Antoine de Saint-Exupéry

Aquest dies he començat a llegir “El petit Príncep” al meu fill. Ja té 10 anys i encara li agrada que li llegim una estona abans d’adormir-se. Redescobreixo el plaer que suposa compartir la lectura oral, sobretot d’un text tan profund i tendre. Comprovo com l’autor se’l ficat a la butxaca cada nit; a ell li fa gràcia que sigui tan crític amb el món dels adults, s’hi sent molt identificat. A més, cada capítol ens empeny a fer algunes reflexions i parlar una estona sobre algun tema que d’altra manera seria difícil d’encetar.

No puc negar que en Saint-Exupéry és el meu gran príncep de les lletres, l’admiro i sento el tràgic final que va patir als 43 anys.  Quan estava a punt de deixar l’aviació va desaparèixer al Mediterrani; complia una missió per les forces aliades en la Segona Guerra Mundial. Abans de morir va escriure un bon grapat de llibres, però la fama de “El Petit Príncep” ha eclipsat en bona part la seva obra. Aquest dies també he tornat a llegir “Vol de nit” (1931), “Terra dels homes” (1937), "Carta a un ostatge" i "Carta al general X" (1944); tots són relats d’una bellesa càlida, senzilla, heroica i noble, i tots comparteixen amb la bona poesia el fet que es poden obrir per qualsevol plana i trobar els mots que s’endinsen en el més pregon dels sentiments dels homes.

L’heroisme de Saint-Exupéry està marcat pel seu acusat sentit del deure, això, segons ell, és el que més ens ennobleix, fins i tot més que la llibertat. Detesta la vanitat, la mentida, l’egoisme, creu en la lluita per sobreviure, en la superació d’un mateix, en la voluntat ferma i el treball honest. 

Escriu “Terra dels homes” durant una convalescència després de patir un accident d’aviació al desert del Sàhara. En aquest llibre destil·la l’experiència del desert fins a crear un discurs universal i converteix l’èpica aeronàutica en la gran metàfora de la condició humana. Descriu els temps heroics de l’aviació,  l’exploració de rutes noves, l’inici dels vols de nit i l’aventura tràgica dels pioners de l’aire; les seves obres adopten, a voltes, un to d’epopeia, i a més del valor literari indiscutible,  tenen la vàlua d’un document històric. Alguns fragments d'aquest llibre:

“És amb l’aigua, és amb l’aire que entra en contacte el pilot que s’enlaira. Quan els motors estan engegats, quan l’aparell ja solca el mar, quan ressona tot ell com un gong fendint un xipolleig dur, l’home pot seguir l’esforç amb el sotrac dels seus ronyons. Sent com d’hidroavió, de segon en segon, a mesura que guanya velocitat, es carrega de poder. Sent com es prepara, dins d’aquestes quinze tones de material, la maduresa que permet el vol. El pilot tanca les mans sobre els comandaments i, a poc a poc, en els seus palmells buits, rep aquest poder com un do. Els òrgans de metall dels controls, a mesura que aquest do li és atorgat, es fan missatgers de la seva puixança. Quan aquesta està madura, amb un moviment més suau que el de collir una flor, el pilot separa l’avió de les aigües i l’estableix als aires.”

“Tots hem conegut botiguers que, en el transcurs d’una nit de naufragi o d’incendi, s’han revelat més grans que ells mateixos. No es confonen pas sobre la qualitat de la seva plenitud: aquesta nit d’incendi restarà com la nit de la seva vida. Però, mancats d’ocasions noves, de terreny favorable, de religió exigent, s’han tornat a adormir sense haver cregut en la seva pròpia grandesa. Certament les vocacions ajuden a l’home a deslliurar-se; però és igualment necessari deslliurar les vocacions.”

“El cirurgià que fa la visita no escolta els planys d’aquell a qui ausculta: a través d’ell, és a l’home a qui tracta de guarir. El cirurgià parla un llenguatge universal. El mateix  fa el físic quan medita aquestes equacions gairebé divines per les quals copsa alhora l’àtom i la nebulosa. I així fins al simple pastor. Perquè aquell que vetlla modestament alguns bens sota les estrelles, si pren consciència del seu paper, es descobreix com alguna cosa més que un servidor. És un sentinella. I cada sentinella és responsable de tot l’imperi”.

La seva obra pòstuma, “Ciutadella”, encara no l’he llegida. Està editada en català per edicions 62. La primera edició en francès va aparèixer el 1948, quatre anys després de la seva mort, sobre un text mecanografiat i parcialment corregit. Aquesta circumstància em fa pensar que un escriptor/a mai no hauria de morir abans d’acabar l’últim llibre, és talment com deixar un fill orfe.