Avui fa cent anys del naixement de Miguel Hernández. En 1910 nasqué el pastor de cabres, el poeta autodidacta; ell patí la derrota, la presó, la mort prematura..., l’hem fet mite, i la seva poesia descarnada encara viu en les ferides de les dues espanyes.
La poesia civil de Miguel Hernández la trobem representada fonamentalment en dos llibres: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (imprès en 1939, publicat en 1981). Ambdós s’arrelen, es desenvolupen en la Guerra Civil espanyola des del ferreny compromís del poeta amb el bàndol republicà, i dins d’aquest, amb la ideologia comunista.
En el Viento del pueblo s'inclou un bon grapat de poemes de temàtica social, El niño yuntero, Jornaleros, Aceituneros, Las manos, El sudor; els més bells de l’obra. En aquests poemes el lirisme venç la retòrica èpica, s’imposa a l’objecte bèl·lic. El món dels pobres, homes del camp, obrers, el dolor dels explotats que el poeta interpreta, sent i viu com a propis, l’essència i la terra d’un poble resten en els seus mots indelebles, en la memòria col·lectiva. El llibre alterna també poemes d’exaltació patriòtica en què el to dominant és l’èpica triomfalista. Assumeix el compromís polític i fa una crida a les armes per a la defensa dels valors de la revolució, per a guanyar la guerra. Ens mostra l’esperit optimista, combatiu i carregat d’esperança en la victòria final.
En contraposició, a El hombre acecha, els esdeveniments de la guerra, el desenllaç cruel i injust del conflicte sumeixen a Hernández en un abatiment profund. Les paraules ens mostren la desfeta del que és humà, l’odi entre els homes, les morts inútils i absurdes, la manca de llibertat, l’entrellucada derrota..., per concloure , en l’últim poema (Canción última), copsant la introspecció de l’home adolorit dins el símbol de la casa; i dedins el seu reducte ens deixa un bri d’esperança. Els poemes més pacifistes els trobem en aquest llibre escrit durant la Guerra Civil, poesia contra les bèsties, contra la violència irrefrenable dels homes.
Canción primera
Se ha retirado el campo
al ver abalanzarse
crispadamente al hombre.
¡Qué abismo entre el olivo
y el hombre se descubre!
El animal que canta:
el animal que puede
llorar y echar raíces,
rememoró sus garras.
Garras que revestía
de suavidad y flores,
pero que, al fin, desnuda
en toda su crueldad.
Crepitan en mis manos.
Aparta de ellas, hijo.
Estoy dispuesto a hundirlas,
dispuesto a proyectarlas
sobre tu carne leve.
He regresado al tigre.
Aparta, o te destrozo.
Hoy el amor es muerte,
y el hombre acecha al hombre.
Canción última
Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.
Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa,
con su ruinosa cama.
Florecerán los besos
sobre las almohada.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su inmensa enredadera
nocturna, perfumada.
El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.
Miguel Hernández (1910-1942), El hombre acecha.
