On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 30 de gener de 2011

“ESTIMAT PICASSO”, JOSEP PALAU I FABRE


“Estimat Picasso” és el testimoni que Josep Palau i Fabre ens lliura sobre la relació amb l’artista; un text fidel i espontani dels contactes i vivències entre ambdós personatges. En la primera part trobem els records escrits de memòria de l'amistat iniciada durant l’època en què Palau viu a París (1946-1960). La segona part és la transcripció de les notes que l’autor prenia en sortir de casa Picasso a partir de 1963. Un llibre interessantíssim, amb l’aproximació més respectuosa i honesta que hom pot imaginar a la figura del gran geni del segle XX.

Palau i Fabre conrea al llarg de la seva vida diversos gèneres literaris: poesia, teatre, assaig, traducció i narrativa breu. Els primers textos que vaig llegir de l’escriptor eren del llibre “Quaderns de l’Alquimista”; cercava informació sobre diferents poetes. Vaig restar captivada per la prosa, els pensaments, les relacions que estableix entre els artistes, i sobretot per l’originalitat del seu pensament. A mida que anava coneixent l’obra constatava que la seva actitud, com els alquimistes medievals, és d’experimentació, per tal de fer emergir l’or del poema, l’or del pensament, de la prosa narrativa.

Una característica que impregna tots els seus escrits és l’alienació, entesa com la cerca d’un mateix a través de l’objecte d’estudi. En els diferents cicles creatius de Palau són molts i variats els seus “objectes” d’estudi, però hi ha un que el fascina d’una forma cega, impulsiva, i és gràcies a aquesta fal·lera que gaudim de la més extensa i excelsa obra mai escrita sobre Picasso. Reconeguda a nivell mundial i traduïda a nombroses llengües, és l'obra de referència sobre el pintor i a la qual va dedicar una part important de la seva vida. 



Llegint “Estimat Picasso” es pot percebre que la cerca per part d’alguns artistes del seu “jo” creador passa pel descobriment d’altres artistes, per un aprofundiment en l’obra d'aquests i una assimilació del fet creador que engrandeix el seu propi art. En el cas de Palau i Fabre en tenim diferentes mostres d’aquest procés creatiu, misteriós i inabastable.

Una altra sensació que el lector de Palau i Fabre pot experimentar és que no ha estat prou reconegut en el seu país, o que el reconeixement li va arribar de forma molt tardana. Sigui com sigui, forma part de la generació d’escriptors exiliats que van mantenir l’estima a Catalunya, a la seva llengua i la van fer arribar a uns nivells d’excel·lència difícilment superables. Voldria que aquest article servís com a petit homenatge a la seva figura.



dimarts, 25 de gener de 2011

POSEU-ME LES ULLERES



L’últim vers del sonet en què Vicent Andrés Estellés s’afigura i planifica minuciosament el seu enterrament dóna títol a l’obra de teatre de la companyia valenciana Teatre Miquelet, dirigida per Pep Tosar. Basada en la vida i l’obra del poeta, comprèn un recorregut per les seves vivències. Un Estellés interpretat per l'actor Enric Juezas, amb una dosi d’humor impagable, acompanyat  per Miquel Gil a la guitarra i la néta de l'escriptor, la ballarina Isabel Anyó Andrés, fan de l’espectacle una delícia visual, musical i poètica.
La personalitat, el carisma i la força d’Estellés estan reflectides fidelment. Els temes estellesians: la mort, el sexe, la guerra, la llengua; tots els fets crucials de la seva biografia narrats per “ell” mateix, de forma natural, fent petar la xerrada en un antic cafè de Burjassot, provoquen el riure còmplice dels espectadors, l’admiració. Ens captiva el personatge per l’amor profund a la vida i el record entranyable dels seus versos.

Estellés encara avui provoca rebuig en un ampli sector de València, encara avui revoluciona els ànims d’alguns que volen anular la veu d’un poble. Tanmateix, Vicent Andrés Estellés és actualment, peti qui peti, més viu que mai.

Aquesta obra afortunadament ha arribat a Barcelona. Desitgem que pugui visitar molts teatres d’arreu Catalunya i els Països Catalans, i que sigui un revulsiu més per a llegir un dels millors poetes catalans de tots els temps.







Estellés encara revoluciona tot València: article de VilaWeb

diumenge, 23 de gener de 2011

EL JOC DE DÉU

El joc de Déu


No conec personalment al Salvador Macip, el tinc com amic al facebook, i ens anem seguint pel món blocaire, d'una manera o altra, en algun moment o altre, però ja us dic que no ens hem vist mai la cara en directe, ni hem encaixat les mans.

Així, per introduir-me i conèixer-ne un xic la seva obra, he començat per aquest; "El joc de Déu", i he pensat, tot llegint, que si l'hauria fet un escriptor nord americà, ben bé podria ser un best seller i fins potser ja estarien parlant de fer-ne una pel·lícula a Hollywood, i les seves consegüents seqüeles en TV de pagament.
Una història d'intriga i poder, amanit per la il·luminació d'un Déu, un ésser omnipotent que tot ho pot veure; coses d'ahir, d'ara i d'un futur no concret, amb el que sent que es pot jugar... i què en podem dir de la noia... i del xicot? Una terna de protagonistes ben antagònics i complementaris, malgrat tot. I una galeria de secundaris força divertida.

El considero un relat hàbil que juga amb foc i no es crema, crític amb les actituds humanes, de com es posen en pràctica jocs malabars amb el nostre entorn, sense saber ben bé què hi tenim entre mans, ens parla de l'afany pel poder en tots els sentits: fama, sexe, diners, ciència... bé, en toca molts de temes, si el lector vol aprofundir una mica més en tot plegat. La meva modesta opinió és que aquest petit gra de sorra a la gran platja de la literatura potser no marcarà una fita, però també podria estar equivocat, tant de bo!, però el que sí que sé, és que no te'l pots perdre. No fos cas que Déu prengués una decisió en aquest aspecte...

Si he de suggerir la seva lectura, que ho faig, el recomano per ser un escrit actual, un relat atrevit i sincer, i perquè m'ho he passat pipa llegint-lo.
I a més a més, perquè m'ha sabut greu arribar a la pàgina 222 i veure que ja no seguia...


Remenant per la xarxa he trobat aquest vídeo...



però personalment, i sense pressió de cap mena, m'agrada més aquest altre...



serà que és més sensual... amb aquestes cames a la banyera? Però si vols tenir totes les eines per jutjar, mira aquest altre.




La fitxa tècnica la trobaràs aquí, a Edicions Bromera.

diumenge, 16 de gener de 2011

CONCURS DE POESIA SOCIAL I DE DENÚNCIA



L’ARC (Associació de Relataires en Català) organitza el Concurs de Poesia Social i de Denúncia a través del web Relats en Català.cat. No perdeu l'oportunitat de posar les paraules al servei de les injustícies socials, dels valors humans. No deixeu de fer art i assenyalar amb els vostres mots allò que passa al vostre voltant, o a l'altra punta del món i assumir la pena d'altri.


¿O potser voleu denunciar que no es fa prou poesia de denúncia, que és un tipus de poesia en “desús” i que no té prou prestigi actualment? En qualsevol cas tenim un grapat de bons poetes als països catalans que van escriure poesia social, cívica (Estellés, Martí i Pol, Llompart). No podem pas oblidar tampoc els representants de la Nova Cançó què amb la música i la poesia van fer un servei incommensurable a la societat oprimida de l’època.

Actualment hi ha moltíssimes, masses, raons per escriure i no callar. Poetitza les teves inquietuds, allò que íntimament et fereix; res del que és humà no t’és aliè. Participa-hi!

diumenge, 9 de gener de 2011

SALVAT-PAPASSEIT – POETAVANTGUARDISTACATALÀ –


Exposició: del 23 de desembre al 3 d’abril (entrada lliure)

A l’Arts Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona, es pot veure l’exposició dedicada a Salvat-Papasseit, poeta popular, autodidacta, d’esperit revolucionari i gran idealista. Hom pot gaudir d’una posada en escena d’avantguarda, completa, excel·lentment documentada, dins un marc arquitectònic bellíssim.


La mostra s’inicia amb un resum biogràfic de  Joan Salvat-Papasseit dins el context social, cultural i polític de l’època. El recorregut s’endinsa per tres espais diferenciats que mostren diverses etapes evolutives del poeta. En el primer s'hi troba l’activitat literària en prosa de Salvat-Papasseit al servei de l’activisme polític i social més exaltat; la inquietud intel·lectual i les seves lectures. Una segona etapa està lligada a l’edició de llibres i revistes i als corrents moderns de l’art català i europeu. L’amistat amb els artistes Torres-García i Rafael Barradas li proporcionen els primers contactes amb el llenguatge pictòric de l'avantguardisme. En aquesta etapa destaca la creació de les revistes “Un enemic del poble. Fulla de subversió intel·lectual”, “Arc-Voltàic” i “Proa” i els primers reculls poètics "Poemes en ondes hertzianes" i "L'irradiador del port i les gavines". En l'últim període, ja malat de tuberculosi, i en les cures de salut fetes a sanatoris, se’ns mostren les cartes escrites per Salvat-Papasseit. En els darrers anys les formes i experimentacions tipogràfiques donen pas a una poesia més íntima i personal. Com a colofó gaudim d'una magnífica selecció audio-visual, versions dels seus poemes fetes pels autors catalans més influents.


De Salvat-Papasseit, ençà que el llegí, tinc gravades algunes dades biogràfiques: la mort del pare en alta mar quan ell tenia 7 anys. Fogoner de professió, Joan Salvat patí un accident al vaixell on treballava: va caure sobre les planxes del forn.  M'emociona d'una forma especial la trajectòria del poeta, la valentia amb què va viure; va fer de la poesia la millor arma per lluitar contra les condicions socials dels oprimits, el pensament gregari i empobrit i la monotonia grissa de l’amor. Va  morir  precoçment als 30 anys.



En aquesta exposició descobreixo, dins el colofó final d'autors catalans que l'han homenatjat, i com a culminació de la mostra, la veu i la imatge del gran Palau i Fabre recitant versos del  poeta. Un darrer tast memorable.

Enllaços:



Poemes de Salvat-Papasseit

Salvat-Papasseit i Torres-García, l'art a l'avantguarda

Terrassa.net