar una religió, el fanatisme cec, la manipulació atroç per part del poder que empeny a la població a actuar com un ramat, fent el contrari al que els humans haurien de propugnar. En front d’això tenim els éssers que s’emocionen amb el coneixement, amb la recerca de la veritat, que no creuen, només cerquen, i pensen –aquest personatge està representat per Hypatia, brillant astrònoma i filòsofa–. Una bellíssima i intel·ligent recreació d’un personatge i d’una època. M’ha emocionat especialment la recerca apassionada del coneixement sobre l’Univers, hores després de veure-la encara hi dono voltes, i em fa pensar. Chapeau, senyor Amenábar!