On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 27 de novembre de 2011

Salvatore Quasimodo, Obra poètica

 
L’edició bilingüe de l’Obra poètica de Salvatore Quasimodo, a Edicions del Salobre, traduïda per Sussana Rafart i Eduard Escoffet, és una de les grans troballes poètiques que darrerament he fet, la lectura de la qual recomano.


Transcric el fragment inicial de la biografia de Salvatore Quasimodo (premi Nobel de Literatura 1959) escrita per ell mateix i que també forma part del llibre.

“Vaig néixer a Siracusa el 20 d’agost de 1901. El meu pare era ferroviari. En la calor excessiva de la plana de sofre refilava el xiulet que anunciava els trens insuficients. Els pobles, al voltant, es deien Megara Iblea, Sferro; recorden Grècia i l’aspresa del seu paisatge. Vaig ser batejat a Roccalumera, a pocs quilòmetres de Taormina. La meva àvia era una grega autèntica de Patras. Vaig aprendre a llegir i a escriure molt aviat. I em vaig apropar als poetes. No els entenia encara; però me’n queda d’ells una imatge inesborrable.
Vaig anar a l’escola primària de Gela: allà vaig sentir el terratrèmol de Messina. Passats tres dies, el meu pare va ser traslladat a la ciutat de les runes. Allí vaig tenir el primer contacte amb la mort. Afusellaven els xacals. Ens estàvem tancats en vagons de tren; i els nous moviments sísmics ens desplaçaven d’un desastre a l’altre.”



Els poemes que trobem en les seves primeres obres, recollides en “El vespre ve tot d’una”, són d’un gran contingut simbòlic, concisos, greument condensats; l’estil hermètic del mateixos el compartia amb altres poetes italians de l’època, com Giuseppe Ungaretti i Mario Luzi, tots ells molt influenciats pels poetes francesos Paul Valéry i Stéphane Mallarmé, i que formen part de la denominada escola hermètica italiana.


I el vespre ve tot d’una

Tothom es troba sol en el cor de la terra

travessat per un raig de sol:

i el vespre ve tot d’una.


Ed è subito sera

Ognuno sta solo sul cuor de la terra

trafitto da un raggio di sole:

ed è subito sera.


Salvatore Quasimodo, Aigües i terres, 1920


Sebastiano A. Patanè llegeix a Salvatore Quasimodo


L’experiència de la guerra i de l’ocupació alemanya el marcaren d’una forma decisiva; la seva obra va fer un gir i es va allunyar de l’hermetisme, s’obrí a una major sensibilitat humana, a la reconstrucció moral de l’home. Aquesta nova etapa queda palesa en els llibres “Dia rere dia” i “La vida no és somni”

En el fullatge dels salzes

I com podíem nosaltres cantar
amb el peu estrany damunt el cor,
entre els morts abandonats a les places,
sobre l’herba dura de glaç, al plany
de xai dels joves, al bram negre
de la mare que s’atansava al fill
crucificat al pal del telègraf?
En el fullatge dels salzes, com un exvot,
també les nostres cítares penjaven,
oscil·laven lleus al vent trist.

Salvatore Quasimodo. Dia rere dia, 1947



Els darrers llibres de Quasimodo, “El verd fals i vertader”, La terra incomparable” són més intimistes, contenen un dramatisme i una decepció manifesta per l’esdevenir de la història. El darrer, “Deure i haver”, podríem dir que és una mena de balanç i testament de la seva vida.

A estones alguna cosa em sobrepassa
lleugera, un temps pacient,
absurda diferència la que corre
entre la mort i la il·lusió
del bategar del cor.

Salvatore Quasimodo 
Últims versos del darrer poema publicat: "Tinc flors i de nit convido als pollancres"

dijous, 24 de novembre de 2011

Tensant el vers



Fa uns mesos publicitàvem el Concurs de Poesia Social i de Denúncia engegat des de l’Associació de Relataires en Català i us animàvem a participar. Ara ja podem gaudir de l’obra col·lectiva “Tensant el vers”, editat per Meteora, i on s’apleguen els poemes seleccionats.




Com hi podeu veure els poetes també ens rebel·lem, i aquesta revolta pacífica és senyal de progrés, de maduresa i de valentia. Aportem una altra manera d’explicar les coses; no cridem, estem convençuts, però, que la força de la paraula escrita, el pensament bellament escrit, és inaturable.

L’acte serà el proper dissabte a la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, a les 12 del matí. 

Us hi esperem!

Empar

diumenge, 20 de novembre de 2011

EDICIÓ ESPECIAL - SETZE PETGES - PRESENTACIÓ A L'ATENEU BARCELONÈS

Muntatge de Ferran d'Armengol

Aquesta és la targeta que us convida a la presentació que es farà el 21 de novembre d'enguany a l'Ateneu Barcelonès, a la Sala Oriol Bohigues.

Imatge de Empar Sáez
Aquests són els Petges. En aquesta imatge falta el Josep Maria, que rondava per Namíbia el dia que varen fer la presentació a Rubí, el passat 29 d'Octubre.

Imatge de Vicenç Puerto
I com en l'anterior ocasió del 2005, els escriptors Maria Barbal i Isidre Grau seran els mestres de cerimònia, fent-los la presentació del llibre de relats "Edició especial".

Aquest cop també es podrà comptar amb la participació de l'actor David Segú per dirigir la presentació que faran els autors del llibre.


Us esperem a tots a la presentació del llibre:


Edició especial.


Portada del llibre "Edició especial" (Meteora 2011)



Enllaç al bloc dels Setze Petges


Barcelona, Novembre 2011

divendres, 11 de novembre de 2011

Edició especial, Setze Petges





El llibre l’he pogut llegir començant pel final, com faig amb el diari; justament he iniciat la lectura per La contra, que en aquest recull de relats amb format de diari té una invitada especial: la Maria Barbal. Les seves paraules troben, com sempre, el to precís que hi assenyalen l’element aglutinador del llibre i la qualitat literària i humana dels components d’un grup de “petges” provinents de les classes d’escriptura de l’Ateneu.

Dels Esports, no n'he pogut fer una lectura ràpida (com de costum faig), al contrari; “Corredor de fons”, de l’Oriol Solé, m’ha fet restar immòbil, mentre el ritme trepidant del text se m’enduia per davant. “El meu esport preferit fins que perdo”, més pausat, permet alentir el pas, però no us en refieu d’aquest escriptor; fins més enllà del final del conte no sabreu com acaba tot plegat.

En la secció d’Anuncis classificats a càrrec d’en Josep Maria Ricart trobem el que mai, ni llegint entre línies, es deixa veure en aquesta mena de texts: el drama personal abillat d’aventura, plaer fugaç i falsa seducció. Tot un repte magníficament resolt en el conte.

Els articles d’Opinió, com també les cartes al director, són un dels grans atractius dels diaris. L’Hilari García, en aquesta secció, provoca un agraïment immens; fa riure des de bon començament. En tots els seus articles ens fa viure una realitat lúcida, tanmateix és un món especial, absolutament real de tan absurd, ben seu, únic i irrepetible.

En el Temps no hi trobareu cap mapa amb lluminosos sols i núvols dispersos. Els “Solsticis” d’en Ferran d’Armengol creen un ambient fredament asfixiant i gèlidament passional amb molt pocs elements; diàlegs i pensaments minimalistes, de gran impacte literari. “A l’hora del te” es produeix la gran tempesta humana, ¿d’un temps passat? ¿O potser és la propera que se’ns acosta? Intemporal, devastadora, descarregant un llast de fang; un conte memorable.




Fets i gent, la secció que la Mercè Bagaria dirigeix amb mestratge, inclou dues històries excepcionals, crues i punyents, de pèrdues esfereïdores i destins ferotges. Dos magnífics contes que es llegeixen amb delit, on el gaudi hi és assegurat.

A l’apartat de Cultura, la Mariàngels Calaf aporta una narració que sorprendrà gratament als lletraferits; els hi permetrà delectar-se amb el joc cal·ligràfic i sensual dels mots, un exercici imaginatiu extraordinari, ben trenat.

De la Rosa Muxí, encarregada de Ciència i tecnologia, sobta la gran capacitat d’integrar coneixements científics en la narració literària, barrejant-hi elements imaginats, creant amb tot plegat una fabulosa història com fa a “Gènesi”.

La Montserrat Escartín, a la secció d’Educació, és capaç d’encabir en un únic vagó un batibull de vida, una munió de personatges, les preguntes més pregones en un entorn fascinant d’existències múltiples, en una constel·lació d’éssers vius. No us quedareu pas amb el corcó del dubte; n’aprendreu tant..., de ben segur!

L’Economia va com va, i l’Anna Masip ens ho adoba amb dues històries que valen el seu pes en or, narrades de forma amena, a bon ritme, evitant riscos gratuïts, i acabades amb un superàvit de moltes xifres, uns contes rodons. 

A Nacional compten amb l’experiència i el talent d’en Jordi Bordas per encarar dos temes de gran pes: les “Relacions laborals” des de la vessant més divertida i lúdica, i del “Secret i confidencial” més ben guardat de les relacions entre països “germans”, un treball d’investigació que bé mereixeria un premi.

I finalment des d’Egipte, a Internacional, l’Antoni Cardona ens fa la crònica detallada d’una fugida, els canvis de rumb del seu personatge, un corresponsal al Pròxim Orient, un joc de miralls, una meticulosa i eficaç incursió en el món interior d’un home que ha patit un gran trasbals, des de la vessant més divertida, conduïda amb ofici.

Els Petges ens expliquen a l’Editorial el llarg camí que ha hagut de recòrrer el recull; les il·lusions, els entrebancs, i el fet inesperat i colpidor que esperona un projecte adormit. També hi destaquen la col·laboració de la Sara Cendan i Masip, la il·lustradora de totes i cadascuna de les històries, qui ha realitzat un magnífic treball, adient al format del llibre i al joc en el qual està immers.

La Primera plana és de l’Isidre Grau i m’agrada especialment que en destaqui la vessant “d’aventura compartida” que té la literatura en aquests projectes col·lectius i l’enriquiment que per al lector suposa la lectura d’un llibre d’autories múltiples.

En memòria de la petja Rosa Muxí, el seu microrelat “El clon” és qui té l’honor d’inaugurar el llibre Edició especial.

Ara que ja l’he acabat, torno als mots encreuats, ah! i també faré una ullada a l’horòscop.

Bona lectura per a tothom.

Els Petges a la presentació del llibre a Rubí.

Empar Sáez

Enllaç al blog dels petges
Fotografies: Empar Sáez

Terrassa.net