On tenim la lluna ara? i el sol!

dijous, 22 de juliol del 2010

ELS CAVALLETS DE FIRA

Al peu de les escales de Montmartre, París.
Foto: Ferran d'Armengol

Els cavallets de fira van inspirar a Josep Sebastià Pons. Un poema magnífic que us transcric a continuació.

No fa pas tant jo també en vaig escriure un prenent com a referència la fotografia “Carrousel” de Robert Doisneau. Porta per títol “En un rodal” i ha estat publicat recentment a la Revista Digital de Poesia “Lo Càntich”.



ELS CAVALLETS DE MONTPELLIER

                                                 A Tomàs Garcés
 
La broma baixa al carrer
            i la tenim a la vora.
Al novembre, a la tardor,
            els llums claregen molt d’hora.
A la fira, els cavallets
             fan girar el cavall i l’orgue
amb un so d’un altre temps
             i un esllanguiment que plora.
Sempre igual i repetit
             és un aire que s’enyora.
Ai! Cavallets d’ulls de vidre
             i que l’aire gris s’emporta,
gropa amunt i gropa avall,
             feu girar la fulla morta.
I veig la mort que s’està
             distreta al pas de la porta,
espera que esperaràs
             el darrer sospir de l’orgue.

                                                 1926

Josep Sebastià Pons, a “Cambra d’hivern”, 1966.

dimecres, 21 de juliol del 2010

BALL PAGÈS; EIVISSA, SONS DE DANSA ANTIGA


BALL PAGÈS: EIVISSA, SONS DE DANSA ANTIGA

  

Dijous, toquen sons de dansa a Eivissa. Blanc és el color de l’escenari.



Un color i mil olors, i el repic de les  castanyoles de fusta de ginebre. Una picada, i la ballarina sortirà a escena, el seu company de dansa l’ha reclamada, i ella es lliura a gaudir d’una estona de festa amb el seu amic, amant, company... futur marit?
Hem gaudit d’un espectacle, per a vacancers perduts a la costa nord de l’illa d'Eivissa, a Sant Miquel de Balansat, per ser més concrets. Un espectacle senzill, fet amb la traça tranquil·la que la pròpia gent de l’illa ens mostra. Abans de sortir a escena, el grup de dansa s’aixopluga sota la porxada de l’església de Sant Miquel, blanca com totes les dels veïnatges dels voltants, amb aquell senzill regust àrab en les seves corbes.


El dansaire fa giragonses i estira la cama enlaire, espectacle i provocació del noi, mentre la noia camina de puntetes, hom diria que al voltant del xicot, aixecant amb pudor la vora de la faldilla, que amaga entre tretze enagos, tots diferents en el dibuix i el color, del groc al verd, del blau al roig, i el blanc que tot ho domina a la plaça de l’església. Els dits de la noia porten fins a vint anells diferents. La realitat és que el noi dansa al voltant de la noia, i és ell qui li mostra obediència, no girant-li mai la cara, ell sempre la mira, ella sempre el veu. Talment com fan la Lluna i la Terra...
Diuen que són reminiscències d’un poble antic, adoradors de la deessa, vingut de l’altre costat de la Mediterrània, del llevant oriental, influències d’un poble que va conquerir amb pau la mar que llepava els seus peus. El comerç va engrandir la seva fama, i els romans engrandiren el seu misteri, esborrant-los del mapa. La Mediterrània era massa menuda per a Púnics i Llatins; Eivissa els ha encabit a tots dos, i a moltes més gents d’arreu del món.



Aquesta Eivissa tant visible i alliberada, tant amiga de mostrar el cos i la pell en les seves platges regalades de sol i sal, i en les seves nocturnes festes privades, però esbombades als quatre vents, sàviament, comercialment... sang fenícia? La mateixa Eivissa que amaga tretze enagos envoltant les cames d’una noia dansaire, que seriosament somriu al galant que la vol seduir... qui ho fa a qui? Ella el sedueix també, amb el seu somriure murri, amb el pas de formiga, de nina, sí, però ben decidit, sempre a tocar del noi, i ell a tocar d’ella. Ell amb els seus salts, exhibició de poder, i de vitalitat. I al final, agenollat, el noi li mostra la seva admiració i devoció.



La dansa és seducció. Mira-la, però assaboreix-la també.
Gaudiu de les noces, i dels seus sons ancestrals. Potser la dansa més vella de les que es fan, i es desfan, en un magistral viatge en el temps, a tocar de casa nostra.






En aquestos enllaços podreu trobar-hi molta més informació, alguna de ben curiosa i, d’altres, molt ben documentades, no us els perdeu!








 Fotos de: Empar Sáez i Ferran d'Armengol


Podeu veure els vídeos en aquests enllaços del yuotube:



divendres, 16 de juliol del 2010

JOSEP SEBASTIÀ PONS. LA POESIA EN EL ROSSELLÓ

A Josep Palau i Fabre li dec el descobriment d’en Pons. Ell mateix confessa en “Quaderns inèdits de l’alquimista” que havia romàs estranger a la poesia de Josep Sebastià Pons (Illa del Riberal, 1886-1962). Jo també. I em sap greu perquè ja fa temps que admiro l’obra del que fou el seu entranyable amic i gran artista, també del Rosselló, l’Arístides Maillol.

En Pons fa una obra poètica difícil d’inscriure en cap demarcació, si bé el seu arrelament en els detalls quotidians, en el paisatge i en la llengua mare el fan un poeta català. Tanmateix defuig les influències de la Catalunya al sud del Pirineus, esdevé així un artista independent i construeix una obra poètica apart. La seva educació és francesa, la cultura aliena envaeix la terra; el català es parlava al Rosselló, però no s’escrivia. Fins que arribà a les seves mans un llibre en català; cap lectura no li havia produït un encís semblant.

Va ser mestre i finalment professor de llengua i literatura espanyola a la Universitat de Tolosa. Com a historiador de literatura publica nombrosos estudis, entre ells “La literatura catalana en el Rosselló en els segles XVII i XVIII “ el 1929.

La seva obra arriba a la maduresa i plenitud amb el llibre “Cantinela” el 1937; un recull il·lustrat pel seu amic Maillol, i que en paraules de Carles Riba:

“Meravella de realització poètica, situada entre allò que hi hagi de més pur en la moderna lírica catalana. No conec en la nostra llengua, ni en cap altra, una obra on amb més dolçor, amb una seguretat més senzilla, amb tanta quotidiana plenitud, se’ns comuniqui el sentiment de la comunió dels vius i dels morts des del vessant terrenal”

Tan clar tenia el braç

Tan clar tenia el braç quan, riallera,
donava el pa, l’aigua o la sal,
que hom pensava en la neu de la gelera.
Son pas era una dansa natural.

Era filla de Grècia per son pare
i per sa mare filla del Conflent,
i bosc avall li encenien la cara
les mil roses del vent.

Cantinela, 1937


Del seu llibre “Conversa”, 1950, hi ha també poemes de gran bellesa:

Ara som com un ocell

Ara som com un ocell que el cant deserta
i que no fia al bat del vent
el vol cansat d’una ala incerta
i s’està en son esquerda indiferent.

Mentre que en un verger de primavera
picava el gra del desencís,
la brisa fugissera
suspenia el convit escoladís.

La perla de l’instant ja s’evapora
i s’entela el robí, desig roent.
El silenci ja clou enllà de l’hora
el murmull de les aigües del torrent.

Així perdia el franc vocabulari,
i feta a mil bocins com un mirall,
la memòria del meu itinerari,
dins la humitat callada de la vall.

I desençà jo visc amb una dolça
intel·ligència del destí,
mirant damunt del bosc que el vent espolsa
la lluna viva s’enllestir.


Més informació d'en J.S Pons


Sobre la relació i la influència entre Maillol i Pons si us abelleix podeu llegir aquest altre article: Pons i Maillol, art i prodigi al Rosselló a la Revista digital de poesia “Lo Càntich”

dilluns, 12 de juliol del 2010

DAVANT LA LLEI

Un relat de Franz Kafka, publicat el 1919.


 DAVANT LA LLEI

Davant el portal de la llei hi ha un guardià. Hi fa cap un home del camp i li demana l'admissió dins la llei. Però el guardià diu que ara no li pot concedir l'admissió. L'home reflexiona i pregunta si no podrà ser-hi admès més tard. «És possible», diu el guardià, «ara no, però.» Com que el portal de la llei és obert com sempre i el guardià es fa a un costat, l'home s'ajup per tal d'esguardar-ne l'interior. Quan el guardià se n'adona, riu i fa: «Si tant t'atreu, intenta a desgrat de la meva prohibició d'entrar-hi. Però fixa't: sóc poderós, jo. I sóc tan sols el més inferior dels guardians. A cada sala hi ha guardians, cada un més poderós que l'altre. L'esguard del tercer, no puc suportar-lo ni tan sols jo.» Amb unes tals dificultats, no hi havia comptat l'home del camp; la llei cal que sigui accessible sempre i a tothom, pensa, però després d'haver-se mirat més detingudament el guardià, amb el seu abric de pell, el seu nassot punxegut, la seva barba llarga, prima, negra, tartàrica, resol que és tanmateix millor d'esperar fins que rebi el permís d'admissió. El guardià li dóna un tamboret i deixa que s'assegui a la vora de la porta. Hi seu per espai de dies i d'anys. Fa molts intents per tal de ser admès, i fatiga el guardià amb els seus precs. El guardià duu a terme sovint amb ell petits interrogatoris, li pregunta sobre la seva terra i la seva gent i sobre moltes altres coses, però són sempre preguntes que traeixen un grau profund d'indiferència, tal com fan els grans senyors, i al final sempre acaba dient que encara no se'l pot deixar entrar. L'home, que s'havia proveït abundantment per al seu viatge, ho esmerça tot, per valuós que sigui, per tal de subornar el guardià. Aquest bé prou que ho accepta, però després tot seguit diu: «Només ho accepto perquè no creguis que t'has oblidat d'alguna cosa.» Durant tots aquests anys l'home observa el guardià de manera quasi ininterrompuda. Ja no té en compte els altres guardians i només aquest primer li sembla que constitueix l'únic obstacle per a l'admissió dins la llei. Maleeix el dissortat atzar, desconsideradament i en veu alta els primers anys, després, quan es va fent vell, amb un rondineig somort. Es torna infantil i, com que durant els anys en què ha estudiat el guardià li ha descobert també tot de puces en les solapes de l'abric, demana ara també a les puces que l'ajudin a fer canviar d'actitud el guardià. Acaba per afeblir-se-li la llum dels ulls, i ja no sap si és que tot al seu voltant es torna fosc o bé si només són els seus ulls que l'enganyen. Reconeix encara, però, enmig de la fosca, una resplendor que emana inextingible de dins la porta de la llei. Ja no viurà gaire més. Abans de la seva mort, totes les experiències fetes durant tot aquell temps se li apleguen i concreten en una sola pregunta que encara no li ha fet, al guardià. Li fa signes amb els ulls, ja que no pot incorporar el seu cos paralitzat. El guardià s'ha d'inclinar d'allò més, car la diferència d'alçada entre ambdós s'ha acrescut en detriment de l'home. «¿Què vols saber tu encara?», pregunta el guardià, «ets insaciable.» «Tothom aspira a la llei» diu l'home, «¿com és, doncs, que en tots aquests anys ningú llevat de mi no hi ha demanat l'admissió?» El guardià s'adona que l'home és ja a les acaballes i, per tal de fer-se sentir de la seva oïda, cada cop més dèbil, li brama: «Aquí ningú més no podia obtenir-hi l'admissió perquè aquesta entrada era destinada només a tu. Ara me'n vaig i la tanco.»




<<Franz Kafka, Narracions completes - Edicions dels Quaderns Crema, 1982. Traducció de Josep Murgades>>
<<Imatge del Tribunal Constitucional; arxiu EFE.>>



diumenge, 11 de juliol del 2010

LA SENYERA AL BALCÓ


LA SENYERA AL BALCÓ
Una proposta al món 
dels blocs


Aquest és el balcó de casa meva.
Qui tingui un balcó, que pengi la senyera al bloc!
I qui no tingui balcó...?
Que pengi la senyera al bloc!!!!

Terrassa.net