La carretera: un viatge claustrofòbic
En sortir del cinema vaig tenir la mateixa impressió que en les pauses de lectura del llibre d’en Cormac McCarthy: mirava al meu voltant, a la vida en la que som immersos, el fil del qual pengem sense adonar-nos de la fragilitat de la nostra quotidianitat, i de quant fàcil és ser i comportar-se com un “ésser humà” en aquestes condicions. Si no restés res, absolutament res del que coneixem, si tot fos arrasat; res per alimentar-nos, ni botigues, ni energia, ni vegetació, ni seguretat, res. Què seria de nosaltres? Aquest món angoixant i gris, devastat per una gran catàstrofe de la que no en dóna detalls, és el món on caminen, fugen, un pare i el seu fill. Van cap el sud, escapen del fred glacial, de la gana, dels caníbals, d’un món on només compta sobreviure, on no hi ha rastre de les emocions que ens fan humans; tot és pols i desesperança. En cap moment els anomena pel seu nom, als dos protagonistes; aquest detall els fa esdevenir els representats de la raça humana en un entorn assolat. El nen representa la puresa, l’ànima de l’espècie, la bondat, en un món on els supervivents esdevenen animals per als altres. El pare lluita per salvar-lo en un viatge èpic, ells són els portadors del foc, i el nen és el seu déu.
Sobta la fidelitat del director del film John Hillcoat al llibre, es permet molt poques variacions a la història, als diàlegs, a la cronologia dels fets, tot és pràcticament idèntic. Sembla com si la pel·lícula únicament posés imatges al llibre, sense tocar-lo. Potser era això l’únic que li mancava al llibre: les imatges les havia de posar el lector enmig d’una història pertorbadora, escrita amb un estil i una prosa despullada, descripcions breus i diàlegs incomplets que trasllueixen la desesperança més gran, i alhora resumeix la lluita de la humanitat.
Empar Sáez
La carretera, un llibre, una pel·lícula, una història
Sents que el cor et batega més ràpid, i les imatges grises ho embolcallen tot, desolació, i penses en la famosa frase del “no futur” que uns anys enrere portaven per bandera un grup de joves rebels, una classe social escombrada pel temps, com totes. Però aquest no futur té més d’angoixa que de rebel·lia.
Imatges esborronadores d’un futur impossible de recordar, perquè ens diuen que no hi haurà ningú que ho recordi. Els camins són perillosos, el mar un toll inhòspit i salat, sense vida. L’esperança rau en un altre indret, i aquesta esperança no està al nostre abast, no està en el nostre ventall de possibilitats imaginades de vida. És una nova forma, una nova esperança, que encara desconeixem, aquesta és la principal esperança, potser. Hi ha moltes combinacions possibles que ens puguin eliminar del tot, però del tot, sona tant difícil, i en aquest llibre ho veus tan simple, tan possible.
“La carretera” ja fa dies que la vaig llegir, un parell d’anys crec, però la retinc com una lectura recent, m’ha quedat gravada en l’imaginari, els seus paisatges erms, la seva desolació, la lluita d’un pare per dur el seu fill a un lloc segur, on viuen els bons, aquells que duen el foc... i ara fa poc he vist la pel·lícula, fidel a la història fins el més mínim detall, bé, hi ha llicències, però descriu el llibre en tots els sentits, i reps el missatge d’una manera més cruel, fent visible allò que sols imaginaves.
Parlar de l’estil de Cormac McCarthy podria semblar banal, és un autor dels grans, un etern candidat al Nobel i merescut guanyador del Pulitzer 2007 per aquesta obra. Aconsellar la seva lectura ja no és necessari, a aquestes alçades.
Tornaré a llegir el llibre, i potser m’agradaria tornar a veure la pel·lícula, malgrat la seva cruesa en les imatges de desolació, és una gran pel·lícula, és un gran llibre.
Ferran d’Armengol
