EL SOROLL DEL PETIT RÈPTIL - Carles Decors

EL SOROLL DEL PETIT RÈPTIL

Carles Decors

La referència a un petit rèptil devorador d’insectes i que viu a Indonèsia dóna títol a un llibre que ens presenta a una persona amb la síndrome de Korsakov, una amnèsia greu, a la que s’arriba comunament per la ingesta excessiva d’alcohol. Però no és aquest el motiu que ha portat al nostre protagonista a patir-ho.

No us parlaré sols de què tracta aquest llibre, us parlaré també, en una pinzellada, de l’autor i de la seva obra, i perquè crec que aquesta història és una lectura interessant. Els narradors poc coneguts, o gairebé desconeguts com ell, tot i escriure amb personalitat i caràcter, en la nostra geografia literària no tenen gaire futur, i no el tenen, perquè és tanta la palla que costa destriar el gra, i en aquest cas, aquí tenim gra del que podríem anomenar bo. No és ja el fet de què la lectura es faci més o menys agradable, si seguim la història que ens conta l’autor, el Carles Decors, és un narrador que gaudeix vivint els seus contes, i ens els fa reviure amb facilitat. Amb una trajectòria literària de sis llibres, entre poesia, contes i narrativa, diria que encara ha d’escriure el seu gran llibre, però que els passos que fa són ben encaminats. Va començar amb bon peu a la dècada dels vuitanta, guanyant el Premi Documenta de l’any 1983; “F.M.” (Fragmentació Modulada.), després de publicar un recull de poemes, va desaparèixer uns anys, per retornar a la narrativa a les acaballes de la dècada dels noranta, i fins avui, que prepara una nova novel·la.

Diria que el més valuós d’aquest escriptor és la seva franquesa i frescor amb la que ens fa viure els paisatges, tant els interiors com els exteriors, que descriu. En aquest llibre ens transporta a Indonèsia, on el protagonista viu una estranya relació, i ens el retorna fins a una Rambla de Barcelona amb el Liceu, i a un Passeig de Gràcia amb la Pedrera de Gaudí. Amb uns secundaris en l’orbita del protagonista força curiosos i descrits amb aquella ambigüitat de la memòria confusa, on diria que l’autor demostra una gran professionalitat descriptiva.

El llibre ha rebut crítiques diverses, i en algun moment se l’han carregat sense voler veure més enllà... un autor novell i sense recolzament, hom imagina que el més fàcil és tallar-li el coll, no calen més socis al club dels que fan sempre el mateix, amb l’excusa d’un darrer treball, molt o poc original, però ben comercialitzat i mastegat... en fi. Personalment; he llegit “El soroll del petit rèptil” amb interès i no m’ha decebut.

Carles Decors està treballant en una nova història. Ell té debilitat per les històries d’Àfrica, de la Guinea, amb qui té una relació artística, sentimental i familiar força arrelada, i quan en parla, ho fa amb una empenta narrativa important. No mereix ser-ne un de tants, malgrat encara li queda recorregut per fer, tot i que m’agradaria veure’l entre els més llegits, no seré jo qui el descobreixi, el temps dirà. De moment el meu consell és que el llegiu. Una història original, que malgrat ser una narració on es repeteixen dades i això pot sobtar, no es fa reiterativa. I una referència per comprendre una mica més de què va tot això: algú no ha vist “memento”? El Carles diu que l’ha vist més de quatre cops...

Una explicació científica de la malaltia

Carles Decors en una entrevista de l’editorial

Una crítica

Un gekco tokai

La veu dels poetes

Carles Beltran i Carme Contreras

Avui he vist a la Carme Contreras, la gran actriu de teatre, a la Sala Muntaner en una obra que integra poesia, música, interpretació i dues veus: la seva, i la del cantautor Carles Beltran, al piano. Un bon grapat de textos de poetes morts als quals ells segueixen les petjades i ens els retornen, vius, en les seves paraules perquè en gaudim i ens quedi de nou el record, un bell record.

Durant uns minuts som els destinataris d’aquesta oda a l’amor i a vida a través dels mots de grans escriptors traspassats: Horaci, Shakespeare, Ví­ctor Català, Lord Byron, Whitman, Shelley, Sagarra, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, entre d'altres. La veu càlida, forta i madura de la Carme, la seva figura fràgil, però imponent ens acompanya en aquest viatge pels camins del vell continent; resseguim alguns dels pensaments que resten en les pàgines de la memòria escrita.

A partir del “Carpe diem” d’Horaci i de l’esperit del “Club dels Poetes Morts” de Peter Weir, ens inviten a viure i a assaborir d’una forma poètica la vida, paradoxalment, de la mà dels nostres poetes morts.

Només al final del espectacle, quan han agraït la presència del públic en un dia tan especial com el d’avui (Dia mundial de la poesia), m’he adonat de la feliç coincidència. Només llavors m’he atrevit a fer-los una fotografia.

Una de les peces que ha cantat en Carles Beltran ha estat “Maria, la portuguesa”. Us la deixo en les grans veus desaparegudes del Carlos Cano i l’Amália Rodrigues, la reina del fado.

PETONS ROBATS, DE FRANÇOIS TRUFFAUT

François Truffaut amb els actors protagonistes.

Òbviament una pel·lícula comença amb el primer fotograma, de fet amb els títols de crèdit, però també amb la música que ens endinsa subtilment en el film i ens desvetlla les primeres sensacions. En el cas de “Petons robats” (Baisers volés, 1968)  de  François Truffaut, és la cançó que sona a l’inici la que marca el to de la història: “Que reste- t -il de nos amours ?” d’en Charles Trénet. 

Éssent com és una comèdia romàntica, els sentiments de melangia i de pèrdua que impregnen la pel·lícula i les situacions absurdes i grotesques que explica, la perfilen com una obra inclassificable, d'una gran profunditat en les situacions que planteja. Hi ha escenes que resten en la memòria, fragments d’històries magistrals, com l’home que contracta un detectiu privat perquè, tot i que és molt afortunat socialment i familiar, sent que la gent el detesta i no està disposat a explicar res sobre la seva vida a un psicoanalista. Són situacions que et provoquen gran rialles, però també una certa tristesa.

El personatge interpretat per Jean-Pierre Léaud (Antoine Doinel) és l’alter ego del director Truffaut, i serà el seu actor fetitxe en una sèrie de films que s’inicia amb “400 cops” i que narren la vida del seu heroi romàntic, apassionat, innocent i noble, perseguit per la fatalitat.  En “Petons robats”, Antoine ha estat expulsat de l’exèrcit, busca feina i es retroba amb la seva xicota. La feines en les que provarà fortuna el fan viure situacions irrisòries, amb un cert aire d’irrealitat. L’escena de l’enamorament repentí que sent per la dona del seu cap (aquell a qui tothom detesta) i la cèlebre frase: “No és una dona, és una aparició”, és tan sols una mostra del millor cinema.

  François Truffaut y el Romanticsmo

Un dia de neu

Terrassa, 8 de Març de 2010

La font blanca.

 

Carrer Major

 

Portal Sant Roc en sèpia

 

Plaça Vella

Un vuit de març nevava.

Fredorosa catifa blanca 
on llisquen peus

i records d'infantesa.
I mires els minyons d'ara,
veus en els seus ulls
esguards de joia,

sense paraules,
la nívia presència els captiva.

Emoció i temença

joc i relliscada

riure i plaer

amor i temor.

Blanca neu

fred d'un temporal.

Era març i nevava,

un col·lapse de flocs esclatà.

Les imatges i les paraules són de; Ferran d'Armengol

SALVADOR ESPRIU – MAHMUD DARWISH

 

No em vaig poder afegir a temps a l'homenatge que tants blocs li van retre a Salvador Espriu recordant la seva figura i obra en el 25 aniversari de la seva mort. Arribar a misses dites, una sensació que em rebé amb freqüència per la meva pertinaç manca de temps.

La casualitat ha volgut que llegís el poeta palestí Mahmud Darwish (1941-2008) “Per què has deixat el cavall sol?” (1995) i  posteriorment llegís “La pell de brau” (1960) , llibre amb què Salvador Espriu (1913-1985) es converteix en el poeta nacional de Catalunya. I dic que ha estat l’atzar venturós perquè he trobat moltes analogies, similituds en l’esperit  d'ambdues veus: l’exili, la dignitat, la resistència, la justícia, l’amor vers la terra.

Espriu utilitza el nom Sepharad , el mot hebreu que designa la península ibèrica des de l’edat mitja, i recrea un món a partir d’una actitud ètica. En paraules de la Maria Aurèlia Capmany:

“Salvador Espriu arrenca de la imatge escolar, la vella pell de brau adobada, i la converteix en una realitat dolorosa i viva, plena de sang, acabada d'escorxar, vibrant d'una plaga que no pot guarir-se.

La pell de brau és l'espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l'arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor. L'arena on el toro lluita per continuar vivint és Sepharad, la terra d'Occident, la terra on va venir a instal·lar-se el poble jueu en la seva diàspora, en la seva Golah.

Sepharad, el país d'Occident, és la terra on viu un petit poble, estranger i arrelat. És la terra estimada i odiada per aquest poble dolorós, enyorat d'una glòria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, conscient de la seva justícia i dels seus mancaments: el poble d'Israel, el poble català.”

Però també és el poble palestí, o qualsevol poble que pateixi una humiliació històrica i descarnada. Les dues obres, els dos poetes, arrelen la seva veritat particular en el que és universal i essencial pels humans i no tan sols en interpretacions limitades a un territori i a un temps.

A l’oliverar, a l’est de la font,

el meu avi es va embolcallar amb la seva ombra

errant. A la seva ombra, no hi va brotar

cap planta llegendària,

cap núvol de lilà

no vessa damunt l’escena.

La terra era talment una roba teixida

amb agulla de sumac en el seu somni

trencat. I l’avi es deixondí

per arrencar les males herbes de la seva vinya

enterrada sota el carrer negre.

Em va ensenyar l’Ancorà sota una murtra,

a l’est del pou.

Venim d’Adam i Eva

i del paradís de l’oblit.

Avi, sóc el darrer ésser viu

del desert. Pugem!

El mar i el desert a les engires del seu nom,

lliure de sentinelles,

no coneixien el meu ni els seus fills,

aplegats al voltant del nun

de la sura del Compassiu.

Déu meu, doneu-ne fe!

Ell, nascut de si mateix

i enterrat devora el foc

d’ell mateix,

cedirà al fènix, del seu secret consumit,

allò que hagi de menester

per encendre les llums del temple.

L’oliverar, a l’est de la font,

el meu avi es va embolcallar amb la seva ombra

errant. No hi va eixí cap sol,

ni cap ombra va créixer

a la seva ombra.

El meu avi, cada vegada més lluny.

Mahmud Darwish

Els nostres avis varen mirar,

fa molts anys,

aquest mateix cel

d’hivern, alt i trist,

i llegien en ell un estrany

signe d’emparança i de repòs.

I el més vell dels vianants

l’assenyalava amb el llarg

bastó de la seva autoritat,

mostrant-lo als altres,

i després va indicar aquests camps

i va dir:

-Certament aquí descansarem

de tota la vastitud dels camins

de la Golah.

Certament aquí

m’enterrareu.

I varen ser enterrats,

un a un, a Sepharad,

tots els qui amb ell arribaven,

i els fills i els néts també,

fins a nosaltres.

Car prou sabem que molts

som encara escampats

en el vent i en la peregrinació

de la Golah.

Però ja no volem plorar

més el temple

ni sofrir per l’infinit enyor

de la nostra ciutat.

Per això, quan algú

de tard en tard s’atansa

i amb un posat sever

ens pregunta:

«Per què us quedeu aquí,

en aquest país aspre i sec,

ple de sang?

No és certament aquesta

la millor terra que trobàveu

a través de l’ample

temps de prova de la Golah»,

nosaltres, amb un lleu somriure

que ens apropa el record

dels pares i dels avis,

responem només:

–En el nostre somni, sí.

Salvador Espriu

La carretera de Cormac McCarthy

La carretera: un viatge claustrofòbic

En sortir del cinema vaig tenir la mateixa impressió que en les pauses de lectura del llibre d’en Cormac McCarthy: mirava al meu voltant, a la vida en la que som immersos, el fil del qual pengem sense adonar-nos de la fragilitat de la nostra quotidianitat, i de quant fàcil és ser i comportar-se com un “ésser humà” en aquestes condicions. Si no restés res, absolutament res del que coneixem, si tot fos arrasat; res per alimentar-nos, ni botigues, ni energia, ni vegetació, ni seguretat, res. Què seria de nosaltres? Aquest món angoixant i gris, devastat per una gran catàstrofe de la que no en dóna detalls, és el món on caminen, fugen, un pare i el seu fill. Van cap el sud, escapen del fred glacial, de la gana, dels caníbals, d’un món on només compta sobreviure, on no hi ha rastre de les emocions que ens fan humans; tot és pols i desesperança. En cap moment els anomena pel seu nom, als dos protagonistes; aquest detall els fa esdevenir els representats de la raça humana en un entorn assolat. El nen representa la puresa, l’ànima de l’espècie, la bondat, en un món on els supervivents esdevenen animals per als altres. El pare lluita per salvar-lo en un viatge èpic, ells són els portadors del foc, i el nen és el seu déu.

Sobta la fidelitat del director del film John Hillcoat al llibre, es permet molt poques variacions a la història, als diàlegs, a la cronologia dels fets, tot és pràcticament idèntic. Sembla com si la pel·lícula únicament posés imatges al llibre, sense tocar-lo. Potser era això l’únic que li mancava al llibre: les imatges les havia de posar el lector enmig d’una història pertorbadora, escrita amb un estil i una prosa despullada, descripcions breus i diàlegs incomplets que trasllueixen la desesperança més gran, i alhora resumeix la lluita de la humanitat.

Empar Sáez

La carretera, un llibre, una pel·lícula, una història

Sents que el cor et batega més ràpid, i les imatges grises ho embolcallen tot, desolació, i penses en la famosa frase del “no futur” que uns anys enrere portaven per bandera un grup de joves rebels, una classe social escombrada pel temps, com totes. Però aquest no futur té més d’angoixa que de rebel·lia.

Imatges esborronadores d’un futur impossible de recordar, perquè ens diuen que no hi haurà ningú que ho recordi. Els camins són perillosos, el mar un toll inhòspit i salat, sense vida. L’esperança rau en un altre indret, i aquesta esperança no està al nostre abast, no està en el nostre ventall de possibilitats imaginades de vida. És una nova forma, una nova esperança, que encara desconeixem, aquesta és la principal esperança, potser. Hi ha moltes combinacions possibles que ens puguin eliminar del tot, però del tot, sona tant difícil, i en aquest llibre ho veus tan simple, tan possible.

“La carretera” ja fa dies que la vaig llegir, un parell d’anys crec, però la retinc com una lectura recent, m’ha quedat gravada en l’imaginari, els seus paisatges erms, la seva desolació, la lluita d’un pare per dur el seu fill a un lloc segur, on viuen els bons, aquells que duen el foc... i ara fa poc he vist la pel·lícula, fidel a la història fins el més mínim detall, bé, hi ha llicències, però descriu el llibre en tots els sentits, i reps el missatge d’una manera més cruel, fent visible allò que sols imaginaves.

Parlar de l’estil de Cormac McCarthy podria semblar banal, és un autor dels grans, un etern candidat al Nobel i merescut guanyador del Pulitzer 2007 per aquesta obra. Aconsellar la seva lectura ja no és necessari, a aquestes alçades.

Tornaré a llegir el llibre, i potser m’agradaria tornar a veure la pel·lícula, malgrat la seva cruesa en les imatges de desolació, és una gran pel·lícula, és un gran llibre.

Ferran d’Armengol

La mort a Venècia

No afegeixo res que no sigui conegut si dic que “Morte a Venezia” és una obra d’art. Em refereixo a la pel·lícula de Luchino Visconti (1971). La música s’acobla a les imatges, com un tot, indestriable, impossible d’imaginar-la sense la Simfonia nº 5 de Gustav Mahler, que l’embolcalla d’un dramatisme contingut, d’una bellesa extraordinària.
Els actors sembla que hagin nascut per donar vida als personatges del llibre d’en Thomas Mann, sobretot en Tadzio, un efeb de pell blanca, d’esplendorosa joventut, irreal de tan perfecte.
I Venècia, els seus canals densos, la cadència lenta del temps, els carrers, els seus ponts, la xafogor dels dies, un temps d’epidèmia... la decadència d’una època, el mar i el desvari de l’amor.
L’escena final és el moment culminat, Aschenbach, malalt, seu a la gandula de la platja i contempla l’erotisme llunyà d'en Tadzio; un filet de tint negre li regalima pel rostre, galta avall. Es produeix el fracàs de l’artifici, la renùncia definitiva al seu incontrolable desig, i la mort.

El llibre “La mort a Venècia” d’en Thomas Mann (1966), el vaig llegir després de veure la pel·lícula. És una història senzilla, no passen gaires coses, però és d’una intensitat única, una gran obra, en la que hom se n’adona que la grandesa literària depèn de com sigui explicada: una petita història pot esdevenir d’una riquesa de significats, d’una simbologia tal, que ens sedueixi profundament. Aquesta genialitat, aquesta capacitat de plasmar la bellesa i de transmetre sensacions, emocions, és patrimoni de ben pocs. El talent artístic d’escriure, també. És un llibre per llegir i rellegir, en un tempo alentit, assaborint cada una de les paraules, de les sensacions, identificar-se amb el protagonista en l’amor sincer, en l’exaltació de la bellesa, el desig amorós impossible, absurd, abjecte i ridícul (segons les paraules de l’autor) però tan humà com la mort mateixa. És produeix poques vegades: en l’acte de llegir, les paraules de l'autor i els pensaments del lector s’uneixen, com si l’escriptor posés paraules al que penses. Fabulós. Us deixo un fragment del llibre:

“Com tot home a qui els mèrits naturals inspiren un interès aristocràtic per la pròpia ascendència, l’Aschenbach estava acostumat a recordar els seus avantpassats en tots els actes i esdeveniments de la vida, per assegurar-se’n en esperit el consentiment, l’aprovació i l’estima. També ara hi pensava; enxarxat en una aventura tan inadmissible, embolicat en un desvari sentimental tan exòtic, recordava la conducta severa, l’homenia decorosa del seu llinatge i somreia melangiosament. Què dirien ells? Però, ben mirat, ¿què no dirien de tota la seva vida, una vida que s’allunyava de la d’ells fins a la degeneració, una vida fascinada per l’art, sobre la qual en certa ocasió ell mateix, posseït encara pel sentit burgès de la família, havia fet córrer opinions càustiques, i que en el fons tant s’assemblaven a la d’ells? També ell havia servit la pàtria, també havia estat soldat i combatent, com molts d’ells, puix que l’art era una guerra, una lluita extenuant, a la qual, en els nostres dies pocs eren capaços de sostenir-se gaire temps. Una vida de violència envers si mateix i d’obstinació, una vida aspra, perseverant i austera, que ell havia plasmat en els seves obres com un símbol de l’heroisme exquisit i fet a la mesura de l’època.”

RUA DE CARNAVAL

Si ens resten tan sols quatre dies,
o quatre escarransides hores...

Aclucaríem les parpelles
amansides? O amb els ulls clucs
viuríem
qualsevulla d’aquestes vides?

–Apropa’m la nova disfressa!

Paraules poètiques Empar

Les imatges fotogràfiques de la Rua de Terrassa són de l'Empar i el Ferran.

Les imatges, amb música són més vives, clica i engega el so.

Els dies

En Jesús M. Tibau del blog, "tens un racó dalt del món" ens proposava un poema on sortís la frase "una sortida digna". Després publicarà en un llibre el recull de tots els poemes rebuts.
Gràcies, Jesús M, una excel·lent proposta! Aquí teniu la meva aportació.

Foto: Ferran d'Armengol

Els dies

Es van consumint els dies
en un respir mecànic. Avui,
l’aire pur i net desplaça el d’ahir,
arcaic i dens.

Demà és un dia inèdit, no respirat;
l’omplen d’oratge fresc, de paisatge,
de pensaments i futileses,
de coses sèries,
hi posen lletres i mots,
temps i llum, sol i núvols,
el deixen lliure...
i entra exaltat en obrir la finestra.

Un nou dia.

En el tombant de les hores,

l'avui lentament es desprèn de mi,

cerca una sortida digna.

Poema d'Empar Sáez

Una sortida

Foto: Empar Sáez (La Mola)

Sortida digna

Una sortida digna, no estèril,

que ens marca el camí enllà les heures,

monòleg d’un exili rogent

guaitat per damunt dels ampits.

Una vida digna, no retràctil,

que malda per sortir-ne airosa,

evitant exiliar-se en ampits freds,

sotjant el rogent de l’horitzó.

Una sortida digna, un aire de marina

que cerca una eixida paorosa,

retalls d’un amor que s’escalfa,

reviscolant-se a la llinda del teu cor.

Poema: Ferran d'Armengol

En Jesús M. Tibau del blog, "tens un racó dalt del món" ens proposava un poema on sortís la frase "una sortida digna", i després publicarà en un llibre el recull de tots els poemes rebuts. Una excelent proposta dins de la catosfera literària blocaire, on el Tibau fa una feina respectable, i considerable. Una visita al seu blog és aconsellable.

una sortida digna era el títol de la proposta, i jo he fet el que bonament he pogut, espero que la meva sigui una proposta digna.