On tenim la lluna ara? i el sol!

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Miguel Hernández, fill de la llum i de l'ombra



Avui fa cent anys del naixement de Miguel Hernández. En 1910 nasqué el pastor de cabres, el poeta autodidacta; ell patí la derrota, la presó, la mort prematura..., l’hem fet mite, i la seva poesia descarnada encara viu en les ferides de les dues espanyes.

La poesia civil de Miguel Hernández la trobem representada fonamentalment en dos llibres: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (imprès en 1939, publicat en 1981). Ambdós s’arrelen, es desenvolupen en la Guerra Civil espanyola des del ferreny compromís del poeta amb el bàndol republicà, i dins d’aquest, amb la ideologia comunista.

En el Viento del pueblo s'inclou un bon grapat de poemes de temàtica social, El niño yuntero, Jornaleros, Aceituneros, Las manos, El sudor; els més bells de l’obra. En aquests poemes el lirisme venç la retòrica èpica, s’imposa a l’objecte bèl·lic. El món dels pobres, homes del camp, obrers, el dolor dels explotats que el poeta interpreta, sent i viu com a propis, l’essència i la terra d’un poble resten en els seus mots indelebles, en la memòria col·lectiva. El llibre alterna també poemes d’exaltació patriòtica en què el to dominant és l’èpica triomfalista. Assumeix el compromís polític i fa una crida a les armes per a la defensa dels valors de la revolució, per a guanyar la guerra. Ens mostra l’esperit optimista, combatiu i carregat d’esperança en la victòria final.

En contraposició, a El hombre acecha, els esdeveniments de la guerra, el desenllaç cruel i injust del conflicte sumeixen a Hernández en un abatiment profund. Les paraules ens mostren la desfeta del que és humà, l’odi entre els homes, les morts inútils i absurdes, la manca de llibertat, l’entrellucada derrota..., per concloure , en l’últim poema (Canción última), copsant la introspecció de l’home adolorit dins el símbol de la casa; i dedins el seu reducte ens deixa un bri d’esperança. Els poemes més pacifistes els trobem en aquest llibre escrit durant la Guerra Civil, poesia contra les bèsties, contra la violència irrefrenable dels homes.


Canción primera

Se ha retirado el campo
al ver abalanzarse
crispadamente al hombre.

¡Qué abismo entre el olivo
y el hombre se descubre!

El animal que canta:
el animal que puede
llorar y echar raíces,
rememoró sus garras.

Garras que revestía
de suavidad y flores,
pero que, al fin, desnuda
en toda su crueldad.

Crepitan en mis manos.
Aparta de ellas, hijo.
Estoy dispuesto a hundirlas,
dispuesto a proyectarlas
sobre tu carne leve.

He regresado al tigre.
Aparta, o te destrozo.

Hoy el amor es muerte,
y el hombre acecha al hombre.



Canción última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa,
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohada.

Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su inmensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.

Miguel Hernández (1910-1942), El hombre acecha.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

RECITAL POÈTIC A CAN MOLAS

Trobada poètica a Can Molas, Sant Pere de Torelló


Era un dissabte particularment agradable, un dia tranquil de tardor amb un solet suau i enteranyinat, que convidava al passeig. Tot plegat teníem previst arribar-nos fins a Sant Pere de Torelló, a Can Molas en particular. Allí ens hi esperava un grup de gent disposats a passar una vetllada agradable al voltant de la poesia i tot amanit amb la música d'un llaüt, una sonoritat molt mediterrània.

Després d'un sopar de germanor i d'enllitar a la dotzena de marrecs menors de cinc anys que corrien per la casa, un xic abans de les onze, va començar el recital, obert pel Fidel Picó, promotor de la trobada. Tot seguit, l'Ana Moya va encetar el seu torn amb poemes dedicats a “certs” monstres del seu imaginari. Seguida després per la Empar, amb els seus poemes lírics i preciosistes. Van ser gairebé una vintena de poemes llegits entre els tres, amb l’acompanyament musical de l’Albert Pintor. La trobada recital va quedar enregistrada i fotografiada fins a l’últim detall, tot plegat al voltant d’una hora de calma i harmonia poètica, a ritme de llaüt.

L'èxit de l’actuació va ser agraït pels assistents, que en van demanar una segona edició, a poder ser, abans del proper estiu. El Fidel no va prometre res, però es va mostrar molt engrescat. Es va parlar de fer una visita a l’ajuntament de Sant Pere per potenciar una col·laboració, i intentar convidar a algun poeta reconegut per a la segona Trobada Poètica de Can Molas, aquest any vinent, quan vingui el bon temps, i fer-la a l’exterior del Mas.

Però aquesta és una altra història que ja serà escrita en el seu moment.



Fidel Picó: Febrer 1968, viu a la Vil·la de Gràcia. Sociòleg de formació universitària, treballa en el ram de l’aigua, com sol dir ell mateix. És a l’Ateneu Barcelonès que fa dos cursos de poesia amb el mestre Parcerises, allí coneix a l’Ana Moya. A l’abril de 2008 presenta el seu poemari (2004-2007) “Reclamo la paraula”, de l'editorial Pont del Petroli. Coincideix amb l’Empar publicant poemes a la plana web de Relats en Català.

Ana Moya: Juny 1974. Viu a Barcelona, s’ha format a les universitats de Barcelona (UB) i a la Pompeu Fabra (UPF). Gran amant de l’Àfrica i les cultures indígenes, mostra certes inquietuds respecte als monstres no gaire definits. A les primeries d’aquesta dècada va fer, amb el Fidel, un parell de cursos de poesia a l’Ateneu barcelonès.

Empar Sáez: Agost 1963, nascuda a França de pares espanyols, als cinc anys retorna a Catalunya. Viu a Terrassa. Metgessa de professió. Ha participat en diferents llibres col·lectius de narració curta i poesia. Ha assistit a xerrades poètiques a l’Ateneu barcelonès, degut a la seva admiració per aquesta forma de l'expressió literària. Articulista de la revista digital de poesia "Lo Càntich". Com el Fidel, també escriu poesia al web de Relats en català.

Albert Pintor. Nascut l'any 1972, viu a Barcelona. Músic autodidacta, Actualment toca en el grup "Sada" del qual és el compositor. Aquí podreu saber-ne més de l'Albert.


Els quatre artistes, Ana Moya, Albert Pintor (al llaüt), Empar Saez i Fidel Picó, en acabar el recital.


Sant Pere de Torelló, el 16 d'octubre de 2010.



dilluns, 18 d’octubre de 2010

La tomba de les llumenetes, d'Akiyuki Nosaka


El llibre "La tomba de les llumenetes" (Hotaru no Haka) (1967) d’Akiyuki Nosaka ha estat una descoberta feta a través del “Club de Lectura Virtual de l’Associació de Relataires en Català”, una proposta molt interessant que ens va fer la relataire Alícia Gataxica. La ressenya del llibre que introdueix la tertúlia inclou una referència a la pel·lícula del mateix títol. 

No en sabem res, del noi, no el coneixem de res, i en les quatre primeres pàgines l'escriptor ens descriu la seva mort per inanició, per defalliment extrem, davant l’absoluta manca de compassió de tothom. Aquest inici és esgarrifós, et corprèn, i et manté atent a un relat en què ràpidament copses que no és ben bé ficció, hi sents la veritat en cada paraula. Indirectament també ens mostra com els condicionants culturals poden fer que el sentiment de compassió vers un altre individu, les emocions i la moralitat individual, restin solapats per les necessitats de la nació, un país en guerra.

Al llarg del relat, estructurat en forma de flashbacks i amb una narrativa precisa en la qual l’escriptor pren distància, ens reporta una història de clars referents autobiogràfics: ens la situa a la ciutat de Kobe quan els despietats bombardejos de 1945 pels americans, ens explica què els passa als pares dels dos germans orfes, els records de les menges que cuinava la mare, com el germà gran té cura de la germaneta, i el que és capaç de pensar que faria per alimentar-la…, imatges de gran impacte, atroces.

En aquest moment del llibre, quan descriu la fam extrema, he pensat que només es pot narrar així, tan creïble, amb moltíssima mestria, evidentment, però també si l’escriptor ha viscut aquesta experiència, i m’ha vingut al cap el llibre de Saint-Exupéry, “Terra d’homes”, on ens explica la set que passen els seus personatges, dos pilots enmig del desert, després de patir un accident aeri. La descripció física de la set extrema és memorable, també està basada en l’experiència de l’escriptor, i com la de la fam en el conte de Nosaka, al meu entendre, resten en la història de la literatura. En el desert del Sàhara, a diferència de la devastació de la guerra en Kobe, hi troben un beduí que els torna a la vida, és el símbol de la solidaritat i l’amor entre els homes, absent en una societat japonesa devastada, vençuda.

L’altra novel·la curta, en el mateix llibre, “Les algues americanes“ (Hijiki America), l’he llegida amb autèntic deler, el registre és completament diferent, és divertida, irònica, hi ha anècdotes, situacions relacionades amb els americans, delicioses. Llàstima que no ens arribin més llibres del país nipó sobre aquest període històric; trobo molt interessant, difícil d’entendre per a nosaltres, però, que després del procés d’humiliació completa que van patir com a poble, experimentaren els anys posteriors a la guerra una idolatria, una admiració fora mida vers els seus mateixos botxins. Aquesta contradicció, el desconcert profund de l’escriptor es reflecteix a la perfecció en la segona història del llibre.

Totes dues novel·les van guanyar el premi Naoki el 1968 al Japó.

“La tomba de les llumenetes” , dirigida per Isao Takahata en 1988 (el director de Heidi i Marco) és un film d’animació manga. Destaquen les imatges per la qualitat i el lirisme, a pesar del drama que narra. Tot i ser una de les pel·lícules d’animació més tristes, no cau en el maniqueisme ni en els edulcorats termes d’altre tipus de films per a infants. Relata amb cruesa, no hi ha bons ni dolents, hi ha circumstàncies adverses, hi trobem una parella de germans orfes que, com molts nens en l’assolat paisatge de la Segona Guerra Mundial al Japó, no van rebre cap tipus d’ajut. Ens retrata l’egoisme humà, que en temps precaris no és capaç d’acollir uns nens i els aboca a una mort forçosa. 

 Imatges trobades a internet.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Joan Maragall, elogi de la paraula

 Retrat de Joan Maragall, per Ramon Casas, colecció del MNAC, Barcelona.

Avui es commemora el 150 aniversari del naixement d’un prohom de les lletres i la cultura catalana, Joan Maragall i Gorina (1860-1911). La seva poesia, i els escrits en prosa, molt més abundants, basteixen una obra literària que Carles Riba ens defineix en aquetes lúcides paraules:

“La seva extraordinària originalitat consistí a estar en el pont, a saber fondre l’antic sentimentalisme dels renaixements amb el realisme que s’iniciava: a saber ésser alhora místic i orientador, cantor visionari i definidor moral.”

Selecciono un fragment de l’esplèndid discurs “Elogi de la paraula” que va fer Maragall al prendre possessió de la Presidència de l’Ateneu Barcelonés, el 1903. 

“I quan els poetes sàpiguen ensenyar-nos-el, aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà’l regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreuant l'artifici de les llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb amor, se farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest.”


Qui millor que en Joan Maragall per defensar i creure en el veritable valor de la paraula? En la vibració de l’aire, fet material, es concentra l’ànima de l’home, en les paraules vives i canviants es reflecteix la creativitat humana, ens desvetlla l’esperit a través de les idees que contenen. El llenguatge és el medi que tenim més a l’abast, un vehicle per a la creació artística que ens apropa, íntimament, emocionalment als altres. La comunicació veritable per mitjà d'un llenguatge universal, el literari, el poètic, és l'expressió de la bellesa de la creació, i conté, per tant, l'expressió variada de la terra i la seva parla.

Per Maragall la paraula és sagrada, és guspira de llum i inspiració, reflex de la llum infinita que creà el món. Ell propugna un respecte, una reverència pels mots autèntics que són expressió d’amor, i per tant, eterns. N’abusem, ens diu, d’aquest do diví: les paraules buides, insubstancials, l’excés de parla, la parla vana, grollera, o artificiosa, tot plegat ens entorpeix els sentits; és l’antillenguatge, té significat, però tanmateix és buit de sentit. El gran poder del llenguatge ben emprat crea vincles de solidaritat entre els homes, diàlegs i convivència plena.  

El silenci, llavors, quan la paraula és autèntica, adquireix plenitud. El recolliment i la contemplació, i una actitud creativa en el silenci ens mena al descobriment de la bellesa i l’amor.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

BREAKFAST ON PLUTO

ESMORZAR A PLUTÓ (2005)


Una de les meves pel·lícules favorites, sens dubte. Abans de veure-la em va captivar el títol que prové de la cançó de Don Patridge, un artista folk dels 70. Va ser dirigida pel cineasta i novel·lista irlandès Neil Jordan qui adaptà el llibre homònim de Patrick McCabe.

Sense desvetllar l’argument, només us puc dir que es tracta d’un conte de fades amarg, amb grans dosis de comèdia. Una història màgica que narra les peripècies d’un transsexual (desbordant interpretació de Cillian Murphy) que viu en un entorn hostil i violent; en el rerefons destaca l’adusta educació catòlica en un poblet irlandès i els conflictes terroristes de l’IRA.

Segons en N. Jordan la qüestió central radica en com sobreviure en un món profundament violent sent fidel a un mateix. Mentre feia el guió, juntament amb l’autor del llibre, ens explica que tenia en ment la cèlebre faula de Voltaire, “Càndid o l’optimisme”, l’home bo i ingenu immers en una realitat tràgica, l’home que es manté optimista, que conserva la insensata creença en un món meravellós i humà i que això el durà a viure el millor dels mons possibles.

La banda sonora és un altre dels encerts de la pel·lícula; va ser escollida personalment pel director. Les lletres ensucrades de les cançons pop de l’època ens emocionen, són part de la nostra memòria, i dolçament ens menen a un món on neix l'esperança.

Empar






Una terna d'enllaços interessant a la Wikipedia:
Cillian_Murphy l'actor principal.
Desdejuni a Plutó amb un resum de l'argument.
Neil Jordan el director del film.

I aquí teniu la llista de les cançons, tal i com estan ordenades en el disc de la Banda Sonora.


1.Sugar Baby Love - The Rubettes (3:25)
2.You're Such A Good Looking Woman - Joe Dolan (2:55)
3.You're Breakin' My Heart - Harry Nilsson (3:08)
4.Breakfast On Pluto - Don Partridge (3:51)
5.Me And My Arrow - Harry Nilsson (2:09)
6.Honey - Bobby Goldsboro (4:00)
7.(How Much Is) That Doggy In The Window - Patti Page (2:43)
8.Caravan - Santo & Johnny (2:37)
9.Feelings - Morris Albert (3:46)
10.The Windmills Of Your Mind - Dusty Springfield (3:54)
11.Sand - Gavin Friday & Cillian Murphy (3:42)
12.Children Of The Revolution - T-Rex (2:32)
13.Wig Wam Bam - Gavin Friday (3:07)

Gaudiu d'aquest clàssic modern, que vagi de gust,

Ferran




Terrassa.net