PETONS ROBATS, DE FRANÇOIS TRUFFAUT

François Truffaut amb els actors protagonistes.

Òbviament una pel·lícula comença amb el primer fotograma, de fet amb els títols de crèdit, però també amb la música que ens endinsa subtilment en el film i ens desvetlla les primeres sensacions. En el cas de “Petons robats” (Baisers volés, 1968)  de  François Truffaut, és la cançó que sona a l’inici la que marca el to de la història: “Que reste- t -il de nos amours ?” d’en Charles Trénet. 

Éssent com és una comèdia romàntica, els sentiments de melangia i de pèrdua que impregnen la pel·lícula i les situacions absurdes i grotesques que explica, la perfilen com una obra inclassificable, d'una gran profunditat en les situacions que planteja. Hi ha escenes que resten en la memòria, fragments d’històries magistrals, com l’home que contracta un detectiu privat perquè, tot i que és molt afortunat socialment i familiar, sent que la gent el detesta i no està disposat a explicar res sobre la seva vida a un psicoanalista. Són situacions que et provoquen gran rialles, però també una certa tristesa.

El personatge interpretat per Jean-Pierre Léaud (Antoine Doinel) és l’alter ego del director Truffaut, i serà el seu actor fetitxe en una sèrie de films que s’inicia amb “400 cops” i que narren la vida del seu heroi romàntic, apassionat, innocent i noble, perseguit per la fatalitat.  En “Petons robats”, Antoine ha estat expulsat de l’exèrcit, busca feina i es retroba amb la seva xicota. La feines en les que provarà fortuna el fan viure situacions irrisòries, amb un cert aire d’irrealitat. L’escena de l’enamorament repentí que sent per la dona del seu cap (aquell a qui tothom detesta) i la cèlebre frase: “No és una dona, és una aparició”, és tan sols una mostra del millor cinema.

  François Truffaut y el Romanticsmo