Les paraules de Fernando Pessoa, el barri Alfama, la música de Madredeus..., el director Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) no podia trobar millors ingredients per a un cinema de poesia fet a Lisboa.
En els dies clars fins i tot els sons brillen.
Qui pogués, com els sons,
viure entre les coses i no ser d’elles.
Escolto sense mirar i així veig.
Qui pogués, com els sons,
viure entre les coses i no ser d’elles.
Escolto sense mirar i així veig.
Fernando Pessoa
Aquesta joia visual i sonora, "Història de Lisboa", és també una reflexió sobre el cinema, sobre el paisatge i la ciutat viva, i el poder de les imatges per a capturar-los. Com si d’un quadern de notes visuals i, separadament, d’una col·lecció de sons de Lisboa es tractés, el director ens presenta un cinema desdoblat, com els versos de Pessoa en els dies més clars.
El cineasta reflexiona a través d’un dels protagonistes sobre la puresa i l’essència de les imatges en el cinema, sobre la perversió d’aquestes. És doncs, cinema dins el cinema.
El to elegíac d’un dels protagonistes (Friedrich, el director) contrasta amb l’entusiasme jovenívol del tècnic de so, com si es tractés de les dues cares oposades d’un mateix artista, com la imatge i el so: falsament indestriables. Un exemple el teniu en aquest diàleg final entre ambdós personatges (la transcripció intenta ser molt fidel, però no és literal):
Wim Wenders
Friedrich: “Les imatges ja no són el que eren. No ens en podem refiar, tots ho sabem. I tu també. Abans les imatges explicaven històries, mostraven coses. Avui dia tan sols serveixen per vendre. Les històries i les coses han canviat davant els nostres ulls.
Les imatges venen el món…. i amb un gran descompte! (…)
Apuntar amb una càmera és el mateix que apuntar amb un arma. Cada vegada que apuntava amb la càmera la vida semblava allunyar-se, desapareixia a poc a poc. Com un fantasma. (…) És inútil, Winter. Inútil.
Però hi ha una manera, Winter, hi estic treballant. Aquí la tens, la cinemateca de la imatge no vista. Cada cinta ha estat filmada sense que cap ull miri pel visor, ningú no ha vist la gravació, ningú no l’ha verificat després. Ho he filmat absolutament tot d’esquena.
Aquestes imatges mostren la ciutat tal com és, no com jo voldria que fos.”
Winter: “Aquest és un missatge per a Friedrich, rei del basar de les imatges deixalla (…) L’Einstein de la imatge no vista. Gira’t i confia plenament en els teus ulls. No, no els tens a l’esquena. Confia en la teva vella càmera, encara pot fer imatges en moviment. Per què malbaratar la vida amb imatges buides quan pots crear-ne d’indispensables amb el cor, imatges sobre el cel·luloide màgic?
La imatge en moviment encara pot aconseguir allò per al què va ser inventada fa cent anys, encara ens pot commoure...”
Les imatges venen el món…. i amb un gran descompte! (…)
Apuntar amb una càmera és el mateix que apuntar amb un arma. Cada vegada que apuntava amb la càmera la vida semblava allunyar-se, desapareixia a poc a poc. Com un fantasma. (…) És inútil, Winter. Inútil.
Però hi ha una manera, Winter, hi estic treballant. Aquí la tens, la cinemateca de la imatge no vista. Cada cinta ha estat filmada sense que cap ull miri pel visor, ningú no ha vist la gravació, ningú no l’ha verificat després. Ho he filmat absolutament tot d’esquena.
Aquestes imatges mostren la ciutat tal com és, no com jo voldria que fos.”
Winter: “Aquest és un missatge per a Friedrich, rei del basar de les imatges deixalla (…) L’Einstein de la imatge no vista. Gira’t i confia plenament en els teus ulls. No, no els tens a l’esquena. Confia en la teva vella càmera, encara pot fer imatges en moviment. Per què malbaratar la vida amb imatges buides quan pots crear-ne d’indispensables amb el cor, imatges sobre el cel·luloide màgic?
La imatge en moviment encara pot aconseguir allò per al què va ser inventada fa cent anys, encara ens pot commoure...”
L’esperit de Pessoa impregna el film, la veu de la Teresa Salgueiro, increïblement meravellosa, fora de temps, brillant i melancòlica, ens arrossega al paisatge d’una ciutat intemporal, a un poema que no voldríem mai deixar de sentir.
O Paraiso, Madredeus
3 comentaris:
Cada vegada que evoquem Lisboa és per reflectir-nos en un mirall antic fet d'enyorances: l'hem idealitzat i la recordem tal com era, no com és realment. Ens agradava com una postal antiga.
Quins versos més preciosos aquests d'en Pesoa, son d'una gran profunditat i sensibilitat...També m'ha agrada't molt la cançó, suposo que és un fado, oi?
Salutacions,
M. Roser
Tens raó, Olga, el que ens captiva de Lisboa és la melangia que hi sentim en pensar-la. Vaig ser-hi fa uns anys i, a banda de tenir zones noves i modernes, recordo que la ciutat conservava en moltes zones, íntegre, aquest regust d’enyorança.
Una abraçada, i moltes gràcies pel comentari.
Hola, M.Roser. Sí, Madredeus interpreta música tradicional portuguesa, els fados, però em penso que els fusiona o integra amb altres elements per donar-li un aire més fresc, més modern.
Benvinguda a aquest bloc, i gràcies pels teus comentaris.
Publica un comentari a l'entrada