On tenim la lluna ara? i el sol!

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Poesia a la Carta: Miquel Bauçà


El Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en el seu racó poètic dels divendres, acollia el passat 28 d’octubre la XIX Sessió de Poesia a la Carta. L’autor: Miquel Bauçà (1940-2005). 

L’organització de l’acte va anar a càrrec de la Clara Mir i la Marta Malleu. La Marta ens va fer un breu resum de la trajectòria de “Poesia a la Carta” aprofitant el canvi d’ubicació.
Les sessions anteriors s’havien celebrat en un local d’Esquerra Republicana, al Poblenou; d’ara endavant el Centre Comarcal Lleidatà (Gran Via de les Corts Catalanes, 592) serà la nova seu de “Poesia a la Carta”. En aquestes trobades, que varen començar el 2005, la Clara Mir i la Marta Malleu han presentat a grans poetes catalans, també joves promeses i poetes consolidats que han recitat ells mateixos els seus poemes.

Clara Mir i Marta Malleu en la sessió de Poesia a la carta

La Clara Mir, poeta, amiga de Bauçà des dels anys de joventut, quan ell arribà a Barcelona per fer estudis de Filosofia i Lletres, va anar esgranant, subtilment, paraula a paraula, la vida, l’obra, personalitat, biografia, records..., addicionant tastets de la poesia d’en Bauçà, d’alguns dels fragments del seu llibre inclassificable “El canvi”, especialment els que fan referència als temes recurrents de la seva obra, de la seva conversa.


Una formidable sessió per a aquells que mai no havien llegit a Bauçà, per qui ens hi havíem apropat, però no a bastament, i per als més avesats en la lectura de l’autor. Un aproximació humana al personatge, des dels anys de poesia compartida de joventut i al llarg de tota una vida d’amistat. Els fragments de les cartes escrites a màquina, o dels llargs fulls impresos des dels primitius ordinadors, que la Clara Mir ens va llegir parcialment, tothora amb respecte, admiració i estima per l’autor, ens obria una nova porta per a la lectura de la vasta obra de Miquel Bauçà.




Us deixo un poema del llibre “Obra Poètica 1959-1983” que no recordo si ens el va llegir la Clara, però és un dels meus preferits, “Una vegada encara” (del llibre Una bella història). S’hi inclouen, en aquest volum, curiosament, dues versions dels poemes d’Una bella història; la primera reprodueix la que havia estat publicada el 1962 i la segona respon a una revisió feta per l’autor l’any 1985, en heptasíl·labs. Transcric aquí les dues versions, escolliu, vosaltres la que us agradi més, jo ja ho he fet.

UNA VEGADA ENCARA...

Una vegada encara, anit, torn a pensar
que si no t’haguessis mort com et morires,
jo, a l’estiu, t’hauria recollit
molts feixos de llenya seca per cremar
a l’hivern a la foganya i perquè tu
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa
i s’haurien omplert de petites illes de felicitat,
petites illes contra la meva trista adolescència.
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble
i després hauríem anat a veure el mar.
Quan la vellesa t’hagués acalat
jo mateix t’hauria fet un gaiato d’ullastre
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits
i un capell de palla m’hauria tapat un poc els ulls.
Quan les figueres que estan devora el camí
haguessin començat a deixar caure les fulles,
jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos
a tots dos, si no t’haguessis anat fent aquella rialla de morta.

Miquel Bauçà

***


Aquest vespre, un altre cop,    em retorna a la memòria
que si no haguessis fuit     tan de sobte com ho feres,
jo, a l’estiu, t’hauria duit    feixos prims de llenya seca
per poder fer foc tots sols,    a l’hivern, a la foganya,
i perquè poguessis tu    adormir-te fitant flames,
els teus somnis amarats    d’illes clares de faustesa,
illes contra un passat llord.    Per la festa de la Santa,
bé t’hauria duit al mar    i també a mirar la fira.
Jo mayeix t’hauria fet,    la vellesa pervinguda,
Un gaiato a l’ullastrar,    tot sentint entre roselles
el piular dels verderols.    Als calçons i a la camisa,
tu m’hi hauries fet repunts,     i en un alat capell de palla
les lletjors m’haguera tret     de la vista extenuada.
Quan haguessin començat    a deixar caure les fulles
Les figueres del camí,    jo t’hauria cavat terra
per tapar-nos ben plegats,     si ni haguessis pres la fuita,
sense dir-m’ho, només fent    aquell riure cru de morta.

Miquel Bauçà

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Alexis o el tractat del combat inútil, Marguerite Yourcenar



Les nombroses reedicions de la primera novel•la de la Marguerite Yourcenar, de 1929, publicades sense canvis ni correccions afegides, conserva una vigència sorprenent. Els costums, les idees, els prejudicis de la nostra època s’han modificat, sí, però no tant com ens podríem imaginar. És així com la idea central d’aquest llibre conserva encara una validesa plena per a qualsevol lector actual que s’hi apropa. 

Com escriu Yourcenar en el pròleg: “el problema de la llibertat sensual en totes les seues formes és en gran mesura un problema de llibertat d’expressió.”

La utilitat social, el valor ètic i humà d’una obra literària és un valor afegit i d’aquest llibre, considerat una obra major de la literatura universal, tot i la seva breu extensió, vull transcriure, conservar, una selecció de frases que en el moment de la lectura em van captivar per un motiu o un altre:


Hi ha moments de la nostra existència en els quals som, de manera inexplicable i quasi paorosa, el que més endavant esdevindrem.

Però sempre és així: les nostres obres representen un període de la nostra vida que ja hem superat, en l’època en què les escrivim.

Els altres veuen la nostra presència, els nostres gestos, la manera com els mots es formen en els nostres llavis; únicament nosaltres veiem la nostra vida. (...) Car no hi ha res diferent; el món, per cada un de nosaltres, només existeix en la mesura que limita la nostra vida.

Em creia convertit en allò que veritablement era, car tots ens transformaríem si tinguéssim el coratge de ser el que som.

Les confidències, amiga meva, són sempre pernicioses, quan no tenen com a finalitat simplificar la vida d’un altre.

No és difícil alimentar pensaments admirables quan els estels són presents. És més difícil conservar-los intactes en la petitesa del dia rere dia; és més difícil ser davant els altres el que som davant Déu.

La gent que hom troba pels carrers , durant el dia, fan la impressió d’anar cap a lloc precís, que se suposa raonable, però, a la nit, semblen caminar pels seus somnis.

Per primera vegada sentia el plaer pervers a diferir dels altres; és difícil no creure’s superior, quan es sofreix més, i veure la gent feliç provoca la nàusea de la felicitat.

La vida és el misteri de cada ésser: és tan admirable que sempre se la pot estimar.

La saviesa, com la vida, em semblà feta de progressos continus, de recomençaments, de paciència.

Un crepuscle enterbolit començava a omplir la meva cambra; l’ombra es posava sobre les coses com una brutícia més.

Cada tarda, m’atorgava uns instants de música que només eren per a mi tot sol. Certament, aquest plaer solitari és un plaer estèril, però cap plaer no és estèril si posa el nostre ésser d’acord amb la vida.

Sempre m’ha semblat que la música només hauria de ser silenci, i el misteri del silenci, que intentaria expressar-se. Fixeu-vos, per exemple, en una font. L’aigua muda omple els conductes, s’hi acumula, vessa, i la perla que cau és sonora. Sempre m’ha semblat que la música només havia de ser el sobreïxent d’un gran silenci.

Sovint he pensat, amb tristesa, que una ànima realment bella no obtindria la glòria, perquè no la desitjaria. Aquesta idea que m’ha desenganyat de la glòria, m’ha desenganyat del geni.

Com que no he sabut viure segons la moral habitual, intente, almenys, estar d’acord amb la meua: en el moment en què rebutgem tots els principis és convenient proveir-nos d’escrúpuls.

***

Alexis o el tractat del combat inútil, Marguerite Yourcenar.
Traducció de Rosa Serrano i Antònia Pallach i Estela.
Pirene Editorial, 1994.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

RECITAL POÈTIC A PALAFRUGELL

Aquest diumenge 16 d'octubre, a Palafrugell, Recital Poètic.

 Racó Poètic Palafrugell

         Recital Poètic  


Racó Poètic Palafrugell
Diumenge, 16 d'octubre de 2011
 Sala d'actes del Teatre Municipal de Palafrugell 
Carrer Santa Margarida, 1
Palafrugell 


Programa

Presentació: 
Carme Hostaled


Lectura de poemes:
 Montserrat Comas
Pau Mestres i Parés 
Empar Sáez 
Ferran d'Armengol 
Toni Arencón i Arias 
Joan Abellaneda 
Santi Borrell 
Daniel Ferré
Carles Figueras 
Sandra Domínguez Roig 
Marc Freixas
Laura Ropero 

Presentació del poemari:

Els dies a les mans

'Els dies a les mans'

a càrrec del seu autor
Santi Borrell 

Lloc: 
Sala d'actes del Teatre Municipal de Palafrugell 
Carrer Santa Margarida, 1

Data i hora: 

Diumenge, 16 d'octubre de 2011 a les 17.00h. 

Lo Càntich


Lo Càntich a Palafrugell



                                                               



Més informació a: LO CANTICH


Com anar-hi?


Octubre 2011

diumenge, 2 d’octubre del 2011

SALVADOR IBORRA - POETA

Salvador Iborra - Imatge: Vilaweb
Els cossos oblidats - Salvador Iborra

Mort d’un poeta

S'ha parat un rellotge
sota el llamp de l'acer,
a mort la poesia, de matinada,
estesa a les fredes llambordes
d'una ciutat que es va perdent,
que de mica en mica
es va perdent,
dins un laberint
de raons absurdes.



F.d'Armengol. Octubre 2011



Qui!? pot descansar en pau?

No el coneixia personalment, al Salvador Iborra. 
Un matí, d'aquest darrer any, abans de la primavera, parlava amb un xicot valencià unes poques paraules de cortesia, per omplir un espai de temps burocràtic financer, tot pagant ell una matrícula universitària en una oficina bancària del carrer del Carme. 
Podria haver estat ell, aquell matí tot xerrant, qui em va dir... "sóc de València i escric, faig poesia", li vaig comentar que a València era tot un repte escriure en català, i poesia, i va afegir, "em sento com un exiliat, allí estic perseguit i vigilat per escriure en català..."

La seva mort, la coincidència i compromís ideològic m'hi han fet pensar.

La conversa és certa, però potser no era ell, no coneixia al xicot amb qui vaig parlar dos minuts, ni tampoc coneixia Salvador Iborra, però ell ha mort aquí, perseguit per un fat que les seves paraules ja intuïen.


"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços."

Volia escriure uns altres renglons curts de l'autor, però sols he trobat aquests, que tots ja coneixem.



Aquesta cançó és una de les últimes que va penjar en el seu bloc: La ruta desconeguda




dimarts, 27 de setembre del 2011

POEMES PER A LA MARATÓ, IL·LUSTRATS PER ARTISTES


Una bona proposta i solidària, aquesta és la intenció de la gent de l'Associació de Relataires en Català. Sols demana un poema de vuit versos. Aviat serà el dia que TV3 dedica a diferents malalties, i com cada any que ho fa, diverses accions viuen al voltant d'aquest fet ja tradicional.

De què va?

És una cosa ben senzilla, pots escriure un poema, si t'agrada escriure, i que tingui a veure amb el tema d'aquest any, els trasplantaments, o bé pots il·lustrar un que ja estigui penjat en el bloc que s'ha creat per a aquesta finalitat, no deixeu de visitar-la.

Si voleu més informació, que n'hi ha, aneu al bloc seguint l'enllaç de sota mateix.

POEMES PER A LA MARATÓ IL·LUSTRATS PER ARTISTES.

dijous, 15 de setembre del 2011

LES BONES COMPANYIES, DE JORDI CORNUDELLA


La lectura ens remou un cúmul d’emocions, les allibera, ens permet viure-les intensament, recordar-les de manera nítida i duradora, millor que la majoria de somnis. La concisió de la poesia, la concentració d’imatges i sensacions, en ocasions allunyades d’un raciocini fàcilment entenedor, més embrancades potser amb l’art de la suggestió i l’esperit evocador, ens apropa a un altre món, tan real com el que vivim, i a través del qual descobrim un horitzó inconscient o un paisatge oblidat.

Les bones companyies, de Jordi Cornudella, és un títol adient per a un llibre que tracta de l’experiència com a lector de poesia i de la lectura com a font de felicitat i plaer. Ens acosta els poemes i poetes que li han fet companyia, una mena d’amistat fidel i, afortunadament per a nosaltres, compartida en aquest magnífic volum.

El llibre inclou poemes escollits d’en Carner, d’una bona colla d’autors clàssics grecs i llatins (Hesíode, Alcman, Mimnerm, Safo, Íbic, Catul, Horaci...) amb traduccions del propi autor; comenta algun poema espars d’Ausiàs March, de Jordi de Sant Jordi, de Maragall, Riba... Un itinerari on el lligam entre els poemes són els ressons que el mateix autor estableix i crea entre obres molt allunyades estilísticament. Hi trobem també converses de poesia amb el seu amic Joan Ferraté; pensaments i apunts sobre l’art de llegir i estimar els poetes.

Cornudella obre la primera part del llibre amb un petit fragment del cant sisè de la Ilíada:

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba.»

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

El primer poema que analitza Cornudella, Incúria d’agost, és un exemple fabulós de la capacitat de Carner de fer patent el món tal i com el sent, del seu gran poder mimètic.


Incúria d’agost

El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.

Cau aclaparat el lleure
sota els cels esbatanats;
blau ventall d’aires de foc,
el llagost va pels gorets.

El penyal voldria beure,
els herbeis són empolsats,
pel camí llueix el roc,
ix un baf de les parets.

El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.


En destaco, finalment, aquest fragment d’en Cornudella en la part del llibre corresponent als “Apunts”:

“Viure en un poema, fer-hi estada una temporada, establir-s’hi: deixar que s’apoderi d’un mateix, igual que un paisatge. Primer el mires àvidament, provant de descobrir-ne cada detall i retenir-lo, però és en va: no és fins que ell s’ha apoderat de tu que pots furgar en els racons, deixar-te seduir per la potència o la subtilesa de cada evocació. La mirada no entén: reconeix. Allò de Pavese: la primera vegada no compta, o amb prou feines; quella che conta è sempre la seconda.”


Les bones companyies. Poetes i poemes. Jordi Cornudella.
I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre
Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

dimarts, 13 de setembre del 2011

ENTREGA DE PREMIS "ARC A LA RÀDIO - SECRETS"

El passat dia 10 de Setembre es va realitzar l'entrega de premis del Primer "Microrelats ARC A LA RÀDIO", del programa "Històries " de Ràdio Argentona i l'Associació de Relataires en Català (ARC).
Marta Pérez Sierra i Agustí Febrer

 L'acte va començar amb la lectura de poemes de Marta Pérez Sierra

Santi Borrell i Joan Opi

 i Santi Borrell.


Tot seguit, la presidenta de l'ARC i la presentadora del programa "Històries", de Ràdio Argentona, acompanyades per Montserrat Cervantes, Regidora de Cultura de l'Ajuntament d'Argentona, varen presentar els guanyadors. La Sílvia Romero (ARC) va fer lectura de l'acte del jurat del Premi, i la Sílvia Cantos va llegir cada un dels tres microrelats guanyadors.


En aquesta imatge podeu veure alguns dels vint finalistes del premi, on varen participar aprop de quatre-cents relats i gairebé una vuitantena d'escriptors.

Jordi Masó - Alícia Gili i Santi Sala, segon, primera i tercer.


Primer Premi
"El manuscrit" 
Alícia Gili Abad 

Segon Premi
"La versió oficial" 
Jordi Masó Rahola 

Tercer Premi
"Posar-se al dia" 
Santi Sala García


Les dues Sílvia
Aquest curs també tindrem premi de relats a la Ràdio, però a més de Ràdio Argentona, si han sumat dues emissores més, i podria afegir-se'n alguna altra.
El tema d'aquest curs, que durarà fins el mes de Juny, començarà aquest Octubre, i versarà sobre "Sentiments", un tema que pot donar molt de joc. Els diferents subtemes seran proposats abans de finals de Setembre, tant a la plana web de Relats en Català, com a la web de l'ARC i la de l'emissora de Ràdio Argentona.

Us hi esperem!!

Podeu seguir aquests enllaços, on hi trobareu molta més informació i algun altre enllaç interessant, així com la llista dels 45 relats finalistes.




Totes les imatges són fetes per; Empar Saez
Setembre 2011

dissabte, 10 de setembre del 2011

ONZE DE SETEMBRE - DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA - ONZE DE SETEMBRE

La senyera al monestir de Sant Pere de Casserres. Foto: Ferran d'Armengol


No sé si cal dir res, sense paraules no ens podem quedar, i això sembla ser que és el que volen alguns; que a Catalunya ens quedem sense la nostra paraula, la nostra parla. I el que no entenc de cap manera són aquells catalans que s'ho miren i fan allò tan típic del; tant se me'n fot. Molt català, per cert.


No n'hi ha prou cridant: 

 !!!!!*!!!!VISCA CATALUNYA!!!!!*!!!! 

ben fort.

Cal potser llevar-se d'una vegada i encarar el sol amb geni i orgull, sense manies ni covardies. Som el que som i ens sentim cofois, o no? Treballant plegats ningú ens atura, ho deia el mestre l'altre dia, doncs fem-ho!

L'Onze de Setembre s'ha de viure amics!!

Però també podem seguir vivint amagats darrere d'una paret de pedra per tota la vida, hi ha gent que viu molt bé sentint-se en contra de tot, quan el més senzill és ser tu mateix, sense llevadora. Oblidem els condicionaments, aquest matrimoni obligat no ens convé, deslliurem-nos-en.
O viurem sempre amb el cap sota l'ala, i en una altra llengua que la meva mare no em va ensenyar de petit.

Ara ja és l'hora... de llevar-nos i oblidar el malson, posem-nos a treballar! Per a nosaltres i per a tots els altres, com sempre, però amb el tarannà de casa nostra.



Ferran

dimecres, 10 d’agost del 2011

Eugène Atget


En aquest petit llibre de la col•lecció Photo Poche de l’editorial Lunwerg descobrim el misteri de la fotografia de l'Eugène Atget: imatges d’un món desaparegut, la buidor dels carrers i les places, la desolació dels jardins i botigues de París; la presència ocasional i fantasmagòrica dels seus habitants, una visió frontal, freda i despullada de qualsevol artifici que ens transmet un dramatisme esfereïdor.

Es disposa d’un llegat immens, més de deu mil fotografies realitzades per l’Eugène Atget a finals del segle XIX i principis del XX a París, per a conèixer a aquest artista enigmàtic. De forma paral•lela al valor artístic de la seva obra hi és, sens dubte, el valor documental, històric i social. Edificis, espais i oficis que tan sols existeixen en els negatius i el paper fotogràfic que ens deixà l'Atget.


Els pintors surrealistes van trobar en les fotografies d’Atget, per l’interès d’aquest en retratar temes a priori no artístics i per l’aportació innovadora en l’enquadrament i la composició, l’esperit del somni viscut; van reinterpretar algunes de les seves imatges en una dimensió que ni el propi fotògraf podia imaginar. Sorprèn i resulta paradoxal que utilitzant una càmera antiga, de finals de segle XIX, tècniques de revelat antiquades per l’època i una temàtica clàssica, sigui un dels precursors reconeguts de la fotografia moderna.

Ha estat una gran troballa; recordo que vaig fullejar el llibre a la biblioteca. No el vaig agafar en aquell moment, però a l’endemà tornava a buscar-lo. El magnetisme de la seva obra creix amb el temps. Si en teniu ocasió no deixeu de visitar el Museu Carnavalet a París on es poden veure algunes de les seves obres en la secció de fotografia  i travessant l'oceà, en el MoMa, podrem apreciar la magnífica col·lecció de fotografies de l'artista. Sense anar tan lluny, aquí sota, en els vídeos, teniu un tastet de la seva sensibilitat.

I si voleu conèixer detalls que envolten el món particular de Eugène Atget, seguiu l'enllaç. Sols avisar-vos que us caldrà iniciar sessió per veure el catàleg que hi figura, aquest enllaç és sols una eina més d'informació.



dimecres, 27 de juliol del 2011

ÉS LA MEVA FESTA DE COMIAT


Era la seva festa, i plorava quan li venia de gust.
Ara la festa s'ha acabat, una altra veu cantarà la vella cançó, però a nosaltres sempre ens quedarà la teva veu per recordar-la.

Adéu Amy, ens veiem a l'eternitat.


diumenge, 3 de juliol del 2011

La ciutat submergida, Màrius Sampere


Llibre de les inauguracions (1984), Subllum (2000), Jerarquies (2003), L'estació dels espiadimonis (2010)..., són molts els llibres de poesia fecunda i sòlida de Màrius Sampere i Passarell. Un dels millors escriptors catalans així com un dels grans poetes europeus ens ofereix en un únic volum: La ciutat submergida: Obra poètica inèdita (1970-2008), l’aplec de diversos llibres que fins el moment de la publicació restaven inèdits. Els lectors compulsius de Sampere estem d’enhorabona amb els dotze poemaris que inclou el llibre: un recorregut per l’experimentació formal des del prisma sempre personal del poeta: “Generació i degeneració del sonet” i “Rimes impròpies”; la lectura-escriptura poètica sorgida de la contemplació de la pintura abstracta de Pollock; els paisatges de la seva biografia, les persones fugides, i els temes perennes de Sampere: la interrogació sobre el sentit de la condició humana, el Déu descarnat i estrany, la consciència de l’ésser humà, la tensió, la ironia i el risc dins la poesia més universal i lúcida, la joia completa, total i absoluta (si això és possible...) per als lectors.


LA MEITAT

No, no pas tot, en tinc la meitat,
només la meitat, la meitat de la raó,
la meitat de la culpa,
la meitat del cor, i del cor posseït de la dona,
de l’afecte cautelós de l’amic,
de la mel enganxosa, de la sal amb arestes,
de l’aigua avall, del vi en elevació.

I tinc, també mitja moneda de claror,
mig refugit pels dies de tempesta,
mitja memòria pels difunts, mig joc de cartes
per a la taula verda, mitja tallada de lluna.

De vegades estic trist, i em penso
que la tristesa és total; o bé la joia
quan estic content: joia i tristesa
sense límits en mi. Però
tot seguit percebo l’error, el veig immòbil
allà dalt, en el mig somriure
de la meitat de Déu.

Màrius Sampere, Qüestions menors (La ciutat submergida, 2010)

Màrius Sampere a l’Ateneu Barcelonès el passat mes de març a la 
conferència-col•loqui Amb veu pròpia (fotografia: Empar Sáez)

Transcric un poema, un dels meus favorits del poemari Jerarquies, i la fotografia (treta d'internet) de El passatge de la paraula, ubicat en el Parc Fluvial del Besós, a Santa Coloma de Gramanet, que reprodueix el vers final del poema, que és l'eslògan de benvinguda a la ciutat.

PER QUÈ TOT COMENÇA?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere, Jerarquies


dissabte, 25 de juny del 2011

DINÀMICA DE LA POESIA, JOAN FERRATÉ



Deu fer uns dos anys que em van recomanar aquest llibre sobre poesia; va ser en un dels tallers que l’Ateneu i l’Ajuntament de Barcelona organitzen en la setmana de la Poesia; en aquella ocasió vaig poder assistir a una sessió impartida pel Francesc Parcerisas. Des de llavors havia guardat una llista de llibres que ens va proposar i que jo anava cercant a poc a poc. Gairebé havia oblidat el llibre d’en Joan Ferraté, quan en el suplement cultural de La Vanguardia del passat mes d’abril Jordi Amat publicava un extens i interessant reportatge sobre la difícil relació entre els germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté (el primer va canviar l’ortografia del cognom), on hi vaig trobar de nou el llibre “Dinámica de la poesía”: ensayos de explicación, 1952-1966". Ara sí que em vaig decidir a llegir-lo; el vaig demanar a la biblioteca i en pocs dies tenia la primera edició del llibre publicada per Seix Barral el 1968.

Aspectes de l’obra d’art, poesia i realitat, idees de l’ànima..., amb aquests subtítols a les diferents parts del llibre, Ferraté hi esbossa el marc teòric de l’obra poètica; un volum on aplega múltiples articles i assaigs sobre poesia. Inclou també l'anàlisi de textos de diversos autors clàssics i contemporanis: Ausiàs March, Aldana, Góngora, Quevedo, Vinyoli, Baudelaire, Machado, Carner, Riba, Cernuda, entre d’altres, i ens apropa als principis de la lectura poètica. Llegir, per a en Ferraté, és una experiència que dóna forma a la consciència del lector, que crea una relació individual amb els texts al marge de modes, ideologies o circumstàncies polítiques. Aquest llibre és reconegut com una de les obres més sòlides i ambicioses escrites sobre poesia, una gran aportació a la crítica i la teoria literària.

En tradueixo un fragment:

El jo de cada poeta és un nou diccionari, un idioma nou a través del qual ens arriben objectes com el xiprés-flama(1), del qual no teníem notícies. En el món real podem tenir les coses abans que les paraules que les denominen, podem veure-les o tocar-les abans de saber els seus noms. En l’esfera estètica és l’estil, a la vegada, paraula, i mà, i pupil•la: tan sols en ell i per ell tenim notícia de determinades noves criatures. El que diu un estil no ho pot dir un altre. Hi ha estils que posseeixen un lèxic molt ric i poden arrancar de la misteriosa cantera innombrables secrets. Hi ha estils que sols contenen tres o quatre mots, però de la seva mà ens arriba un racó de bellesa que, d’altra forma, quedaria nonat. Cada poeta verdader, quantiós o minso, és, per tal raó, insubstituïble. Un científic és superat pel següent: un poeta és sempre literalment insuperable.

(1) De la metàfora usada pel poeta Josep M. López-Picó qui afirma que el xiprés “és com l’espectre d’una flama morta”

Per als amants de la poesia, llegir de tant en tant un llibre sobre la mateixa poesia, sobre l’opacitat lúcida i transparent, o sobre la bèstia domada i amansida, després d’un exercici difícil i violent, tal i com la denomina Ferraté, és tot un goig, un plaer amb ritme i mesura.

Empar Sáez

diumenge, 12 de juny del 2011

El nostre públic


Un recital a l’aire lliure, en una petita plaça, a tocar d’un edifici emblemàtic, Les Cases d’en Puig (1784), al Prat de Llobregat. Cadires de fusta i moltes cadires de rodes, i el públic més especial i agraït que hom pugui imaginar.

El recital d’imatges i poesia per la discapacitat començà ahir dissabte a les 18 hores amb les paraules d’introducció d’en Toni Arencón, organitzador de l’acte. La Soraya Rúiz va cantar acompanyada a la guitarra pel Jonny Garcia (professor de la Escola Unió Filharmònica del Prat de Llobregat), i posteriorment cadascú dels poetes, presentats per l’actriu Blanca Pàmpols, vam llegir poemes sobre la discapacitat (propis i d’altres autors que n’havien escrit per l’ocasió). La guitarra donava profunditat a les paraules, acompanyava en l’emoció. Finalment es van repartir fulls amb els poemes impresos i tots alhora, rapsodes i públic, en un murmuri col·lectiu, vam inundar l’espai d’un xiuxiueig poètic.

Com a cloenda, el grup de percussió brasilera TUN TUM PRAT ens va fer ballar a tots plegats i ja acabat l'acte, tothom va ser invitat a gaudir de l’exposició a Les Cases d’en Puig on s’exhibeixen obres plàstiques realitzades per persones amb discapacitat intel·lectual, i que restarà oberta fins el proper 17 de juny.




Enllaç:

La crònica a "Lo Cantich"

dissabte, 11 de juny del 2011

LES NOSTRES MIRADES... LES VOSTRES PARAULES


Avui a El Prat de Llobregat, a les 18 hores, toca recital poètic a càrrec d'un estol de poetes jovencells i no tan. Serà a Les Cases d'en Puig, a la Plaça de la Agricultura. Tot està previst per inaugurar l'exposició LES NOSTRES MIRADES... LES VOSTRES PARAULES, i dins del marc de les 8es Jornades de la Discapacitat 2011, per a la plena integració de les persones amb discapacitat a la vida ciutadana.

Us hi esperem

Si us cal més informació, aquí teniu un parell d'enllaços.


Ajuntament del Prat de Llobregat

Lo Cantich. Les nostres mirades...

Com anar-hi?

dimecres, 1 de juny del 2011

Pedra de tartera


Pedra de tartera ja té vint-i-sis anys; el llibre, de llarg recorregut, ha estat un fenomen editorial a Catalunya i a diversos països; una novel·la que es consolida en la literatura contemporània catalana. I aquests dies en podem gaudir, sortadament, d’una adaptació teatral magnífica.

Fins el 5 de juny al Teatre Romea, a Barcelona. Després de l’èxit al TNC si encara no l’heu vista, no us podeu perdre l’adaptació del gran èxit de la Maria Barbal. L’obra és molt fidel al text i la posada en escena és esplèndida: sense moure’s d’un únic espai, la cuina del mas, on sempre hi ha una dona, tota la vida de la Conxa transcorre en una escena contínua, sense pauses. Creix la família, van desapareixent els diferents membres, i de fons, com en una pel·lícula s’encadenen els esdeveniments polítics de la primera meitat del segle XX. Hi ha tan sols breus moments de fugida: el pròleg de la infantesa, la deportació a l’Aragó de la Conxa amb les filles i la porteria a un pis de Barcelona com a epíleg.


Si hi ha quelcom que m’ha trasbalsat de l’obra ha estat sentir la veu de la Conxa; l’han feta parlar, ella que al llibre és la veu que calla per respecte, per por, per tristesa, que accepta tot el que li depara la vida, que no coneix el que passa fora les parets del mas, ni tan sols coneix les activitats del seu marit; una dona acostumada al silenci, a sobreviure desarrelada, a ser víctima passiva com tantes altres dones de l’època. I tot d’una, un personatge tan fort, però silent, té una veu potent i, amb les estratègies del teatre, ens confia els seus sentiments. Ens emocionem de nou, de forma diferent a quan vam llegir el llibre. Tanmateix, ens tornem a estremir sentint una de les veus callades de la nostra història.


Escoltar el llenguatge del Pallars és una manera de deixar-se dur per aquell paisatge, allí on les paraules "a bocafoscant", "apariar", "a plairet", "brena", "truitada", "trumfa" i "xolís" ens fan respirar l’aire d’un altre indret.

Direcció de Lurdes Barba i adaptació teatral de Marc Rosich. Els actors, esplèndids, tots, en destacaria a l’Àurea Márquez, en Roger Casamajor, la Rosa Cadafalch i l’Eduard Muntada.

Grandíssima obra, encara sou a temps de veure-la!!!

Terrassa.net