Espiral, Manuel Baixauli

Després de l’èxit de “L’Home manuscrit” Baixauli reescriu completament el seu primer llibre “Espiral” (premi Ciutat de Badalona, 1998), un recull de contes breus, alguns d’ells microcontes. En aquest recull reeditat per Proa trobem els elements característics i propis de l’autor, narrats amb un estil auster, clar i original: la mort, els cementiris, el destí, les connexions entre el món del vius i el que és desconegut, la incertesa i el futur.

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) estudià pintura a la facultat de Belles Arts de València. L’artista, inquiet i perfeccionista, té una obra d’inqüestionable originalitat que evidencia un estil molt característic. Una elevada exigència el duu a refer constantment les obres, treballa amb la lentitud i la llibertat de qui no segueix cap moda, de qui no necessita acabar un quadre per a una exposició o un premi.

És especialment interessant el que ens explica sobre el procés creatiu, les comparances entre ambdues formes d'expressió; escriu, pinta sense una idea predeterminada, es deixa dur per la intuïció, com una aventura de la qual desconeix el final. Anar per camins desconeguts, segons l’escriptor, el fan arribar a espais inesperats.

Aquí teniu dos quadres de l'artista amb sengles fragments de dos contes d’Espiral, el seu primer i últim llibre.

Manuel Baixauli. Home fent una ullada al pou sense fons del futur, 2007. Aquarel·la i llapis sobre paper, 24,7x34,5 cm.

(...) Al matí, quan vaig despertar, ell continuava escrivint. Així que em va veure, es va alçar. No em consentí que l’ajudara a preparar el desdejuni. Mentre ell feinejava a la cuina, vaig escodrinyar els papers. S’hi narraven fets històrics del futur, cronològicament ordenats. Un llibre d’història futura, en to novel·lesc, amb descripcions minucioses. Que si desapareixia el mur de Berlín i acabava la guerra freda, que si hi havia una guerra entre Regne Unit i l’Argentina, i una altra al centre mateix d’Europa, que si una malaltia contagiosa s’estenia arreu del món per transmissió sexual... “Massa fantasia –vaig pensar–. El problema sempitern de la inversemblança”. Vaig deixar de llegir, convençut que un llibre que intenta preveure el futur caduca prompte, i que el futur sempre sorprèn.

"Novel·la", Manuel Baixauli 

Manuel Baixauli. Mai no es va tan lluny com quan no se sap cap a on es va (Goethe), 2007. Aquarel·la i llapis sobre paper, 24,7x34,5 cm.

(...) Era dur ignorar què em faltava per al cim, però era pitjor no saber si n’hi havia, de cim. Per què seguir pujant escalons, si eren infinits? Els anys m’acostumaren als dubtes, ansietat fou substituïda per resignació. “El meu destí –vaig resoldre– deu ser continuar ascendint”. Però encara avui, en moments de feblesa, m’agafe a la barana, guaite cap a baix, i tinc funestos pensaments que, gràcies al vertigen i a la covardia, no van més enllà.

"Escala", Manuel Baixauli

Llibre proposat per aquest mes de desembre en el Club de Lectura Virtual de l’Associació de Relataires en Català