ONZE DE SETEMBRE - DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA - ONZE DE SETEMBRE

La senyera al monestir de Sant Pere de Casserres. Foto: Ferran d'Armengol

No sé si cal dir res, sense paraules no ens podem quedar, i això sembla ser que és el que volen alguns; que a Catalunya ens quedem sense la nostra paraula, la nostra parla. I el que no entenc de cap manera són aquells catalans que s'ho miren i fan allò tan típic del; tant se me'n fot. Molt català, per cert.

No n'hi ha prou cridant: 

 !!!!!*!!!!VISCA CATALUNYA!!!!!*!!!! 

ben fort.

Cal potser llevar-se d'una vegada i encarar el sol amb geni i orgull, sense manies ni covardies. Som el que som i ens sentim cofois, o no? Treballant plegats ningú ens atura, ho deia el mestre l'altre dia, doncs fem-ho!

L'Onze de Setembre s'ha de viure amics!!

Però també podem seguir vivint amagats darrere d'una paret de pedra per tota la vida, hi ha gent que viu molt bé sentint-se en contra de tot, quan el més senzill és ser tu mateix, sense llevadora. Oblidem els condicionaments, aquest matrimoni obligat no ens convé, deslliurem-nos-en.

O viurem sempre amb el cap sota l'ala, i en una altra llengua que la meva mare no em va ensenyar de petit.

Ara ja és l'hora... de llevar-nos i oblidar el malson, posem-nos a treballar! Per a nosaltres i per a tots els altres, com sempre, però amb el tarannà de casa nostra.

Ferran

Eugène Atget

En aquest petit llibre de la col•lecció Photo Poche de l’editorial Lunwerg descobrim el misteri de la fotografia de l'Eugène Atget: imatges d’un món desaparegut, la buidor dels carrers i les places, la desolació dels jardins i botigues de París; la presència ocasional i fantasmagòrica dels seus habitants, una visió frontal, freda i despullada de qualsevol artifici que ens transmet un dramatisme esfereïdor.

Es disposa d’un llegat immens, més de deu mil fotografies realitzades per l’Eugène Atget a finals del segle XIX i principis del XX a París, per a conèixer a aquest artista enigmàtic. De forma paral•lela al valor artístic de la seva obra hi és, sens dubte, el valor documental, històric i social. Edificis, espais i oficis que tan sols existeixen en els negatius i el paper fotogràfic que ens deixà l'Atget.

Els pintors surrealistes van trobar en les fotografies d’Atget, per l’interès d’aquest en retratar temes a priori no artístics i per l’aportació innovadora en l’enquadrament i la composició, l’esperit del somni viscut; van reinterpretar algunes de les seves imatges en una dimensió que ni el propi fotògraf podia imaginar. Sorprèn i resulta paradoxal que utilitzant una càmera antiga, de finals de segle XIX, tècniques de revelat antiquades per l’època i una temàtica clàssica, sigui un dels precursors reconeguts de la fotografia moderna.

Ha estat una gran troballa; recordo que vaig fullejar el llibre a la biblioteca. No el vaig agafar en aquell moment, però a l’endemà tornava a buscar-lo. El magnetisme de la seva obra creix amb el temps. Si en teniu ocasió no deixeu de visitar el Museu Carnavalet a París on es poden veure algunes de les seves obres en la secció de fotografia  i travessant l'oceà, en el MoMa, podrem apreciar la magnífica col·lecció de fotografies de l'artista. Sense anar tan lluny, aquí sota, en els vídeos, teniu un tastet de la seva sensibilitat.

I si voleu conèixer detalls que envolten el món particular de Eugène Atget, seguiu l'enllaç. Sols avisar-vos que us caldrà iniciar sessió per veure el catàleg que hi figura, aquest enllaç és sols una eina més d'informació.

ÉS LA MEVA FESTA DE COMIAT

Era la seva festa, i plorava quan li venia de gust.
Ara la festa s'ha acabat, una altra veu cantarà la vella cançó, però a nosaltres sempre ens quedarà la teva veu per recordar-la.

Adéu Amy, ens veiem a l'eternitat.

La ciutat submergida, Màrius Sampere

Llibre de les inauguracions (1984), Subllum (2000), Jerarquies (2003), L'estació dels espiadimonis (2010)..., són molts els llibres de poesia fecunda i sòlida de Màrius Sampere i Passarell. Un dels millors escriptors catalans així com un dels grans poetes europeus ens ofereix en un únic volum: La ciutat submergida: Obra poètica inèdita (1970-2008), l’aplec de diversos llibres que fins el moment de la publicació restaven inèdits. Els lectors compulsius de Sampere estem d’enhorabona amb els dotze poemaris que inclou el llibre: un recorregut per l’experimentació formal des del prisma sempre personal del poeta: “Generació i degeneració del sonet” i “Rimes impròpies”; la lectura-escriptura poètica sorgida de la contemplació de la pintura abstracta de Pollock; els paisatges de la seva biografia, les persones fugides, i els temes perennes de Sampere: la interrogació sobre el sentit de la condició humana, el Déu descarnat i estrany, la consciència de l’ésser humà, la tensió, la ironia i el risc dins la poesia més universal i lúcida, la joia completa, total i absoluta (si això és possible...) per als lectors.

LA MEITAT

No, no pas tot, en tinc la meitat,
només la meitat, la meitat de la raó,
la meitat de la culpa,
la meitat del cor, i del cor posseït de la dona,
de l’afecte cautelós de l’amic,
de la mel enganxosa, de la sal amb arestes,
de l’aigua avall, del vi en elevació.

I tinc, també mitja moneda de claror,
mig refugit pels dies de tempesta,
mitja memòria pels difunts, mig joc de cartes
per a la taula verda, mitja tallada de lluna.

De vegades estic trist, i em penso
que la tristesa és total; o bé la joia
quan estic content: joia i tristesa
sense límits en mi. Però
tot seguit percebo l’error, el veig immòbil
allà dalt, en el mig somriure
de la meitat de Déu.

Màrius Sampere, Qüestions menors (La ciutat submergida, 2010)

Màrius Sampere a l’Ateneu Barcelonès el passat mes de març a la 

conferència-col•loqui Amb veu pròpia (fotografia: Empar Sáez)

Transcric un poema, un dels meus favorits del poemari Jerarquies, i la fotografia (treta d'internet) de El passatge de la paraula, ubicat en el Parc Fluvial del Besós, a Santa Coloma de Gramanet, que reprodueix el vers final del poema, que és l'eslògan de benvinguda a la ciutat.

PER QUÈ TOT COMENÇA?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere, Jerarquies

DINÀMICA DE LA POESIA, JOAN FERRATÉ

Deu fer uns dos anys que em van recomanar aquest llibre sobre poesia; va ser en un dels tallers que l’Ateneu i l’Ajuntament de Barcelona organitzen en la setmana de la Poesia; en aquella ocasió vaig poder assistir a una sessió impartida pel Francesc Parcerisas. Des de llavors havia guardat una llista de llibres que ens va proposar i que jo anava cercant a poc a poc. Gairebé havia oblidat el llibre d’en Joan Ferraté, quan en el suplement cultural de La Vanguardia del passat mes d’abril Jordi Amat publicava un extens i interessant reportatge sobre la difícil relació entre els germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté (el primer va canviar l’ortografia del cognom), on hi vaig trobar de nou el llibre “Dinámica de la poesía”: ensayos de explicación, 1952-1966". Ara sí que em vaig decidir a llegir-lo; el vaig demanar a la biblioteca i en pocs dies tenia la primera edició del llibre publicada per Seix Barral el 1968.

Aspectes de l’obra d’art, poesia i realitat, idees de l’ànima..., amb aquests subtítols a les diferents parts del llibre, Ferraté hi esbossa el marc teòric de l’obra poètica; un volum on aplega múltiples articles i assaigs sobre poesia. Inclou també l'anàlisi de textos de diversos autors clàssics i contemporanis: Ausiàs March, Aldana, Góngora, Quevedo, Vinyoli, Baudelaire, Machado, Carner, Riba, Cernuda, entre d’altres, i ens apropa als principis de la lectura poètica. Llegir, per a en Ferraté, és una experiència que dóna forma a la consciència del lector, que crea una relació individual amb els texts al marge de modes, ideologies o circumstàncies polítiques. Aquest llibre és reconegut com una de les obres més sòlides i ambicioses escrites sobre poesia, una gran aportació a la crítica i la teoria literària.

En tradueixo un fragment:

El jo de cada poeta és un nou diccionari, un idioma nou a través del qual ens arriben objectes com el xiprés-flama(1), del qual no teníem notícies. En el món real podem tenir les coses abans que les paraules que les denominen, podem veure-les o tocar-les abans de saber els seus noms. En l’esfera estètica és l’estil, a la vegada, paraula, i mà, i pupil•la: tan sols en ell i per ell tenim notícia de determinades noves criatures. El que diu un estil no ho pot dir un altre. Hi ha estils que posseeixen un lèxic molt ric i poden arrancar de la misteriosa cantera innombrables secrets. Hi ha estils que sols contenen tres o quatre mots, però de la seva mà ens arriba un racó de bellesa que, d’altra forma, quedaria nonat. Cada poeta verdader, quantiós o minso, és, per tal raó, insubstituïble. Un científic és superat pel següent: un poeta és sempre literalment insuperable.

(1) De la metàfora usada pel poeta Josep M. López-Picó qui afirma que el xiprés “és com l’espectre d’una flama morta”

Per als amants de la poesia, llegir de tant en tant un llibre sobre la mateixa poesia, sobre l’opacitat lúcida i transparent, o sobre la bèstia domada i amansida, després d’un exercici difícil i violent, tal i com la denomina Ferraté, és tot un goig, un plaer amb ritme i mesura.

Empar Sáez

El nostre públic

Un recital a l’aire lliure, en una petita plaça, a tocar d’un edifici emblemàtic, Les Cases d’en Puig (1784), al Prat de Llobregat. Cadires de fusta i moltes cadires de rodes, i el públic més especial i agraït que hom pugui imaginar.

El recital d’imatges i poesia per la discapacitat començà ahir dissabte a les 18 hores amb les paraules d’introducció d’en Toni Arencón, organitzador de l’acte. La Soraya Rúiz va cantar acompanyada a la guitarra pel Jonny Garcia (professor de la Escola Unió Filharmònica del Prat de Llobregat), i posteriorment cadascú dels poetes, presentats per l’actriu Blanca Pàmpols, vam llegir poemes sobre la discapacitat (propis i d’altres autors que n’havien escrit per l’ocasió). La guitarra donava profunditat a les paraules, acompanyava en l’emoció. Finalment es van repartir fulls amb els poemes impresos i tots alhora, rapsodes i públic, en un murmuri col·lectiu, vam inundar l’espai d’un xiuxiueig poètic.

Com a cloenda, el grup de percussió brasilera TUN TUM PRAT ens va fer ballar a tots plegats i ja acabat l'acte, tothom va ser invitat a gaudir de l’exposició a Les Cases d’en Puig on s’exhibeixen obres plàstiques realitzades per persones amb discapacitat intel·lectual, i que restarà oberta fins el proper 17 de juny.

Enllaç:

La crònica a "Lo Cantich"

LES NOSTRES MIRADES... LES VOSTRES PARAULES

Avui a El Prat de Llobregat, a les 18 hores, toca recital poètic a càrrec d'un estol de poetes jovencells i no tan. Serà a Les Cases d'en Puig, a la Plaça de la Agricultura. Tot està previst per inaugurar l'exposició LES NOSTRES MIRADES... LES VOSTRES PARAULES, i dins del marc de les 8es Jornades de la Discapacitat 2011, per a la plena integració de les persones amb discapacitat a la vida ciutadana.

Us hi esperem

Si us cal més informació, aquí teniu un parell d'enllaços.

Ajuntament del Prat de Llobregat

Lo Cantich. Les nostres mirades...

Com anar-hi?

Pedra de tartera

Pedra de tartera ja té vint-i-sis anys; el llibre, de llarg recorregut, ha estat un fenomen editorial a Catalunya i a diversos països; una novel·la que es consolida en la literatura contemporània catalana. I aquests dies en podem gaudir, sortadament, d’una adaptació teatral magnífica.

Fins el 5 de juny al Teatre Romea, a Barcelona. Després de l’èxit al TNC si encara no l’heu vista, no us podeu perdre l’adaptació del gran èxit de la Maria Barbal. L’obra és molt fidel al text i la posada en escena és esplèndida: sense moure’s d’un únic espai, la cuina del mas, on sempre hi ha una dona, tota la vida de la Conxa transcorre en una escena contínua, sense pauses. Creix la família, van desapareixent els diferents membres, i de fons, com en una pel·lícula s’encadenen els esdeveniments polítics de la primera meitat del segle XX. Hi ha tan sols breus moments de fugida: el pròleg de la infantesa, la deportació a l’Aragó de la Conxa amb les filles i la porteria a un pis de Barcelona com a epíleg.

Si hi ha quelcom que m’ha trasbalsat de l’obra ha estat sentir la veu de la Conxa; l’han feta parlar, ella que al llibre és la veu que calla per respecte, per por, per tristesa, que accepta tot el que li depara la vida, que no coneix el que passa fora les parets del mas, ni tan sols coneix les activitats del seu marit; una dona acostumada al silenci, a sobreviure desarrelada, a ser víctima passiva com tantes altres dones de l’època. I tot d’una, un personatge tan fort, però silent, té una veu potent i, amb les estratègies del teatre, ens confia els seus sentiments. Ens emocionem de nou, de forma diferent a quan vam llegir el llibre. Tanmateix, ens tornem a estremir sentint una de les veus callades de la nostra història.

Escoltar el llenguatge del Pallars és una manera de deixar-se dur per aquell paisatge, allí on les paraules "a bocafoscant", "apariar", "a plairet", "brena", "truitada", "trumfa" i "xolís" ens fan respirar l’aire d’un altre indret.

Direcció de Lurdes Barba i adaptació teatral de Marc Rosich. Els actors, esplèndids, tots, en destacaria a l’Àurea Márquez, en Roger Casamajor, la Rosa Cadafalch i l’Eduard Muntada.

Grandíssima obra, encara sou a temps de veure-la!!!

ArT i PoEsiA

Sempre he desconfiat de qui dóna definicions excloents de determinades qüestions que per la seva naturalesa pregona pensen que únicament són a l’abast d’uns pocs il·luminats. Gaudir, comprendre, crear –també si parlem d’art–, esdevé un procés íntim i personal, d’educació emocional, intel·lectual, respecte i maduresa. Ningú no pot dir-nos que un poema és més poesia perquè emociona més, perquè és més entenedor; l’emoció també és personal, intransferible.

Què pensem ara dels crítics d'art que en el seu moment van fer mofa dels primers quadres impressionistes? Què en pensem dels qui van criticar les primeres obres cubistes d’en Picasso? Qui s’atreveix a dir avui dia que les obres de Rothko no són art?

I per què alguns s'entesten a no acceptar una pluralitat poètica enriquidora, no excloent? És ben cert que ens manquen adjectius per descriure l’ample ventall que s’integra sota un únic terme: POESIA, però per sobre de tots els intents definitoris, categoritzadors i exclusivistes estan els artistes que fan “visible” un altre món, una realitat paral·lela i superior a qualsevol intent sostractiu.

 EN DEFENSA DE LA PLURALIDAD Y CONVIVENCIA DE POÉTICAS

Katsushika Hokusai, “Kintai Bridge, en la provincia de Suo”, de la sèrie Vistes de pons cèlebres

HOKUSAI

Va ser el meu pare que va introduir-me
en la pintura. Ho va fer amb revistes,
ben editades, d’aquell lloc perdut
que en dèiem –i en diem encara la República.
Vaig dibuixar i pintar durant uns anys
amb la fúria inútil del convers.
Era com si visqués dins les pintures
del solitari Museu d’Art Modern
on no hi havia mai ningú. Semblava
d’una ciutat francesa de províncies.
I de sobte, va ser el primer Hokusai.
Ratlles obliqües barren tot un pont
i els homes i les dones amb paraigües.
Ara que ja sóc vell voldria viure
dins un d’aquests paisatges d’Hokusai.
Que em protegissin, en creuar el meu pont,
les línies obliqües, tenses, ràpides.
Les delicades reixes de la pluja.

Joan Margarit, Misteriosament feliç, 2008

Giorgio de Chirico (1913) Delights of the Poet

I
se’ns fa de nit.
A vegades
obscurs,
desesperadament jaiem. Ja no sentim
el pes ni la foscor del gos que borda.
Amb els cinc dits del cor
mal escapçats
ja no aprenem a dir en veu alta
les pluges, la cremor de l’estiu.
Esquerrans, trontollem.
Dreters,
benignament inscrivim corbes
a la tangent del saber més
del que som,
creixent per terra com fa l’ombra.
Tremolant al pas del camió
que esmicola miralls,
deixant roderes dins els ossos,
fa mal la nit. Oh, sí. I aquest cridar
dels cossos dins la flama
tan breu d’un sol llumí
i el tornaveu, fan mal.
Hi ha tants difunts de somnis.
Encara són
al llit, amb les escorrialles d’una deshora,
esperant que algú encengui
un mirall nou, un ull, una cuca
de llum,
el blanc i negre de les coses.
I fins encara el sol
lleugerament pansit
i lleugerament
pàl•lid
damunt del llibre obert, a la plaça deserta
d’un De Chirico d’ombres i clarors.
Venint,
lladra la nit. De dol,
la tarda no contesta.
Ens hem d’alçar, calçar-nos
encara noves llunes,
descosir-nos les pedres, cosir els peus.
Una estàtua de gel que vol fugir
crida com cega.
No ens aturem. Immòbil, no sent res ni escolta.
Muda, és el fons d’un pou i ens invita
a no moure’ns. Llevem-nos de la nit, abans
que no ens arribi. L’estona
fosforescent no seria prou llarga
per fer-nos arc de foc.

Dormim? Som déus?
Absurds, som lletra morta? Se’ns ha escapat
dels dits una rialla obscura i groga?
Caient,
som la darrera pruna?

I
encara.

Felícia Fuster, I encara, 1987

BALL DE DIABLES!!

Dimonis i diables a Terrassa

Foto: Ferran d'Armengol

Molt de xivarri, força foc i un aiguat d'hores a deshora que va apagar la festa, però no els ànims de festa.

Cent, dos-cents, tres-cents... molts van ser els vestits de colors endimoniats de les diverses colles de diables vingudes de diferents indrets i conrades, i amb l'afegitó d'una petita representació del bestiari màgic i tradicional nostre. 

Foto: Ferran d'Armengol

A Terrassa varen sonar els tambors amb molta força, però no varen fer marxar els núvols que de mica en mica anaven omplint el cel, Sant Pere s'havia conjurat contra una festa popular a les portes d'una de les seves cases, i va deixar-nos a tots xops i remullats. Però encara varem gaudir d'una estona de xivarri estrident que feia bellugar, ningú era indiferent al ritme creixent que imposaven els timbalers diabòlics, les cames et feien moure tot el cos, i les imatges d'altres temps s'anaven repetint.

Foto: Ferran d'Armengol

Com una colla més, una munió de reporters d'imatges infernals captaven els moments i les estampes amb les seves màquines de fotografiar. Va ser intensa i curta la trobada, però la festa va anar més enllà de les hores d'aigua, quan encara alguna parella de dansaires endimoniades seguien el ritme de les gralles i tambors, dansant sota l'aiguat, a les portes del Cel.

(Puja el volum)

Però aquella va ser la seva festa. Nosaltres vàrem anar a fer unes creps regades amb sidra, en un local egarenc on d'antic, abans de ser restaurant, s'havia venut tradició d'imatgeria divina. Tips i farcits de "Gal·lettes" bretones, el camí de retorn a casa el vàrem fer, encara, sota la pluja.

Cartell 30é Aniversari Diables de Terrassa i XVI Trobada de Diables (Imatge trobada a la xarxa)

Enllaços:

Diables de Terrassa. Pàgina de la Colla de Diables de Terrassa.

Lo Carranquer, els diables de Cervera.  Els Diables de Cervera fan una entrada sobre la festa de Terrassa, amb enllaços a altres colles de diables i del bestiari popular.

Ball de diables. A la Wikipèdia podeu trobar una extensa informació sobre el ball de diables i la seva tradició.

FIRA MODERNISTA DE TERRASSA - 2011

Imatge captada de la xarxa

Sols recordar-vos que aquest cap de setmana se celebra la Fira Modernista de Terrassa. Deixeu-vos portar per la imaginació, i feu un viatge als començaments del segle vint.

Hi ha un munt d'activitats a tota hora i per tota la Ciutat que es vesteix de gala per a rebre els visitants i distreure als vilatans. Les disfresses són acceptades, si voleu formar part de la festa, poseu-vos aquells vestits dels avis que teniu a l'armari, i gaudiu del passeig.

No us perdeu una bona ocasió per visitar places i carrers de Terrassa sota un punt de vista ben diferent.

Això serà els dies 6, 7 i 8 de Maig, no us ho perdeu pas!!

Foto: Empar Sáez - Fira Modernista 2010

Enllaços diversos:

El Programa en pdf.

A la web de la Generalitat

PERITO EN LUNAS, MIGUEL HERNÁNDEZ

Fins ara no era possible aconseguir una edició en paper del llibre de Miguel Hernández, Perito en lunas, publicat el 1933. En el primer centenari del naixement de l’autor ha estat publicat el poemari en edició facsímil per al seu préstec en Biblioteques públiques. És un plaer tenir a les mans la reproducció fidel del seu primer poemari.

A la xarxa, en el bloc Perito en lunas, el podreu trobar íntegrament amb il·lustracions de Ramón Fernández Palmeral. L’assaig “Simbologia secreta de “Perito en lunas” de Miguel Hernández” és un fabulós treball disponible a Internet, també de Fernández Palmeral.

El poemari inclou 42 poemes en “octava real” (vuit versos hendecasíl•labs) sense numeració ni títols. El simbolisme de la poesia de Miguel Hernández, juntament amb les metàfores que utilitza són hermètics, especialment difícils de comprendre sense disposar dels títols. Podríem dir que són endevinalles embrancades en la poesia popular, però de contingut enigmàtic i tancat. El poeta va suprimir els títols en l’edició original, però els hi va desvetllar a un amic quan li demanà les explicacions a les octaves.

Deixo tres poemes amb els títols que he pres de la xarxa i a continuació l’enllaç amb l’explicació de la simbologia de cada un.

La granada

Sobre el patrón de vuestra risa media,
reales alcancías de collares,
se recorta, velada, una tragedia
de aglomerados rojos, rojos zares.
Recomendable sangre, enciclopedia
del rubor, corazones, si mollares,
con un tic-tac en plenilunio, abiertos,
como revoluciones de los huertos.

Simbologia de "La granada"

Gota de agua

Gota: segundo de agua, desemboca,
de la cueva, llovida ya, en el viento:
se reanuda en su origen por la roca,
igual que una chumbera de momento.
Cojo la ubre fruncida, y a mi boca
su vida, que otra mata aun muerta, siento
venir, tras los renglones evasivos
de la lluvia, ya puntos suspensivos.

Simbologia de "Gota de agua" 

Gitanas

¡Lunas! Como gobiernas, como bronces,
siempre en mudanza, siempre dando vueltas.
Cuando me voy a la vereda, entonces
las veo desfilar, libres, esbeltas.
Domesticando van mimbres, con ronces,
mas con las bridas de los ojos sueltas,
estas lunas que esgrimen, siempre a oscuras,
las armas blancas de las dentaduras.

Simbologia de "Gitanas"

Perito en Lunas és un llibre de culte per qui estima la poesia de Miguel Hernández. La seva obra és feta amb vocació i esforç. El pols d’un jove de vint-i-dos anys per canviar la vida de pastor, arrelada a la natura i de la qual es nodreixen els seus versos, per la literatura; per ser "perito" en poesia. Ell va saber transmetre l’emoció d’una forma de viure, d’un temps, i d’una tragèdia.

Acromia

Acromia

Si callessin les roses, i el roig emmudís,

sobtadament, i jo, tot d’una gris, despresa

i lliure, i elles, armades amb la tija erèctil

del silenci, si per fi callessin...

Desaprenc tothora els colors, el contorn

establert, cap imatge carrega amb el pes

submís, ni, absurda, enterboleix la retina.

Sé que puc fitar, per fi, enllà l’escorça

del tacte i del perfil après, i restar així,

sota l’ampla ombra d’una tija nua.

Poema: Empar Sáez (publicat al juliol de 2010 a Relats en Català.cat)
Dibuix: Tret de la xarxa (desconec l'autor/a)

EMILY DICKINSON, AMHERST: LXXX POEMES

Sempre és una troballa, ben afortunada, cal dir-ho, descobrir la traducció al català dels grans poetes forans. En aquesta ocasió ha estat una selecció de vuitanta poemes d’Emily Dickinson en edició bilingüe (anglès-català) aconseguida a la biblioteca. L’edició i traducció, a cura de Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick, és molt fidel al text en anglès i conserva la numeració dels poemes establert per R.W.Franklin en l’edició de l’obra completa de 1999 “The Poems of Emily Dickinson”.

Disposar del poema en la llengua original és un valor afegit; poder copsar la sonoritat i les paraules escollides per la poeta ens transmet més eficaçment la seva essència.

La poesia d’Emily Dickinson sedueix, atrau per la intensitat i la mística delicada que conté, per la independència radical que emana de les seves paraules i per la intel•ligència sense pretensions. Va escriure per a ella i la seva consciència, defugint d’una lectura pública, i ho va fer al llarg de tota una vida reclosa en la casa construïda pel pare en un poblet de Nova Anglaterra; Amherst.

Els seus poemes i cartes es publicaren uns anys després de la seva mort, però no va ser fins el 1924, gairebé quaranta anys més tard, que va ser apreciada com a gran figura literària.

No és poesia de l’experiència; no va conèixer el món en el sentit que usualment s’entén, però en la seva vida solitària i domèstica, darrere la finestra que donava al jardí silenciós, va arribar a una comunió sorprenent amb la natura, va penetrar i traduir en paraules la força més essencial i viva de totes les coses.

He vist un Cel, com una Vela

He vist un Cel, com una Vela -

Embolicar les Vergues resplendents -

Arrancar els puntals, i desaparèixer -

Sense soroll de Taulons

Ni Esquinç de Clau – Ni Fuster -

Només les milles de Mirada -

Que indiquen la Retreta d’una Fira -

En l’Amèrica del Nord -

Cap Rastre - cap Quimera - d’Allò

Que enlluernava, Ahir,

Cap Pista – cap Prodigi -

Homes, i Proeses -

Tan esvanits -

Com el Rumb llunyà de l’Ocell

Que revela només una Taca -

Un clapoteig de Rems, una Joia -

Que és engolida, dels Ulls

I've known a Heaven, like a Tent

I've known a Heaven, like a Tent -

To wrap it’s shining Yards -

Pluck up it’s stakes, and disappear -

Without the sound of Boards -

Or Rip of Nail, Or Carpenter -

But just the miles of Stare -

That signalize a Show's Retreat -

In North America –

No Trace, no Figment - of the Thing

That dazzled, Yesterday,

No Ring - no marvel -

Men, and Feats -

Dissolved as utterly -

As Birds' far Navigation

Discloses just a Hue -

A plash of Oars -a Gaiety -

Then swallowed up, to View.

Emily Dickinson

CRIATURES FANTÀSTIQUES

Cartell del Concurs: Criatures Fantàstiques

A la plana de Relats en Català estan força engrescats amb els seus llibres, comencen a enfilar el futur d'una bona col·lecció, i de moment, per anar creixent proposen diferents concursos oberts a tots aquells que pertanyin a l'Associació de Relataires i estiguin inscrits a la pàgina web, on sols cal penjar un relat i participar. Si després vols seguir penjant altres contes, o poemes, els relataires són una gran família, i en el seu fòrum et sentiràs com a casa.

Ara està en marxa el concurs dedicat a l'imaginari fantàstic de Catalunya "Criatures Fantàstiques". Volen omplir un llibre amb els éssers mitològics que han crescut al costat nostre, i que per diferents motius estan començant a perdre la seva força, i un país sense imaginari viu perd una part important de les seves arrels.

Imatge trobada a la xarxa

És per això que encoratjo a tothom que vulgui escriure un conte infantil, on els personatges siguin éssers nostrats; minairons i dones d'aigua, aloges, fades o follets, molts són els éssers que volen tornar a les pàgines i a les contrades del nostre país. No els podem deixar morir.

Si voleu fer una consulta per triar la vostra bèstia, el vostre ésser mitològic i fantàstic, podeu visitar aquesta pàgina, és diu MitCat, hi ha una bona i àmplia informació del món mitològic català.

Més informació seguint aquest enllaç que ens porta fins la Mola.

I en aquest altre bloc, s'hi poden llegir algunes històries que es varen publicar a la revista El Temps l'any 2006.

Ginebreda

De la revista Conèixer Catalunya he tret aquesta imatge d'una ginebreda, on també podreu llegir un article molt interessant.

La gran onada de Kanagawa

El Repte Poètic Visual de Relats en Català.cat té una llarga tradició. Aquesta és l’edició 166 del mateix. El trobaràs al Fòrum de la pàgina web d’RC; hi pots veure la imatge (encapçala aquest escrit), les bases del concurs, els poemes que es presenten. El premi: tenir l’honor i la responsabilitat d’organitzar el següent repte; perquè aquesta baula no es trenqui, per a continuar ininterrompudament fent poesia, lligant art i poesia.

La imatge del repte correspon a “La gran onada de Kanagawa” de Katsushika Hokusai ( 1760 – 1849). És una de les obres més conegudes del gran artista, i forma part de la famosa sèrie “Trenta-sis vistes del Mont Fuji”. En aquests dies la seva visió pren un significat molt intens, un dolor viu i agut és encara al cor de tots nosaltres.

Somriure quan la tristesa és immensa serveix per a alleugerir-la, també l’art pot tenir aquest efecte guaridor. L’horror ancestral davant la fúria capritxosa de la natura es pot transformar en bellesa; de la mateixa manera és una via oberta i sàvia per a canalitzar el dolor.

La natura, arrabassadora i incontrolable, palesa la nostra vulnerabilitat i insignificança; per contra, la dignitat ètica ens fa infinitament més humans. Connectem respectuosament amb la desgràcia dels altres, respectem i aprenem de l’actitud dels japonesos, als quals admirem profundament per les  seves grans qualitats humanes i artístiques.

L'enllaç al repte 

Participeu, poetes, formeu part d'aquest grup de reptaires creatius i dinamitzadors!

MATINS GRISOS DE JOAN ADELL I ALVAREZ

A "Matins grisos", el Joan Adell ens presenta una nissaga barcelonina i els seus èxits i derrotes. La narració ens ve emmarcada dins de dos fets paral·lels i distants entre ells; dues morts al "garrot vil". Vuitanta-un anys els separen, i en mig d'aquest espai de temps l'autor ens narra el seguit de matins grisos que la família Llopart viu, a cavall de Barcelona, París i un petit poble de la costa; Santelm.

És aquest llibre un repàs, ben documentat, a la història de Barcelona en els convulsos anys de finals del segle dinou i tres quartes parts del vint. Una història que ens fa veure i viure la societat a Catalunya, Espanya i Europa, en aquesta crònica narrada a través de les vivències d'una família burgesa de la Ciutat Comtal. Adell ens mostra els fets cabdals d'una ciutat que sempre ha volgut ser més que una simple capital de segona fila, apartada en un racó de la península ibèrica.

En el llibre se'ns posa sobre la taula un seguit de temes humanament interessants, com poden ser l'amistat, la fidelitat, l'amor. També ens parla de la confiança, la traïció i dels petits embolics que la vida ens ofereix. Als protagonistes, algunes coses els hi surten bé, d'altres no tant. Però a la fi la vida continua, res s'atura i tothom acaba seguint el mateix camí, i acumulant experiències. 

Adell passa llista, sota la seva visió i com qui no ho vol, als esdeveniments polítics i socials més rellevants d'aquests vuitanta anys i que varen afectar a la ciutadania, d'una manera o altra, i ho fa sent fidel als fets ocorreguts. És una novel·la contemporània de molt bon nivell literari. La història és una, i a voltes, no està de més fer-li un repàs, no per no oblidar-la, simplement per recordar-la. Seguint els fets de ficció de la família Llopart, el narrador ens fa viure en carn pròpia tot un seguit d'aventures mundanes i potser senzilles, però plenes de sentiment i, si em permeteu insistir, amb un notable ofici narratiu.

La meva opinió evident és que paga la pena llegir aquest llibre, orientat, com diu el mateix autor, a tota classe d'edats, per un motiu o altre; uns per recordar, altres per aprendre.

No sé si cal dir-vos que aquesta novel·la va quedar finalista del Premi de les lletres catalanes Ramon Llull 2010.

En aquest vídeo de promoció podreu escoltar l'autor explicant la seva experiència en escriure el llibre.

I a títol personal, sols comentar-vos que al Joan Adell el vaig conèixer amb el pseudònim de Brumari, a la plana web de Relats en Català, i he de dir que seu és un dels primers relats que vaig afegir a la meva llista personal de preferits.

Aquí teniu l'enllaç al relat que us comento, estic segur que us agradarà llegir l'autor en un registre diferent: Catalèpsia.

Garrot vil - Ramon Casas - 1894

Enllaços:

Angle Editorial

Garrot vil, enllaç llicència utilització a la wikipèdia

30è FESTIVAL DE JAZZ DE TERRASSA

Plaça Vella, Plaça Catalunya, Vallparadís... racons on sona el Jazz a Terrassa. Aquest diumenge era el torn del Pícnic Jazz i la fira del disc.Tot i començar el dia amb aigua i vent, el sol no ha volgut fallar un altre cop a la seva festa primaveral de música a l'aire lliure al Parc de Vallparadís. Com tots els anys i per uns dies Terrassa es converteix en la capital del Jazz.

   

Ballarins que mouen el cos al ritme que marca el moment. Dansaires espontanis posseïts pels déus del ritme, gaudint del sol, de la música i de la companyia en el ball.

IVANOW JAZZ GROUP

El vent metàl·lic omple pulmons, infla galtes, buida esperits covards, i el ritme, un cop més el ritme ho omple tot, l'aire i l'espai que sents al teu voltant, vibrant.

Comença la primavera a Egara, i la música és als carrers i places de la ciutat. Potents veus femenines de casa nostra -en aquest cas,- ens mostren tot l'encant i força que pot tenir una bona cançó.

Van trenta edicions d'aquest festival que arreplega gent de tot el món, diversos són els protagonistes que ens mostren el seu talent musical, fent palès el  reconeixement d'un estil que és com la pròpia vida, fent-los córrer per la sang un ritme frenètic ara i pausat després, amb aquell swing que fa moure cames i caps, i que ens fa bategar el cor, a tots.

I el trompeta, cartellera del Festival, toca mirant-se el sant, esperant que marxi amb tots els altres... quant tots els Sants marxin plegats... 

Fotos i vídeo d'Empar Sáez i Ferran d'Armengol, durant el concert que va oferir el diumenge dia 20 a la Plaça Vella de Terrassa, la Banda de Jazz, Ivanow Jazz Group i acompanyats a la veu per la Gemma Abrié. Els Ivanow estan celebrant aquest any el seu 10è aniversari.

Si voleu escoltar-los, aquí teniu una petita mostra.

Enllaços:

La web dels organitzadors.

Ivanowjazzgroup

POEMACTE, KOSMÓPOLIS11

Kosmópolis és el festival biennal, la Festa Internacional de la Literatura que es celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). En aquesta sisena edició pren un pes específic l’amplificació de la literatura; entren en joc altres escenaris a banda de la paraula impresa: la paraula electrònica, la diversitat dels dispositius de lectura, la creativitat en les xarxes d’Internet, l’expressió oral; tot es situa al bell centre de l’activitat literària, sense límits precisos amb altres disciplines artístiques. Una festa de la llibertat per a sentir-nos part d’un cosmos obert i canviant, un univers on l’emoció i la sorpresa pren forma d’aventura, de viatge al centre de la paraula.

L’Associació de Relataires en Català va organitzar dissabte passat una actuació poètica oberta i participativa en la qual rapsodes no professionals llegien de forma simultània, tot caminant, mentre deambulaven en un espai concret, aconseguint així un murmuri poètic enmig de la ciutat. El lloc de la trobada va ser el pati Kosmopolis, limitat, però a la vegada obert, i amb prou amplària per aconseguir la participació d’un bon nombre de rapsodes espontanis.

Els poemes que es vam llegir en forma de remor, de melodia urbana, són creacions de poetes que publiquen a la plana web Relats en Català.

Felicitem a l’Associació de Relataires en Català per l’èxit de la convocatòria i per la possibilitat de mostrar una part d’aquesta literatura que habita el món virtual.

Crònica de l'acte a "Lo Càntich"

Fotografies: Esther Llobet

Muntatge fotogràfic: Ferran d'Armengol

Imatge de portada: Web del Kosmopolis