POEMACTE, KOSMÓPOLIS11

Kosmópolis és el festival biennal, la Festa Internacional de la Literatura que es celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). En aquesta sisena edició pren un pes específic l’amplificació de la literatura; entren en joc altres escenaris a banda de la paraula impresa: la paraula electrònica, la diversitat dels dispositius de lectura, la creativitat en les xarxes d’Internet, l’expressió oral; tot es situa al bell centre de l’activitat literària, sense límits precisos amb altres disciplines artístiques. Una festa de la llibertat per a sentir-nos part d’un cosmos obert i canviant, un univers on l’emoció i la sorpresa pren forma d’aventura, de viatge al centre de la paraula.

L’Associació de Relataires en Català va organitzar dissabte passat una actuació poètica oberta i participativa en la qual rapsodes no professionals llegien de forma simultània, tot caminant, mentre deambulaven en un espai concret, aconseguint així un murmuri poètic enmig de la ciutat. El lloc de la trobada va ser el pati Kosmopolis, limitat, però a la vegada obert, i amb prou amplària per aconseguir la participació d’un bon nombre de rapsodes espontanis.

Els poemes que es vam llegir en forma de remor, de melodia urbana, són creacions de poetes que publiquen a la plana web Relats en Català.

Felicitem a l’Associació de Relataires en Català per l’èxit de la convocatòria i per la possibilitat de mostrar una part d’aquesta literatura que habita el món virtual.

Crònica de l'acte a "Lo Càntich"

Fotografies: Esther Llobet

Muntatge fotogràfic: Ferran d'Armengol

Imatge de portada: Web del Kosmopolis

Petits poemes en prosa, de Baudelaire

EMBRIAGUEU-VOS

Cal estar sempre embriac. Tot rau en això: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us escrebanta les espatlles i us vincla cap a terra, cal embriagar-se sense treva.
De què, però? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.
I si alguna vegada, als graons d’un palau, a l’herba verda d’un fossat, en la solitud pesarosa de la vostra cambra, us desperteu amb l’embriaguesa minvada o ja serens de tot, demaneu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que plora, a tot allò que es mou, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us respondran: “És l’hora d’embriagar-se! ¡Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos, embriagueu-vos sense parar! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”.

Vaig trobar a la biblioteca la traducció dels “Petits poëmes en prose (Le Spleen de Paris)” de Charles Baudelaire feta per Sala-Sanahuja (1991) que inclou el text original en francès. Anteriorment se n’havien fet dues, de traduccions: Agustí Esclasans (1930) i Anna Montero i Vicent Alonso (1983); més recentment se n’ha publicat una de l’Alexandre Ferrer (2006).

Poesia de l’urb, de la ciutat emboirada i els seus habitants; la misèria, el plaer, l’amor i el mal, la crítica corrosiva, la hipocresia de la societat, la melangia del poeta. Podeu trobar tot això i més en aquest llibre escrit amb la saviesa i la brillantor del llenguatge evocatiu i vibrant; uns texts d’una bellesa duradora i inesgotable; poesia que ha influenciat a moltes generacions d'escriptors.

L’estranger, El desesper de la vella, El foll i la Venus, El gos i el flascó, A l’una de la matinada, Un hemisferi en una cabellera, Any where out of the world, ¡Apallissem als pobres! son alguns dels títols que formen part de la història de la literatura, i que llegits gairebé un segle i mig després de ser escrits encara es mantenen vigents.

EL PORT

Un port és un sojorn deliciós per a una ànima cansada de les lluites de la vida. L’amplària del cel, l’arquitectura mòbil dels núvols, les coloracions canviants de la mar i les llampades dels fars constitueixen un prisma meravellosament adient per distreure els ulls sense cansar-los mai. Les formes esveltes del vaixells, amb ormeigs complicats, als quals l’oneig imprimeix oscil•lacions harmonioses, serveixen per conservar a l’ànima l’anhel de ritme i de bellesa. I a més, per a aquell que ha perdut la curiositat i l’ambició, hi ha sobretot una mena de plaer misteriós i aristocràtic en el fet de contemplar, ajagut al mirador o repenjat a l’escullera, tots aquells moviments dels qui marxen i dels qui tornen, dels qui tenen encara la força de voler, el deler de viatjar i enriquir-se.

SUNSET PARK - PAUL AUSTER

SUNSET PARK – PAUL AUSTER

Hom diria que aquesta novel•la de l’Auster és una profecia sobre el poble americà, de la seva política i del seu tarannà social. Diria que desapareixen una temporada i que quan volen donar la cara, s’amaguen en el jardí del problema, quan veuen que ja l’han emmerdat tant que no saben si fugir o afrontar amb orgull i dignitat el que han desfet, doncs aquí l’Auster acaba el llibre. I amb la solució de la seva gent, la que representa el protagonista culte i erudit; en Milles Heller. Un xicot que va penjar els estudis per culpa d’un accident i aquest fet l’ha perseguit els darrers deu anys de la seva vida, canviant de residència constantment, fins trobar l'amor d'una noia adolescent encara, una noia cubana... En Heller decideix tornar a Nova York, a Sunset Park amb el seu únic amic que el lliga al passat, torna per a refer ponts caiguts. La culpa en té la culpa de tot, i no superar-la, és el gran dilema americà. Auster ens ho fa evident a la seva manera, mostrant-nos un reguitzell de personatges que viuen i respiren, evidents estereotips que pots trobar arreu del món i que també arrosseguen la seva culpa personal. Quatre d’ells ocupen una casa a tocar d’un cementiri, en un barri d’una de les ciutats més heterogènies del planeta. Una ciutat on tot hi té cabuda, fins una botiga que arranja estris vells atrotinats.

Aquest cop, l’autor deixa de banda l'Amèrica fantàstica que impregna en els seus llibres anteriors i que tant ens han fascinat als seus seguidors. Aquest cop ha tocat més de peus a terra, perquè el missatge és més tangible, no vol que ens deixem portar per fantasies que ens despistarien, vol que veiem el que ens està explicant, i vol que veiem què amaga darrera d’aquesta història. Mil lectures es faran i mil històries diferents llegirem, cada un de nosaltres, però tots coincidirem que hem llegit un bon llibre d’un bon narrador, compromès amb el temps que li ha tocat viure..

Paul Auster

Aquesta és la meva visió reposada del relat que ens planteja amb gran mestria en Paul Auster, la visió d’un final que en un principi no em va agradar, no diré el motiu, doncs seria explicar-ho a crits. Però ara, que ha anat agafant pòsit dins del meu record, crec que és el més realista dels finals possibles de la història que ens planteja, i aquesta visió de les coses que ell ens proposa no sempre és la més desitjada. Però aquest Poble viu, o malviu, la disjuntiva de ser una gran potència que de mica en mica se la mengen els amics/enemics.

Què hauries fet tu? Aquesta és la pregunta. Ara, siguem sincers.

Jo, personalment, aconsello la seva lectura, no et deixa indiferent i està molt ben escrit. No el veig lluny dels millors moments literaris del mestre, el seu estil ho omple tot, i els seus fidels seguidors estem contents que segueixi en forma, en bona forma narrativa.

Mapa de Sunset Park

Un cop acabada la lectura de Sunset Park, i mentre païa el seu missatge, en el bloc de l’home fosc vaig penjar un relat que pot estar embrancat amb les meves raons, o la meva visió del llibre, és un micro relat que parla del desembarcament de Normandia i l’homenatge, anys més tard, als morts i dels seus supervivents. De fet, no té res a veure amb la història de l’Auster... o potser sí...

Llegiu, si ho voleu: Als herois de sempre

http://homefosc.blogspot.com/2011/02/desembarcament-de-normandia-als-herois.html

Les imatges d'aquest post estan extretes de la xarxa.

FIRA DE L'AIXADA A MANRESA

Els dies 26 i 27 de febrer es celebrà a Manresa a l'empara de les Festes de la Misteriosa Llum, la Fira de l'Aixada, un mercat Medieval que acull el centre històric de la Ciutat.

Manresa està marcada per les diferents èpoques que ha viscut i aquest llegat es descobreix a través dels carrers medievals, el centre amb edificis modernistes o els casals barrocs. Caminar pels seus racons es fer un viatge per la història de Catalunya, i la de Manresa en particular. Descobrir els seus misteris i les seves llegendes, un plaer per a qualsevol que gaudeixi d'una bona taula i la companyia mil·lenària d'una ciutat viva en el cor de Catalunya.

Foto: Empar Saez

Deixar-se portar per l'esperit de festa que gaudeix tota la Ciutat és una experiència única en la que l'ajuntament i els casals si aboquen de ple, amb representacions teatrals, tallers pels més menuts, tir amb arc, música al carrer, tot un seguit d'esdeveniments que et fan sentir dins d'un espectacle ben orquestrat i del que te'n sents part integrant. T'hi fan sentir i hi participes de bon grat.

Foto: Ferran d'Armengol

El solejat diumenge va afegir-se a la festa, amb una mica de vent fresc de les muntanyes. Tot plegat va fer gaudir als visitants, i als vilatans també, un jorn de festa prou agraït i un bon ambient per passejar i per menjar a l'aire lliure i/o també, comprar l'embotit, el formatge, la mel o una baralla de cartes catalanes. Les mil coses que estaven a l'abast dels qui ens vàrem despistar unes hores per la Ciutat de Manresa. Un cap de setmana fantàstic que mirarem de repetir, si és possible.

Tres minuts d'imatges i so.

http://historiesmanresanes.blogspot.com/2008/06/el-gran-misteri-de-manresa-la.html

http://manresaturisme.cat/cat/esdeveniments/la-festa-de-la-llum-fira-de-laixada

http://www.aixada.cat/

CONTES DE CAPÇALERA

En aquest llibre trobem aplegats tots els contes de Josep Palau i Fabre que havien estat publicats en quatre reculls successius: Contes despullats, La tesi doctoral del diable, Amb noms de dona i Un saló que camina, respectant l’ordre d’aparició i la distribució dels contes de cada llibre.

En el pròleg del primer recull, Contes despullats, l’autor escriu:

“No sé si per naturalesa o a causa de les circumstàncies que m’han tocat de viure, el cert és que tot em duu, per una mena de pruïja antiretòrica, a una economia molt estricta del temps i de les paraules, que es tradueix, les més de les vegades, en un estil una mica sobtat, sense ornamentació; en un art potser excessivament despullat, no ho sé. Després de tot, pertanyo a una generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua, i això, per força ha de quedar reflectit en una forma o altra en els meu estil.”

Potser és degut a aquest estil “despullat” al qual Palau feia referència, a l’originalitat, o a la seva visió carregada d’intel·ligència, el cas és que la lectura dels contes m’ha atret irremissiblement i m’ha fet adonar de la gran vàlua de Palau i Fabre com a creador d’històries.

Els temes són diversos i atractius, però si hi ha un eix central que els uneix, aquest esdevé la figura de la dona, el mimetisme femení no com a absència de caràcter sinó com a plenitud i diversitat, com una forma de creació artística, canviant, però única. Així en el primer conte “Els noms de Liliana” un home solitari, enamorat d’una noia inventada, Liliana, copiarà el seu nom centenars de vegades que, en repetir-se, es descompondrà, sorgint-ne noms diversos: Li, Lilí, Lia, Anna, Liana, cadascuna amb una personalitat definida. D’aquesta manera fa realitat el somni de possessió de totes les dones del món; un erotisme especial, propi de l’autor, que recorre la seva obra de cap a cap i la dota d’un encís inusual.

Transcric un fragment de “Florència” dins el recull “Amb noms de dona”, un dels meus contes preferits:

“Ella, la meva amiga, Florència, avantatjava la ciutat, la superava. Com és possible que jo me’n desenamorés o me’n desencisés? Quan la besava, quan l’acariciava, tota l’esplendor del Renaixement acudia als meus besos, a les meves mans, se’m feia tangible. El festí era ella. Els seus pits em semblaven les voltes del Duomo, però més superbs, d’un estil superior, i que justificaven aquells. La tebior de la seva carn em permetia de transitar tothora per la ciutat, i el seu cos embrunit –Florència era una rossa bruna- em recordava poderosament la pedra càlida de la població toscana, com si la seva pell hagués estat brunyida per aquell aire bru que canta Dant.” 

SENSE SENYAL

SENSE PARAULES

º/º  º0º

Malgrat tot, encara queda TV3 a la carta, aquesta no la poden tancar ni a València, ni enlloc, ja seria greu que fessin tancar una web. Però de ben segur que ja miraran com fer-ho, si no ho han mirat ja.

IN THE MOOD FOR LOVE

Si hi ha una pel·lícula que pot ser considerada dins el terme de “poesia de la imatge” és sens dubte “In the mood for love”, 2000, (“Predisposat a estimar”) del director Wong Kar-wai. D’una bellesa sublim, cada escena és única, cada gest mesurat i alentit; la llum acompanya, suavitza o endureix, enalteix o matisa més enllà del que és possible veure; la música és la protagonista oculta, melangiosa, solitària i romàntica. 

En un entorn urbà, amb il·luminació artificial, on destaquen grans estretors espacials, metàfores de presons vitals, poques pel·lícules enlluernen tant a l’espectador, arrabassant-los de la vulgaritat pel seu to xiuxiuejant, per l’elegància estilitzada en un ambient somort i rutinari. 

L’argument: Chow (Tony Leung) redactor d’un diari local i Su Lizhen (Maggie Cheung) secretària  en una empresa naviliera, ocupen dos apartaments contigus en una estreta pensió de Hong-Kong de 1962. Tots dos estan casats, però descobreixen que les respectives parelles, sempre absents, són amants. A partir d’aquesta descoberta la relació cordial i distant s’apropa; una tímida complicitat desemboca en desig i estima, un sentiment, però, reprimit “per no ser com ells”. Trobades i passejos amb el pes, la incomoditat d’afrontar la situació d’enganyats i a la vegada presoners del desig i les contradiccions internes. Les escenes crucials, eròtiques, van ser eliminades del muntatge final. Aquesta elusió, fidel a la tonalitat del film, és un intent final per a què l’espectador dibuixi el que no es veu, per a què el més erogen dels sentits, la imaginació, arrodoneixi una pel·lícula subtil i poètica fins al deliri. 

La música, juntament amb les imatges (fotografia de Christopher Doyle), embolcallen a l’home i a la dona, dins la calor sufocant de Hong-Kong, els estrets passadissos i carrers xops. Les cançons de Nat King Cole i el tema superb de Shigeru Umebayashi “Yumeji’s theme” romanen dins el nostre record, com un lament, un record boirós que no podem tocar.

ALBERT RÀFOLS-CASAMADA, EL TRAÇ I LA PARAULA

A la sala Muncunill de Terrassa es pot veure l’exposició “El traç i la paraula” d’Albert Ràfols-Casamada un dels artistes catalans contemporanis més destacats i polifacètics.

La majoria d’obres que es mostren són inèdites, recuperades del taller de l’artista i realitzades entre mitjans dels 60 i començaments del 2000. Un recorregut artístic molt atractiu i singular on l’obra gràfica s'alterna amb poemes de l’autor. Resulta molt interessant veure plegades les dues vessants creatives de Ràfols-Casamada: grafits, collages i pintura sobre paper o cartró; l'obra plàstica al costat dels textos poètics en els quals la força i la intensitat del color predominen en forma de mots. 

En aquest text de Ràfols-Casamada (“D’un mateix traç”, 1994) podem esbrinar la dualitat imatge-paraula com a expressió artística, com a desig de transmetre per diferents mitjans un únic traç.

"Algunes vegades em plantegen la qüestió de quina relació hi ha, des del punt de vista de l’acte creatiu, de l’esperit, entre la meva pintura i la meva escriptura. La relació, naturalment, està en mi mateix; podríem dir que és d’un mateix traç que es produeixen les dues coses. D’un mateix traç creatiu, que en ocasions esdevé pintura i en d’altres escriptura. No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d’un mateix i únic compartiment: el fons del jo, un lloc on el desig d’expressió s’activa fins a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa. En uns casos en direm pintura, en d’altres poesia... però sempre rebran la llum -i les ombres- d’un mateix i únic lloc".

(groc)

les hores de ple sol
     els camps de blat
               com flames

d'un groc roent
                 cher Theo
aquesta llum em crema

        tot flameja

tot canta
          canta


oh la gran riallada
           del color!

(blau)

damunt el blau
          o dins el blau
o encara darrere
                   el blau
apareixen les figures
                    signes o estrelles
la ratlla que separa
         l'alè que uneix

i el color s'accentua
          que hi hagi
                    diu Miró
una gran contundència
                   de color

i es mouen les ones del blau
               damunt la tela


Albert Ràfols-Casamada. Policromia o la galeria dels colors, 1999.

Sala Muncunill, Terrassa (fotos: Empar Sáez)

“ESTIMAT PICASSO”, JOSEP PALAU I FABRE

“Estimat Picasso” és el testimoni que Josep Palau i Fabre ens lliura sobre la relació amb l’artista; un text fidel i espontani dels contactes i vivències entre ambdós personatges. En la primera part trobem els records escrits de memòria de l'amistat iniciada durant l’època en què Palau viu a París (1946-1960). La segona part és la transcripció de les notes que l’autor prenia en sortir de casa Picasso a partir de 1963. Un llibre interessantíssim, amb l’aproximació més respectuosa i honesta que hom pot imaginar a la figura del gran geni del segle XX.

Palau i Fabre conrea al llarg de la seva vida diversos gèneres literaris: poesia, teatre, assaig, traducció i narrativa breu. Els primers textos que vaig llegir de l’escriptor eren del llibre “Quaderns de l’Alquimista”; cercava informació sobre diferents poetes. Vaig restar captivada per la prosa, els pensaments, les relacions que estableix entre els artistes, i sobretot per l’originalitat del seu pensament. A mida que anava coneixent l’obra constatava que la seva actitud, com els alquimistes medievals, és d’experimentació, per tal de fer emergir l’or del poema, l’or del pensament, de la prosa narrativa.

Una característica que impregna tots els seus escrits és l’alienació, entesa com la cerca d’un mateix a través de l’objecte d’estudi. En els diferents cicles creatius de Palau són molts i variats els seus “objectes” d’estudi, però hi ha un que el fascina d’una forma cega, impulsiva, i és gràcies a aquesta fal·lera que gaudim de la més extensa i excelsa obra mai escrita sobre Picasso. Reconeguda a nivell mundial i traduïda a nombroses llengües, és l'obra de referència sobre el pintor i a la qual va dedicar una part important de la seva vida. 

Llegint “Estimat Picasso” es pot percebre que la cerca per part d’alguns artistes del seu “jo” creador passa pel descobriment d’altres artistes, per un aprofundiment en l’obra d'aquests i una assimilació del fet creador que engrandeix el seu propi art. En el cas de Palau i Fabre en tenim diferentes mostres d’aquest procés creatiu, misteriós i inabastable.

Una altra sensació que el lector de Palau i Fabre pot experimentar és que no ha estat prou reconegut en el seu país, o que el reconeixement li va arribar de forma molt tardana. Sigui com sigui, forma part de la generació d’escriptors exiliats que van mantenir l’estima a Catalunya, a la seva llengua i la van fer arribar a uns nivells d’excel·lència difícilment superables. Voldria que aquest article servís com a petit homenatge a la seva figura.

Palau i Picasso, Mimetisme i Art

POSEU-ME LES ULLERES

L’últim vers del sonet en què Vicent Andrés Estellés s’afigura i planifica minuciosament el seu enterrament dóna títol a l’obra de teatre de la companyia valenciana Teatre Miquelet, dirigida per Pep Tosar. Basada en la vida i l’obra del poeta, comprèn un recorregut per les seves vivències. Un Estellés interpretat per l'actor Enric Juezas, amb una dosi d’humor impagable, acompanyat  per Miquel Gil a la guitarra i la néta de l'escriptor, la ballarina Isabel Anyó Andrés, fan de l’espectacle una delícia visual, musical i poètica.
La personalitat, el carisma i la força d’Estellés estan reflectides fidelment. Els temes estellesians: la mort, el sexe, la guerra, la llengua; tots els fets crucials de la seva biografia narrats per “ell” mateix, de forma natural, fent petar la xerrada en un antic cafè de Burjassot, provoquen el riure còmplice dels espectadors, l’admiració. Ens captiva el personatge per l’amor profund a la vida i el record entranyable dels seus versos.

Estellés encara avui provoca rebuig en un ampli sector de València, encara avui revoluciona els ànims d’alguns que volen anular la veu d’un poble. Tanmateix, Vicent Andrés Estellés és actualment, peti qui peti, més viu que mai.

Aquesta obra afortunadament ha arribat a Barcelona. Desitgem que pugui visitar molts teatres d’arreu Catalunya i els Països Catalans, i que sigui un revulsiu més per a llegir un dels millors poetes catalans de tots els temps.

Estellés encara revoluciona tot València: article de VilaWeb

EL JOC DE DÉU

El joc de Déu

No conec personalment al Salvador Macip, el tinc com amic al facebook, i ens anem seguint pel món blocaire, d'una manera o altra, en algun moment o altre, però ja us dic que no ens hem vist mai la cara en directe, ni hem encaixat les mans.

Així, per introduir-me i conèixer-ne un xic la seva obra, he començat per aquest; "El joc de Déu", i he pensat, tot llegint, que si l'hauria fet un escriptor nord americà, ben bé podria ser un best seller i fins potser ja estarien parlant de fer-ne una pel·lícula a Hollywood, i les seves consegüents seqüeles en TV de pagament.

Una història d'intriga i poder, amanit per la il·luminació d'un Déu, un ésser omnipotent que tot ho pot veure; coses d'ahir, d'ara i d'un futur no concret, amb el que sent que es pot jugar... i què en podem dir de la noia... i del xicot? Una terna de protagonistes ben antagònics i complementaris, malgrat tot. I una galeria de secundaris força divertida.

El considero un relat hàbil que juga amb foc i no es crema, crític amb les actituds humanes, de com es posen en pràctica jocs malabars amb el nostre entorn, sense saber ben bé què hi tenim entre mans, ens parla de l'afany pel poder en tots els sentits: fama, sexe, diners, ciència... bé, en toca molts de temes, si el lector vol aprofundir una mica més en tot plegat. La meva modesta opinió és que aquest petit gra de sorra a la gran platja de la literatura potser no marcarà una fita, però també podria estar equivocat, tant de bo!, però el que sí que sé, és que no te'l pots perdre. No fos cas que Déu prengués una decisió en aquest aspecte...

Si he de suggerir la seva lectura, que ho faig, el recomano per ser un escrit actual, un relat atrevit i sincer, i perquè m'ho he passat pipa llegint-lo.

I a més a més, perquè m'ha sabut greu arribar a la pàgina 222 i veure que ja no seguia...

Remenant per la xarxa he trobat aquest vídeo...

però personalment, i sense pressió de cap mena, m'agrada més aquest altre...



serà que és més sensual... amb aquestes cames a la banyera? Però si vols tenir totes les eines per jutjar, mira aquest altre.




La fitxa tècnica la trobaràs aquí, a Edicions Bromera.

CONCURS DE POESIA SOCIAL I DE DENÚNCIA

L’ARC (Associació de Relataires en Català) organitza el Concurs de Poesia Social i de Denúncia a través del web Relats en Català.cat. No perdeu l'oportunitat de posar les paraules al servei de les injustícies socials, dels valors humans. No deixeu de fer art i assenyalar amb els vostres mots allò que passa al vostre voltant, o a l'altra punta del món i assumir la pena d'altri.

Bases del concurs 

¿O potser voleu denunciar que no es fa prou poesia de denúncia, que és un tipus de poesia en “desús” i que no té prou prestigi actualment? En qualsevol cas tenim un grapat de bons poetes als països catalans que van escriure poesia social, cívica (Estellés, Martí i Pol, Llompart). No podem pas oblidar tampoc els representants de la Nova Cançó què amb la música i la poesia van fer un servei incommensurable a la societat oprimida de l’època.

Actualment hi ha moltíssimes, masses, raons per escriure i no callar. Poetitza les teves inquietuds, allò que íntimament et fereix; res del que és humà no t’és aliè. Participa-hi!

SALVAT-PAPASSEIT – POETAVANTGUARDISTACATALÀ –

Exposició: del 23 de desembre al 3 d’abril (entrada lliure)

A l’Arts Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona, es pot veure l’exposició dedicada a Salvat-Papasseit, poeta popular, autodidacta, d’esperit revolucionari i gran idealista. Hom pot gaudir d’una posada en escena d’avantguarda, completa, excel·lentment documentada, dins un marc arquitectònic bellíssim.

La mostra s’inicia amb un resum biogràfic de  Joan Salvat-Papasseit dins el context social, cultural i polític de l’època. El recorregut s’endinsa per tres espais diferenciats que mostren diverses etapes evolutives del poeta. En el primer s'hi troba l’activitat literària en prosa de Salvat-Papasseit al servei de l’activisme polític i social més exaltat; la inquietud intel·lectual i les seves lectures. Una segona etapa està lligada a l’edició de llibres i revistes i als corrents moderns de l’art català i europeu. L’amistat amb els artistes Torres-García i Rafael Barradas li proporcionen els primers contactes amb el llenguatge pictòric de l'avantguardisme. En aquesta etapa destaca la creació de les revistes “Un enemic del poble. Fulla de subversió intel·lectual”, “Arc-Voltàic” i “Proa” i els primers reculls poètics "Poemes en ondes hertzianes" i "L'irradiador del port i les gavines". En l'últim període, ja malat de tuberculosi, i en les cures de salut fetes a sanatoris, se’ns mostren les cartes escrites per Salvat-Papasseit. En els darrers anys les formes i experimentacions tipogràfiques donen pas a una poesia més íntima i personal. Com a colofó gaudim d'una magnífica selecció audio-visual, versions dels seus poemes fetes pels autors catalans més influents.

De Salvat-Papasseit, ençà que el llegí, tinc gravades algunes dades biogràfiques: la mort del pare en alta mar quan ell tenia 7 anys. Fogoner de professió, Joan Salvat patí un accident al vaixell on treballava: va caure sobre les planxes del forn.  M'emociona d'una forma especial la trajectòria del poeta, la valentia amb què va viure; va fer de la poesia la millor arma per lluitar contra les condicions socials dels oprimits, el pensament gregari i empobrit i la monotonia grissa de l’amor. Va  morir  precoçment als 30 anys.

En aquesta exposició descobreixo, dins el colofó final d'autors catalans que l'han homenatjat, i com a culminació de la mostra, la veu i la imatge del gran Palau i Fabre recitant versos del  poeta. Un darrer tast memorable.

Enllaços:



Poemes de Salvat-Papasseit

Salvat-Papasseit i Torres-García, l'art a l'avantguarda

Picasso davant Degas

Autoretrat, 1896. Picasso

L’exposició “Picasso davant Degas” al Museu Picasso (fins el 16 de gener, 2011) és el primer estudi d’investigació profund sobre la fascinació de Picasso vers l’obra i la personalitat de Degas, així com les sorprenents afinitats al llarg de tot el recorregut artístic d’ambdós artistes. Barcelona és l’única ciutat europea on es podrà veure la mostra.

Autoretrat, 1857. Degas

Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) i Edgar Degas (1834-1917) pertanyen a dues generacions diferents. Quan Picasso arriba a París, el 1900, Degas és un referent en l’impressionisme, però tot i viure molt a prop sembla ser que mai no s'arribaran a conèixer.

Un dels atractius de l’exposició és l’ambició docent amb què ha estat organitzada. A la vegada, però, és oberta a la visió personal de l’espectador, a les interpretacions de cadascú; els comissaris no donen respostes, sinó que ens condueixen per un món artístic a dues veus i som nosaltres qui ho traduïm i relacionem. La forma com Picasso mira el que fa en Degas, n’aprèn i es compromet amb el seu art, i com aquesta influència es plasmada en el curs creatiu del primer es pot trobar en més d'un centenar obres exposades, algunes inèdites a Catalunya.

Retrat d'una dona en gris, 1865. Degas

Retrat de la senyora Canals, 1906. Picasso

En un espai inicial, a manera de pròleg, s’hi exposen els treballs primerencs i la formació anàloga de tots dos pintors: el talent en el dibuix, la sòlida formació, la passió pels clàssics, la figura humana, i alguns temes tractats d’una forma extraordinàriament similar. En l’espai següent, quan Picasso comença a veure els originals de Degas, també ens sorprèn el diàleg, la resposta de Picasso a alguna de les obres cabdals de Degas.

Al cafè (L'absinthe), 1876. Degas

Retrat de Sebastià Junyer i Vidal, 1903. Picasso

A continuació tenim les afinitats artístiques en el tema de les dones, el nu, la toaleta, matèria que captivava a Degas, i de la qual n’era un mestre. Un tema destacat en la mostra és la dansa, les ballarines, qüestió que Picasso pren i reinterpreta genialment. Clou l’exposició el tema dels bordells; Picasso ja nonagenari s’inspira en una sèrie de monotips de Degas que havia anant adquirint, fent-ne d’ell el “voyeur” en escenes de prostíbuls.

Jove ballarina de 14 anys, 1879-1881. Degas

Nu groc, 1907. Picasso

Excel·lent exposició, interessantíssima, s’hi presenten tot un seguit de idees noves fruit de l’estudi d’anys per part de Richard Kendall, especialista en Degas, i Elizabeth Cowiling, experta en Picasso, sobre dos prohoms de la història de la pintura moderna. Captivadora des de principi a fi, i a més és del tot recomanable per anar-hi amb nens, millor a partir de 8 anys, no patiu, no s’avorriran pas.

I PREMI DE POESIA "LO CÀNTICH" - GALA VIRTUAL DEL LLIURAMENT DE PREMIS

Crònica d'una Gala Virtual

Tot va esdevenir en el lapse de dues hores. Eren les vuit del vespre, minut més o minut menys; engegava la festa virtual. Va ser molt emocionant, hi érem gairebé tots presents, alguns havien arribat un xic més tard, però també s'enganxaven amb esperit participatiu, el facebook de "Lo Càntich" treia fum a mida que els guardonats anaven apareixent a la llista, l'emoció anava "in crescendo", no seria just ignorar la gran tasca realitzada per tot l'equip de la revista virtual de poesia, per tirar endavant aquest projecte.

Sols em sap greu, però, no poder comentar com estava l'altra xarxa social, el Twitter. Imagino que també tenia la seva fumera de comentaris i emoció.

No sé quins podien ser els pronòstics, tothom a la xarxa havia comentat la seva, fins i tot en directe, pocs dies abans, en el dinar de la presentació del llibre infantil que els relataires celebraven a l'Hospitalet "Garbuix de contes" editat per Meteora. 

El fet evident era que ningú s'atrevia a pronosticar cap llista de guardonats, cap nom, ni en l'instant de la vetllada. Es respirava aire de festa poètica entre els més de cent participants, i ja que ho comento, sols dir que déu ni do per ser la primera convocatòria, tot un èxit per a una pàgina de poesia que va assolint reptes, un ara i l'altre després, pas a pas.

La emoció va ser gran en anunciar-se el quadre d'honor, obert per la Montse Assens, poeta del maresme amb la seva lírica intimista i compromesa que la caracteritza, guardonada i reconeguda per tots. Ella era la Ploma de Bronze amb el seu poema "Soc cartró". Encara no eren les nou i deu del vespre.

Una mica més tard es comunica als assistents que la "Ploma d'Argent" és compartida ex-aequo. Primer s'anuncia a la valenciana Anna Riera i Puig, amb el poema "Els meus dits", i fent una mica més emocionant la festa, amb gairebé deu minuts de comentaris creuats a la xarxa, es fa saber qui és l'altre "ex-aequo" de la "Ploma d'Argent", i surt el nom de l'Empar Saez, coneguda a la xarxa relataire amb el sobrenom de xantalam, amb el el poema "Paraula". Ja eren dos quarts de deu del vespre. L'emoció estava disparada i sols ens faltava la flamant "Ploma d'or".

I a tres quarts de deu, amb tota la parròquia esvalotada pels nervis, surt la nota final amb la guanyadora del "I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH", escollida per elecció popular entre tots els participants del Premi:

Mirian Petit, de Perpinyà, amb el poema "Abraçada a la meva pròpia pell"

Doncs sols ens queda felicitar a la guanyadora i a tots els participants, així com a les brillants finalistes, i citar-vos a participar en el segon premi de poesia de Lo Càntich.

PS
Oblidava comentar que sortirà una edició en paper durant el segon semestre del 2011, amb les guanyadores, tots els guardonats, i altres poemes que la revista ha publicat aquest 2010 i que cregui oportú per la seva qualitat.

GARBUIX DE CONTES, AL CARRER!

El llibre de relats pels infants "Garbuix de Contes" ja és al carrer.

Foto: Empar Saez

El passat dissabte, onze de desembre, cap a les onze del migdia i amb la sala d'actes de la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet plena de gom a gom, el tercet format per Anna Andreu, flauta de bec, Elisenda Masachs, flauta travessera i Maria Umbert a la guitarra, obrien l'acte de presentació del llibre de contes infantils i juvenils "GARBUIX DE CONTES". Editat per Meteora i amb la col·laboració de l'Associació de Relataires en Català.

Un cop acabada la seva aplaudida actuació, el tercet va rebre un regal ofert per l'Associació.

***---***

Tot seguit, la Sílvia Romero, presidenta de l'ARC, va donar pas a l'entrega del premi de la:

I Gimcana Virtual que durant el passat més de novembre es va realitzar amb col·laboració de la pàgina web Relats en Català. La guanyadora d'aquest premi va ser la reconeguda relataire Unaquimera, en el món de les lletres Maite Crespo. Glòria Calafell, amb la Maite a la foto, va ser l'encarregada de llegir-ne el veredicte.

Fotos: Empar Saez  

I tot seguit va començar l'acte de presentació del llibre "GARBUIX DE CONTES", que va reunir a més de trenta escriptors de Relats en Català. Un cop més, Sílvia Romero va donar pas a quatre dels autors que han participat en l'escriptura dels relats infantils, ells eren la Montse Medalla, Il·lia Sàlvia, Arnau Solé i Ferran d'Armengol, en aquest ordre, d'esquerra a dreta de la foto. Els quatre varen parlar de la seva experiència a l'hora d'escriure literatura infantil, i què els va moure a fer el seu relat en particular. El Ferran va fer lectura d'un paràgraf del relat "Les claus de Nacre", de l'escriptora gironina Anna Rispau.

Foto: Empar Saez

En donar-se per acabat l'acte, els autors presents es varen fer una foto de família i tot seguit la resta de relataires que havien presenciat l'acte també es varen afegir a una nova fotografia familiar. Tot seguit varen començar les tertúlies i apartats, tots plens de rialles i de felicitat, tal com s'escau als pares de la criatura en el moment del seu naixement literari. 

Foto: Sergi G. Oset

Un cop acabat l'acte i quan era l'hora dels comiats, un grup dels relataires i algun acompanyant i amic, es varen dirigir a un restaurant proper, tot fent un passeig per l'Hospitalet, forma perfecta per finalitzar una jornada ben particular dins del món relataire.

Foto: Empar Saez

Aquí us deixo un seguit d'imatges de tot l'acte plegat, amb fotografies de Empar Saez i Albert Montoliu.

Biutiful

El títol de la pel·lícula és un dels grans encerts, encara que la bellesa no ens sigui revelada al primer cop d’ull, que s'hagi d'anar descobrint, a poc a poc, en els detalls humans d’aquest gran film. De fet és un nom ben apropiat per a la beutat humanitzada, imperfecta i mal escrita; natural, així: biu-ti-ful, tal com sona. És real i descarnada, però, com les parets escrostonades de les cases humils que ens mostra i els carrers dels barris marginals on malviu una població majoritàriament immigrant. 

No trobarem pas la Barcelona de postal que entusiasma als turistes, aquella que ens agrada a tots visitar, ni tampoc una història banal; ens parla de la lluita per sobreviure, de les contradiccions morals que hom pot tenir per guanyar-se la vida, del contacte entre els vius i els morts, de la mort, tan tremendament propera i a la vegada tan artificialment llunyana, dels canvis que experimentem en les relacions amb els éssers que estimem quan es valora cada segon de vida. 

Parla d’una humanitat generosa, a pesar de tot, de cuidar i estimar els fills, de donar-los molt d’amor per a que l’univers tingui cura d’ells quan nosaltres no puguem fer-ho.

Una pel·lícula inoblidable del director Alejandro González Iñárritu, amb el Javier Bardem que ens atrapa en un de les millors interpretacions que jo recordo d’ell.

Espiral, Manuel Baixauli

Després de l’èxit de “L’Home manuscrit” Baixauli reescriu completament el seu primer llibre “Espiral” (premi Ciutat de Badalona, 1998), un recull de contes breus, alguns d’ells microcontes. En aquest recull reeditat per Proa trobem els elements característics i propis de l’autor, narrats amb un estil auster, clar i original: la mort, els cementiris, el destí, les connexions entre el món del vius i el que és desconegut, la incertesa i el futur.

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) estudià pintura a la facultat de Belles Arts de València. L’artista, inquiet i perfeccionista, té una obra d’inqüestionable originalitat que evidencia un estil molt característic. Una elevada exigència el duu a refer constantment les obres, treballa amb la lentitud i la llibertat de qui no segueix cap moda, de qui no necessita acabar un quadre per a una exposició o un premi.

És especialment interessant el que ens explica sobre el procés creatiu, les comparances entre ambdues formes d'expressió; escriu, pinta sense una idea predeterminada, es deixa dur per la intuïció, com una aventura de la qual desconeix el final. Anar per camins desconeguts, segons l’escriptor, el fan arribar a espais inesperats.

Aquí teniu dos quadres de l'artista amb sengles fragments de dos contes d’Espiral, el seu primer i últim llibre.

Manuel Baixauli. Home fent una ullada al pou sense fons del futur, 2007. Aquarel·la i llapis sobre paper, 24,7x34,5 cm.

(...) Al matí, quan vaig despertar, ell continuava escrivint. Així que em va veure, es va alçar. No em consentí que l’ajudara a preparar el desdejuni. Mentre ell feinejava a la cuina, vaig escodrinyar els papers. S’hi narraven fets històrics del futur, cronològicament ordenats. Un llibre d’història futura, en to novel·lesc, amb descripcions minucioses. Que si desapareixia el mur de Berlín i acabava la guerra freda, que si hi havia una guerra entre Regne Unit i l’Argentina, i una altra al centre mateix d’Europa, que si una malaltia contagiosa s’estenia arreu del món per transmissió sexual... “Massa fantasia –vaig pensar–. El problema sempitern de la inversemblança”. Vaig deixar de llegir, convençut que un llibre que intenta preveure el futur caduca prompte, i que el futur sempre sorprèn.

"Novel·la", Manuel Baixauli 

Manuel Baixauli. Mai no es va tan lluny com quan no se sap cap a on es va (Goethe), 2007. Aquarel·la i llapis sobre paper, 24,7x34,5 cm.

(...) Era dur ignorar què em faltava per al cim, però era pitjor no saber si n’hi havia, de cim. Per què seguir pujant escalons, si eren infinits? Els anys m’acostumaren als dubtes, ansietat fou substituïda per resignació. “El meu destí –vaig resoldre– deu ser continuar ascendint”. Però encara avui, en moments de feblesa, m’agafe a la barana, guaite cap a baix, i tinc funestos pensaments que, gràcies al vertigen i a la covardia, no van més enllà.

"Escala", Manuel Baixauli

Llibre proposat per aquest mes de desembre en el Club de Lectura Virtual de l’Associació de Relataires en Català