On tenim la lluna ara? i el sol!

dilluns, 30 d’agost de 2010

EL SILENCI ABANS DE MÀRIUS TORRES

La música és indestriable de la poesia d’en Màrius Torres, no només per la sonoritat que la conforma, sinó per l’esperit que se’n desprèn. Era la gran afició el poeta. L’estimació per la natura i els coneixements musicals impregnen la seva obra ; hi trobem moltes referències als seus compositors predilectes: Bach, Mozart, Beethoven, Chopin, Händel, Corelli, Couperin..., els músics, la forma, els instruments, les veus, tot un món de música i silenci en la poesia del nostre autor. Els  seus mots s’eleven harmoniosos, s’hissen sobre nosaltres i ens fan veure més enllà.

Un recordatori d’admiració i estima en el centenari del naixement de Màrius Torres (1910-1942)




De la pel·lícula "El silenci abans de Bach" (2007) de Pere Portabella, guió de Pere Portabella, Carles Santos i Xavier Albertí. Dolors Juanpere, del col·lectiu “En Veu Alta” recita el poema de Màrius Torres "En el silenci obscur d'unes parpelles closes".

Un llarg silenci, com en el film, precedeix el poema.


En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent

divendres, 20 d’agost de 2010

FESTES DE GRÀCIA - Verdi del mig

Foto: Elisenda Pons - El Periodico digital

Avui sols volem felicitar als nostres amics del Carrer Verdi de la Vil·la Barcelonina de Gràcia per la seva creativitat i els seus èxits dels darrers temps. Aquest any, un cop més, s'han endut el primer premi, i dos més d'afegitó.
Sempre que podem passem per saludar-los i gaudir de l'espectacle dels carrers de Gràcia, i del de Verdi en particular, tots tenen molt d'encant i el premi és tan sols una motivació que de fet no els cal als veïns de la Vil·la gracienca. Però aquest cop -veníem el dijous-, la pluja no ens ha deixat fer un tomb pels carrers de Gràcia i visitar els nostres amics. I malgrat avui fa un sol que espaterra, no tenim prou temps per fer una passejada com cal. Ho provarem l'any vinent.

Vídeo compartit gràcies a; El Periodico digital

Foto publicada al Facebook del Carrer Verdi del mig per Sergi Giménez

dijous, 12 d’agost de 2010

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "L'ESPILL DE L'ORB"


El proper diumenge, 15 d'agost el nostre amic i poeta, en Francesc Arnau i Chinchilla, presentarà el seu llibre "L'espill de l'orb" a Godella, València. No perdeu l'ocasió de sentir els seus versos, de parlar amb el poeta, de gaudir d'una vetllada de bona poesia.

BONA SORT, FRANCESC!

dimarts, 10 d’agost de 2010

PER LABERINTS

Teseu i Ariadna al costat del laberint de Creta (Atribuït a Baccio Baldini, 1460-1470) 
British Museum, Londres

L’exposició “Per laberints” que ens ofereix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) està dissenyada per a no perdre-s'hi. Els coneixements, les imatges que ens mostra són tan summament atractives que el passeig per la història és converteix en un gaudi intel·lectual. Com a realitat física, concepte o símbol, el laberint és present en nombroses cultures. El referent més antic el trobem en la mitologia grega, a Creta: el mite de Teseu i Ariadna esdevé un tema literari universal.

La humanitat, des de sempre, s’ha sentit fascinada per aquesta forma artificial, i ha cristal·litzat en ella una munió de sentiments humans. El laberint és un caos dissenyat, una complexitat ordenada, on tenen cabuda totes les emocions: desorientació, por, desig, angoixa, desesperació, tenacitat, perseverança, enginy, intuïció... Les creacions històriques i les contemporànies, en camps tan diversos com la literatura, el cinema, la dansa, la música, o l'arquitectura, han copsat la fragilitat de l’individu envers situacions o espais complexos, laberíntics.

El laberint és la pàtria de qui dubta. El camí d’aquell que intenta arribar al final dibuixarà fàcilment un laberint. Walter Benjamin (1892 – 1940), “Zentralpark” 

Quizá el fin del laberinto –si es que el laberinto tiene un fin–, sea el de estimular nuestra inteligencia, el de hacernos pensar en el misterio, i no en la solución. Es muy raro entender la solución, somos seres humanos, nada más. Pero buscar esa solución y saber que no la encontramos es algo hermoso, desde luego. Quizá, los enigmas sean más importantes que las soluciones. José Luis Borges (1899 – 1986),”Borges o el vidente” 

Michelangelo Pistoletto, El laberint,1969.

No “t'hi perdis”, no te la perdis! Després de la visita, si hi aneu a la tarda, podeu gaudir d’una pel·lícula al Pati de les dones, a l’aire lliure. Hi fan, com cada mes d’agost, un cicle de films que enguany té com a punt d’unió el desig de moviment (“Lost, lost, lost”), l’afany de moure’s per un mateix i de prendre decisions sobre el camí a seguir.


diumenge, 8 d’agost de 2010

TANNKES DE CARLES RIBA I MÀRIUS TORRES


Màrius Torres escriu per primer cop a Carles Riba l’octubre de 1938. Havia llegit les seves “Tannkas de les quatre estacions” i li demana alguna referència bibliogràfica sobre la poesia epigramàtica japonesa; també li envia un bon grapat de tannkes que havia escrit en el Sanatori d’Olena. La relació epistolar entre els dos poetes és plena de mots d’admiració i respecte.


Jo somiava
rossinyols, caderneres...
Ocell que cantes,
ara que no somnio,
¿com has pogut trobar-me?

Com la falena
ve de lluny a la flama,
els ulls atònits
de la meva esperança
es cremen en la fosca. 


Màrius Torres, “Entre l’herba i els núvols” (Tannkas)



A la tardor de 1941, en Màrius Torres té una gran alegria: la lectura d’un recull dels seus poemes , on hi assistí en Carles Riba, Clementina Arderiu, Pompeu Fabra, entre d’altres exiliats, havia estat un èxit. 

“És cert que si els meus versos valen alguna cosa, la meva vida no haurà estat inútil, i potser hauré pogut servir més que si hagués estat bo i sa. I aquest pensament és per a mi el millor dels consols –que hi ha moments que també necessito consols.
 Però, sobretot, tu saps què representa pensar que he pogut donar una alegria així als meus estimats llunyans –i a tots aquells que estimen el que jo estimo i esperen el que jo espero?”


Màrius Torres (Carta a Fina Blasi, 1941) 



Podem entendre millor la veritable dimensió dels seus mots, quan ens endinsem en la biografia del poeta:

Màrius Torres ingressa en el Sanatori antituberculós Puig d’Olena l’hivern de 1935. Hi restarà fins la seva mort, set anys més tard, el 29 de desembre de 1942. Obligat a romandre inactiu pel delicat estat de salut, reclòs dins el Sanatori tindrà notícies puntuals de l’esclat de la guerra civil, dels bombardejos sobre la ciutat de Lleida, del trasllat de la seva família a Barcelona i el posterior exili a Montpeller, i finalment, de l’entrada triomfal dels nazis a Paris... 


Com podria jo no apreciar i agrair a en Riba i a d’altres escriptors la gran generositat vers en Màrius Torres! Qui ell considerava l’escriptor més docte del país n’havia fet uns grans elogis dels seus versos. Li van donar la satisfacció, la joia de pensar que aquells anys dedicats a la poesia no havien estat erms ni inútils. I ens han permès a nosaltres, generacions posteriors, d’estimar tot el que ell estimava i ser fidel als seus anhels.


Poeta mort
                         M.T.

Sempre darrera
els ocells visibles
de l’esperança,
fins on ha anat aquesta
vegada, que no torna?

Partí, a penes
més dolçament –no ploris–
que no haurien
mai gosat retenir-lo
les teves mans lleugeres. 


Carles Riba (Tannkas del retorn, XLV i XLVI)
 

diumenge, 1 d’agost de 2010

ÁLVARO REJA

Por el cielo va la luna con el niño de la mano

Vaig tenir la temerària idea d’escriure sobre l’Álvaro Reja, un gran pintor nascut a Badajoz (1964), per bé que viu a Palència des de ben petit. Li vaig prometre que parlaria de la seva pintura en aquest bloc; de vegades sóc valenta, o més aviat imprudent, perquè parlar d’art és una tasca dificultosa per a la qual no em sento prou capacitada. Es podria escriure molta lletra, emplenar molts fulls sobre els seus quadres; hom pot racionalitzar les sensacions, però finalment el motiu que fa que una obra ompli l’esperit, que et sentis subjugada per una força estranya roman desconeguda.

Deu ser per aquest enigma que admiro i aprecio profundament els artistes. Són capaços d’inventar noves realitats; desconeixen, però, l’origen profund de les mateixes. En Miquel Barceló diu: “Pinto per saber per què pinto (...) és ja la meva (estranya) forma de vida, i cada resposta planteja una nova pregunta...” 

 El paseo

Cada creació és un nou misteri. ¿Què és allò que impulsa a pintar a un home, o a una dona (o a esculpir, o a escriure...)? Quin és el procés creador, com s’elabora l’obra i es cerca l’excel·lència? ¿Com hi influeixen altres artistes i les experiències pròpies, i com l’estat anímic es reflecteix en el llenç...? Tot això és un enigma per a mi. Potser la resposta està en la voluntat d'entendre el món a través de les emocions, de la intuïció, en copsar l’ànima de cadascuna de les coses que ens envolten, en la percepció íntima que es transmet d’una manera intangible, però certa, i que ens arriba, nítida, amb la clara voluntat de millorar el món.


La seva pintura és un bàlsam per l’ànima, el seu món té la profunditat i la riquesa cromàtica dels grans artistes, i els personatges, d'ulls immensos i encalmats, habiten en un entorn de somni, d’innocència i eterna bonhomia, de mirada ensonyadora i tendra. 


Vaig descobrir la pintura de l’Álvaro Reja cercant una imatge per a un poema, i de la seva generositat i amabilitat en tinc un agradable record. Les imatges que us mostro me les va enviar especialment per a aquest article. Gràcies, Álvaro!


Articles on podeu trobar informació sobre l'obra de l'Álvaro Reja:




Terrassa.net