LA FESTA DE LA "COCAGNE"
La Cocagne o Isasis Tinctoria — herba pastís per a nosaltres—, va ser el tint que va donar color i unitat a un país sencer dins el territori Occità. Aquell blau tan típic de balcons i portes d’una part del Migdia Pirineus, dins del triangle Tolosa de Llenguadoc, Albi i Carcassona, el blau que omple els camps en primavera, i que va propiciar el ressorgiment econòmic després del segle setze, acabada la guerra dels cent anys. Un lloc en el mapa on fa temps va sorgir el Catarisme, exterminat pels Francs sota la Creu del Catolicisme Emperador. Monfort no és un cognom ben vist pels qui encara segueixen aquella forma de viure, ara d’amagat, amb un ressorgiment encara callat. Terra d’Oc va ser plena de frases humiliants on l’idioma oficial demanava de ser net, i parlar la llengua de l’Imperi, aquell; “soyez propres, parlez français” i altres frases similars que varen sorgir en parets de cases abandonades a tocar de les carreteres per tot el sud de França, no fa tant.
Una arrel esquinçada. Però hi ha d'altres arrels que tornen a florir. Fa gairebé quaranta anys, poc abans que jo comencés a caminar per aquestes terres occitanes, i lluny de tota fanfàrria, en un poble encimbellat, una festa ens retorna per Pasqua, diumenge i dilluns, una mirada enrere en el temps: la festa de la Cocagne. De vell antuvi va començar fent referència a l’època medieval, però aquest cop s'ha centrat més en la “Belle epoque i els bojos anys vint” (1890-1940). Tot per reviure una festa nova cada any, una celebració que s’hauria de respirar en directe almenys un cop a la vida. Endinsar-te entre els vilatans i els actors, dansaires, gent del circ... sentir-te part de la gresca, un dia per no oblidar, a Sant Fèlix de Lauragais, a tocar de la Muntanya Negra.
Una arrel esquinçada. Però hi ha d'altres arrels que tornen a florir. Fa gairebé quaranta anys, poc abans que jo comencés a caminar per aquestes terres occitanes, i lluny de tota fanfàrria, en un poble encimbellat, una festa ens retorna per Pasqua, diumenge i dilluns, una mirada enrere en el temps: la festa de la Cocagne. De vell antuvi va començar fent referència a l’època medieval, però aquest cop s'ha centrat més en la “Belle epoque i els bojos anys vint” (1890-1940). Tot per reviure una festa nova cada any, una celebració que s’hauria de respirar en directe almenys un cop a la vida. Endinsar-te entre els vilatans i els actors, dansaires, gent del circ... sentir-te part de la gresca, un dia per no oblidar, a Sant Fèlix de Lauragais, a tocar de la Muntanya Negra.
Ja sabeu, per Pasqua.
Ferran d'Armengol
Aquestes imatges són una petita mostra del delit de fotografiar pel gust de fer-ho, per testificar un paisatge rural en els semblants d’aquests homes, dones i nens en festa; totes les edats, en un aiguabarreig de pobles i història, s'emmirallen en els seus rostres. En aquestes imatges també hi trobem amabilitat, senzillesa, i hospitalitat; tant com afany de recuperar una època finita que en ells podem reviure any rere any. Hi ha en les faccions, en els gestos, el record d’un instant d’alegria, també el reflex del meu gaudi en una de les festes més boniques que mai no he viscut. Un poble que els “revolucionaris” van batejar com “Bellavue” per l’emplaçament privilegiat i el panorama que oferia de la Montagne Noire des del castell. Una plaça que vibra amb tonalitats antigues, amb un mercat de fusta coronat per una atalaia, i que en els moments puntuals de pluja va servir d’aixopluc per a tots nosaltres. El sol va lluir intermitentment, durant tot el dia, com si llum i ombra lluitessin per no perdre’s ensems la festivitat, donant als colors una brillantor esplèndida.
Aquestes imatges són una petita mostra del delit de fotografiar pel gust de fer-ho, per testificar un paisatge rural en els semblants d’aquests homes, dones i nens en festa; totes les edats, en un aiguabarreig de pobles i història, s'emmirallen en els seus rostres. En aquestes imatges també hi trobem amabilitat, senzillesa, i hospitalitat; tant com afany de recuperar una època finita que en ells podem reviure any rere any. Hi ha en les faccions, en els gestos, el record d’un instant d’alegria, també el reflex del meu gaudi en una de les festes més boniques que mai no he viscut. Un poble que els “revolucionaris” van batejar com “Bellavue” per l’emplaçament privilegiat i el panorama que oferia de la Montagne Noire des del castell. Una plaça que vibra amb tonalitats antigues, amb un mercat de fusta coronat per una atalaia, i que en els moments puntuals de pluja va servir d’aixopluc per a tots nosaltres. El sol va lluir intermitentment, durant tot el dia, com si llum i ombra lluitessin per no perdre’s ensems la festivitat, donant als colors una brillantor esplèndida.
A bientôt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada