On tenim la lluna ara? i el sol!

dijous, 28 de juny de 2012

Roger Costa-Pau: primer convidat de REVERSOS

La primera ‘Sessió amb convidat’ organitzada pel grup de poesia Reversos va comptar amb la presència del poeta Roger Costa-Pau. La trobada va tenir lloc a la Sala Vilaweb el passat 21 de juny. 




Una breu presentació del nostre convidat:

Roger Costa-Pau és poeta, crític, assagista, dramaturg i director literari a l’Editorial Llibres del Segle; rapsode, curador del Festival de Poesia de Girona i de les Jornades Ara Poesia de la Casa de Cultura. Té obra esparsa publicada en diverses revistes i reculls poètics i és autor dels poemaris: “Perquè res no ha estat maleït”, premi de creació poètica de Paiporta el 2002; “En el llarg fendir en la nit”, publicat el 2004, “I ser d’on no sóc” el 2007 i “I en qui, l’ofec?”, Premi Joan Teixidor el 2008. La seva darrera obra, “Pell Cavada”, apareixerà en els propers mesos.



Com a lectora dels seus llibres en destacaria, breument, alguns dels trets que més em colpeixen de la seva lírica: una poesia bellament continguda, sense retòriques. Cerca l’essencialitat a partir del moll de la paraula que ens apareix lluent, precisa, depurada, oberta a més significats; ens endinsa en un nou enigma, desvetlla noves imatges, decididament transita bellament per un camí no fressat.



...i a la fi, cavat el camp amb l'últim bes i d'esquena al bust espinós del mirall, clava en terra els genolls de les ruïnes anteriors i pren la roba neta; 

 que decanti el vent obès amb la gebrada circumdant, 

que tinguis al palmell de la mà untosa la saliva impol•luta del primer blat en atansar-se l'enigma. 


Roger Costa-Pau, I ser d’on no sóc 


A partir del llibre de haikus, “I en qui l’ofec?”, en Costa-Pau, va analitzar alguna de les composicions; ens va parlar de la seva poesia, del contacte íntim entre el paisatge interior i l’exterior, de sensualitat, de contenció, d’enigmes, naturalesa i emocions. Un diàleg obert entre lectors i poeta, summament enriquidor, un plaer pels amants de la cultura i dels sentits. 


... si negra a l’avenc 
la sembra i tota l’ombra 
de no saber-te 

Roger Costa-Pau, I en qui, l'ofec? 



Fotografies de Josep Vila Cortès

dissabte, 16 de juny de 2012

EL FESTIVAL DE GODELLA

El I FESTIVAL INTERNACIONAL GOdePoesia, es va celebrar el passat dissabte dia 2 de Juny a Godella, malgrat la manca de seriositat d'un personatge digne de la factoria Berlanga més rància que un es pugui imaginar, i salvant las distàncies amb un director de cine molt digne. L'actitud del personatge típic de mascletà i falla de raval és el que va deixar en la nostra externa percepció, qualsevulla altra visió no anirà més enllà d'un fet grotesc que no va assolir aigualir el magnífic Festival que es va celebrar al Clot de Barrabàs, a Godella.


Però aquesta no és la noticia de la nit, el fet de què tot un director artístic, a poques hores del començament del Festival, deixi plantats als organitzadors, ens parla d'un nivell baix per part de qui no mereix dirigir un Festival Internacional de Poesia, realitzat amb un èxit espectacular de participació i amb un èxit fascinant per part dels artistes que sí varen participar del Festival. I amb un patí de butaques ple de gom a gom, que ens parla de l'interès despertat, no sols en la població de Godella.
Ara sols falta que l'Ajuntament de Godella no trigui en dur a terme l'edició del llibre, tal i com es va quedar en les bases del certamen literari.




Varen exercir de presentador en Miguel Gago, Francesc Arnau Chinchilla i l'actor José Vicente Pérez.




El Grup de ball; Falla Dr. Valls, va obrir el Festival amb una coreografia original i inèdita, especial per a l'ocasió, i on es podia llegir en els paraigües el nom del Festival; "Godepoesia".

Empar Sáez, acompanyada a la guitarra per Carlos Jaramillo, va interpretar dos poemes, "Avenç" inspirat en una imatge realitzada pel fotògraf de Godella Francesc-Andreu Garcia i que podeu llegir aquí, i "No parlis".




Tot seguit Tatiana Prades i Joanet Esgarramantes, components del grup "Arrop i tallaetes" varen interpretar, acompanyats a la percussió per Noèlia Llorens; "Restaurant barat" de la poetessa de Roses; Laura González Ortensi, i aquí teniu el vídeo del poema cantat amb tot el cor.



Moltes varen ser les actuacions, molts els participants que d'una manera altruista varen col·laborar en realitzar un festival d'alçada, amb lectures i interpretacions de poemes arribats de quatre continents.




però seria llarg i feixuc descriure aquí tots i cada un dels intèrprets de la nit, i per no oblidar ningú, us enllaço a una crònica oficial on s'esmenta a tots els participants, si cliqueu aquí.

Aquí us presentem un seguit d'imatges enllaçades, amb tots els participants de la vetllada.



I per acabar aquesta crònica, us convido a veure aquest altre vídeo, on s'interpreta un poema del poeta del Prat de Llobregat, Toni Arencon i Arias, amb el seu "Lament a la Mare de Déu", que si voleu podeu llegir aquí, o també en el seu bloc personal; "La ploma rovellada, el llapis i el pinzell..."




També és pot llegir una crònica dels fets en la revista digital "Lo Cantich", narrada amb el seu peculiar estil  per l'escriptor i multi artista valencià Ramon Navarro Bonet. No us la perdeu, és una crònica feta amb tota una oratòria molt personal, que el Ramon sap molt bé com utilitzar, quan cal dir les coses pel seu nom.



També podeu llegir, en dos capítols, els raonaments del Secretari d'organització, en Francesc Arnau, poeta de Godella, en el seu bloc personal "L'espill de l'orb".

Les fotos i vídeos són del Ferran d'Armengol (darkman).
Els dibuixos porten el nom del seu autor: Ramon Navarro Bonet i José Vergara.

Ferran d'Armengol
Godella, Juny 2012

dimecres, 6 de juny de 2012

RAY BRADBURY 1920-2012

RAY BRADBURY 1920-2012


Els referents culturals d'un segle vital es van esgotant. Fa poc dies ens acomiadàvem de Moebius, avui 6 de Juny, li ha tocat a Ray Bradbury, autor d'un bon grapat d'històries, poesia i relats curts.
Va escriure uns quants llibres, però els que em venen ara la cap són dos: "Fahrenheit 451" i "Cròniques Marcianes".

Les cròniques marcianes és una àcida i brillant sàtira sobre l'ésser humà. No és una novel·la, és un recull de relats que narren la invasió i extermini d'una imaginada civilització marciana, us dirigeixo a un dels relats que pot resumir la delirant visió de Bradbury. Utilitzant-ne els seus recursos més bàsics, però lluny de la SF oficial, tot i que està considerat com un escriptor d'aquest gènere. El relat es titula "Los hombres de la Tierra". No el deixeu de llegir.


Ray Bradbury serà un dels escriptors referent del segle XX, per la seva poesia, per la seva lúcida mirada al futur, sense ser un escriptor SF clàssic, als qui no va concedir mai la opció científica dels seus escrits, ell volia ser un narrador que fes pensar als seus lectors. Fahrenheit 451 va ser un crit a la pobresa que preveia ens portaria la banalització de la societat que deixa de llegir per consumir programes deixalla, va preveure la nostra societat actual i tal com ens pinten els neo-liberals el futur, potser acabarem cremant llibres en un món sense lògica humana on hi hem caigut de quatre potes, un món que ell va visionar, i potser és on i com vivim ara mateix.


Si us ve de gust llegir algun altre dels seus relats curts, ho podeu fer en aquesta pàgina.

Gràcies per la seva vital existència, senyor Bradbury.

Terrassa, juny 2012

dimarts, 5 de juny de 2012

BURJASSOT, UN LLOC CABDAL DEL MÓN POÈTIC.

El dissabte dia 2 de Juny vàrem agafar el cotxe per arribar-nos fins a València, a Godella per ser més precisos. Allí ens esperaven un parell de poetes valencians, el mestre Ramon Navarro i el poeta godellenc Francesc Arnau i Chinchilla. Ens esperaven per assistir tots plegats i al vespre, al Festival Internacional Godepoesia , on l'Empar recitaria un parell dels seus poemes.

Empar Sáez, en el Festival

Primer ens calia refer-nos del viatge, ni llarg ni curt però intens, que ens havia dut de Terrassa fins a Godella.  Així va ser que a una hora establerta, el Francesc ens va acompanyar fins un restaurant de la localitat, on vàrem menjar i veure en bona companyonia, i gaudint d'una conversa agradable i distesa.

Francesc Arnau, un dels organitzadors del festival

Ramon Navarro, pintor, poeta i rebolicador experimentat.
Després de l'àpat realitzat, varem fer una petita caminada fins el límits de Godella, per observar el que encara resta de l'Horta valenciana, amb els seus conreus, i les edificacions que delimiten l'horitzó.

Una colla de poetes amb el mestre Estellés
Tot seguit, i per deferència a una de les poetesses, agafarem un cotxe per anar fins a Burjassot, per gaudir de la companyia del mestre Estellés, i en la plaça on ens trobàrem amb la seva estàtua asseguda en un banc, ens vàrem fer unes instantànies per a la posteritat, que mai no se sap.

Ploma i tacte, dues mans un desig: escriure.
Tot seguit ens encaminàrem fins l'hotel, per descansar de tantes emocions i converses. Calia agafar forces per la vesprada, que venia profetitzant noves emocions.... però això és una altra història, que potser demà us explicaré.


Us deixo amb la mirada errant del mestre i gran poeta, fill de família humil de Burjassot, de on com ja es sabut, no va ser-ne profeta.


Ferran d'Armengol
Juny 2012 - Godella/Burjassot (València)




diumenge, 3 de juny de 2012

REVERSOS RELLEGEIX VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


El passat 29 de maig els membres de REVERSOS GRUP POÈTIC varen recitar alguns dels poemes de “Llibre de meravelles”, de Vicent Andrés Estellés. Les paraules de l’Estellés foren precedides d’una breu ressenya del llibre per tal de situar l’autor i l’obra en el context històric i social en què va viure.


Figura d'Estellés en un banc de Burjassot, enfront l'Ajuntament.


1. Breu introducció biogràfica sobre l’autor

Vicent Andrés Estellés neix el 1924 a Burjassot, poble de l’horta de València. És d’origen humil, fill d’una família de forners. Quan comença la guerra civil, té 12 anys.

Finalitzada la guerra es trasllada a viure a València on s’interessa de forma autodidacta per la literatura. L’influencien les lectures de Baudelaire, Neruda, Eluard, Walt Whitman, Pavese, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Rosselló-Porcel, i d'altres més... Llegeix els autors del segle d’or de la literatura catalana, i admira especialment a Ausiàs March. 

Emprèn la feina de periodista als 18 anys (1942) i al mateix temps estudia ciències de la informació a Madrid amb l’ajut d’una beca. Ja de tornada a València treballa al diari "Las Provincias". L'any 1958 es nomenat redactor en cap d’aquest diari, càrrec que ocupà fins l'any 1978, a l'efervescent recuperada democràcia, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»

De la mateixa generació que els poetes Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Estellés inicia la seva producció poètica en la postguerra, als anys 50. Ho fa des de la perifèria literària que era la València d'aleshores i al voltant d’una colla literària on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. 

En la dècada dels 50 publica tres llibres: “Ciutat a cau d'orella” (1953), “La nit” (1956) i “Donzell amarg” (1958); aquest darrer va ser finalista al Premi Ossa Menor 1953.

El 1955, als trenta-un anys es casa amb la Isabel. L'any següent neix la seva primera filla, que mor als quatre mesos: en relació a aquest fet escriu "Coral romput"; també el “Llibre d'exilis” es relaciona amb aquesta mort. Posteriorment té dos fills més. 

A partir de mitjans dels 50 comença a rebre alguns premis: el 1956 rep el premi Cantonigròs; el 1958 el Premi Valencià (per “La clau que obri tots els panys”), i el 1965 el premi Ausiàs March, també a València. 
El 1966 publica “L'amant de tota la vida”. 

A pesar de la ingent obra escrita, abans de la dècada dels setanta tan sols veurà publicats quatre llibres de poemes, degut fonamentalment a problemes relacionats amb la censura. 

El 1971 publica dos llibres fonamentals: “La clau que obri tots els panys” (on hi ha inclòs; "Corall romput") i “Llibre de meravelles”.

El 1972 s'inicia la publicació de les obres completes.

Durant els anys 70 i 80 rep nombrosos premis: Premi La lletra d'Or (1975), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978), Premi de les Lletres Valencianes (1984). 

El 1990 la Universitat Catalana d'Estiu de Prada li ret homenatge; posteriorment el rebé dels Premis Octubre.

Vicent Andrés Estellés, considerat el millor poeta valencià del segle XX, mor el 27 de març de 1993. 



 2. “Llibre de meravelles” 

El títol de l’obra al•lusió clarament al llibre homònim de Ramon Llull, “Llibre de meravelles”. Estellés s’emmiralla en els clàssics medievals, en la gran tradició de la literatura catalana del segle d’or que coneix bé. 
El terme medieval “meravella” fa referència a la sorpresa dolorosa o colpidora d’anar-hi descobrint la distància entre la conducta humana i l’ordre diví de la creació. A diferència del pelegrí d’en Llull que fa un itinerari pel món, per la natura, Estellés fa un recorregut urbá, i les “meravelles”que va narrant, allò que el colpeix, és la vida mateixa de la postguerra, en tota la seva cruesa. És, per tant, una crònica amarga i esperançada alhora d’aquest període de la nostra historia. 

 "Llibre de meravelles” enclou tres parts: 

En la primera secció el poeta s'identifica amb els que comparteixen amb ell unes determinades formes de vida. Són el punt de partida, l’ancoratge de l’itinerari vital, és aquest revelador “Un entre tants” amb què comença el llibre. 
 El cos central, la part més extensa, es basa en episodis i vivències que transcorren entre els 12 anys (moment en què s'inicia la guerra civil) i els 30 de l’autor (quan el poeta contrau matrimoni i té la responsabilitat d'una família). Com l'adolescència i la joventut del poeta transcorren durant la guerra i, sobretot, en la postguerra, aquest es considera el llibre estellesià de la postguerra per excel•lència. És aquí on Estellés mostra les misèries de la guerra, la realitat quotidiana enfront la realitat oficial del règim, el dia a dia de la postguerra, les prohibicions i els silencis, la repressió, però també l’amor clandestí, l’amor educat, el somni de llibertat... 
A la darrera secció del llibre, el poeta, casat i responsable d'una família, troba un destí. La seva responsabilitat no s'acaba, però, en la família sinó que aquesta el lliga encara més en la comunitat. “Assumiràs la veu d’un poble”, és el poema que han fet seu generacions de joves lluitadors per la terra i la cultura pròpies i que encara avui dia, malauradament és vigent. 

Sovint es diu que Vicent Andrés Estellés ha tingut èxit per utilitzar un llenguatge senzill i directe i, en algunes ocasions, “col•loquial”, pròxim al poble, sense recargolaments. Ara bé, tot i l’aparent senzillesa, hi ha al darrere una preparació erudita immensa, una obsessió en la mètrica i l’estructura de la poesia.

Hi trobem gran quantitat de referències literàries en els poemes, també que els epígrafs o encapçalaments dels mateixos corresponen, majoritàriament, a poetes clàssics medievals, i que el vers utilitzat en la major part dels poemes és l’alexandrí (“No hi havia a València dos amants com nosaltres”), el qual està considerat el vers més culte de la literatura, i tot això contrasta amb l’aparent senzillesa del discurs. 
 “Llibre de meravelles” en definitiva conté els trets característics de la poesia d’Estellés: 

Compromís i sentiment cívic col•lectiu amb un país condemnat al silenci, que pateix una feroç dictadura i l’anulació de la identitat i cultura pròpies. És a través de la seva poesia que es vehiculen les reivindicacions del seu poble. 

Estellés s’erigeix en el poeta de la resistència i de l’esperança, però s’identifica com un més, pertany a la col•lectivitat, no es considera un graó més amunt a la resta pel fet de ser poeta.  

La seva literatura és realista, centrada en fets casolans, quotidians; amb un llenguatge senzill, directe, com hem dit, de vegades en segona persona per ressaltar aquest aspecte col•loquial. 

Altres trets que hi trobem al llibre i en general a la seva obra: una gran força lírica, l’apassionament i la intensitat del discurs, una profunda coherència i dignitat i una eficàcia comunicativa per a la difusió popular. 

Temàtica: l’amor vertebra tota la seva obra. El sexe, el desig, la misèria, la manca de llibertat, el drama col•lectiu de la postguerra, la condemna d’un país i d’una llengua, la mort... 

Sobre el tema de la postguerra el poeta ens digué:

"Sempre he dit que, per a mi, per a nosaltres, fou pitjor, en tots els sentits, la postguerra que no la guerra. La meua família, la meua família materna, era, en efecte, republicana. Però, jo no pense en els patiments personals, sinó en els patiments col•lectius que la postguerra va comportar. Fou un temps sinistre, tenebrós, que d'alguna manera he tractat de reflectir en alguns papers meus. Ocultament, però, ens calia mantenir, malgrat tot, l'esperança." 



Terrassa.net