El títol de la pel·lícula és un dels grans encerts, encara que la bellesa no ens sigui revelada al primer cop d’ull, que s'hagi d'anar descobrint, a poc a poc, en els detalls humans d’aquest gran film. De fet és un nom ben apropiat per a la beutat humanitzada, imperfecta i mal escrita; natural, així: biu-ti-ful, tal com sona. És real i descarnada, però, com les parets escrostonades de les cases humils que ens mostra i els carrers dels barris marginals on malviu una població majoritàriament immigrant.
No trobarem pas la Barcelona de postal que entusiasma als turistes, aquella que ens agrada a tots visitar, ni tampoc una història banal; ens parla de la lluita per sobreviure, de les contradiccions morals que hom pot tenir per guanyar-se la vida, del contacte entre els vius i els morts, de la mort, tan tremendament propera i a la vegada tan artificialment llunyana, dels canvis que experimentem en les relacions amb els éssers que estimem quan es valora cada segon de vida.
Parla d’una humanitat generosa, a pesar de tot, de cuidar i estimar els fills, de donar-los molt d’amor per a que l’univers tingui cura d’ells quan nosaltres no puguem fer-ho.
Una pel·lícula inoblidable del director Alejandro González Iñárritu, amb el Javier Bardem que ens atrapa en un de les millors interpretacions que jo recordo d’ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada