On tenim la lluna ara? i el sol!

dimarts, 25 de maig de 2010

ESPECTACLE 100% MEL·LO

 Em permeteu fer un xic de propaganda?



Aquest dissabte 29, al Teatre joventut de l'Hospitalet, a les nou del vespre, l'espectacle 100% Mel·lo, amb setanta-cinc dansaires, i gairebé un centenar de persones en total, per dur a terme un espectacle de ballet català prou digne. No som profesionals, però hi posem tot el cor, i el desig que algun dia es reconegui el ballet català com una part de la nostra cultura amb prou dignitat, i amb un cos de dansa profesional, tal i com ho havia somiat el Mel·lo. Li ho devem al mestre.

Algun dia haurem de deixar de mirar en una altra direcció, quan sentim parlar de cultura catalana.

Detall del programa de mà. Imatge d'una actuació dels Quatre Vents devant de la Catedral de Barcelona.

dilluns, 24 de maig de 2010

Primavera al Delta de l'Ebre


Una primavera al Delta
Foto: Benjamí Costa
Terra eminentment agrícola i amb la mirada posada en un turisme ecològic que busqui la tranquil·litat d’uns paisatges canviants, temporada a temporada, estació per estació. Vegetació, fauna, paisatge, i una gent que camina al ritme de l’aigua del riu, i que treballa al ritme de l’aigua, ara pujant, ara dessecant els camps, i que per l’aigua, la seva vida donarien, i ho han demostrat, defensant-la. Lo riu és vida!
 Foto : Ferran d'Armengol
Hi hem estat al maig, just quan comencen a inundar els camps, i el paisatge es torna un mirall de colors diversos, els ocells van arribant, els flamencs comencen a reunir-se a la Badia del Fangar, sota l’atenta mirada del seu far, de pel·lícula africana, però no, és ben bé de la nostra terra ell.
Foto: Ferran d'Armengol
Dunes, aigua, eucaliptus, camps de conreu, camins interiors, camins principals. Camins per gent sense presa, camins per caminar i pedalar. Ciclistes i pagesos, ornitòlegs i badocs; persones sense preses per conviure l’espai, per admirar la Terra, la natura. Cases blanques, sostres de palla. Arrossos i cargols, peix fresc i nenúfars. Tot i més encara, perquè cal anar descobrint allò que aquest petit terrós ens ofereix, entre ullals i encanyissades, entre clics de màquines fotogràfiques, i a poc a poc, sense preses, foto a foto, sense preses, aquí el temps no té mesura, sols hi ha espai, i ho veus, un horitzó que es va corbant, on les rectes no ho són del tot. Però també aquí el temps s’esgota, i ens cal retornar a casa, on gaudirem de les belles imatges que el Delta s’ha deixat endur.
Foto: Ferran d'Armengol

dimarts, 18 de maig de 2010

Antoine de Saint-Exupéry


Aquest dies he començat a llegir El petit Príncep” al meu fill. Ja té 10 anys i encara li agrada que li llegim una estona abans d’adormir-se. Redescobreixo el plaer que suposa compartir la lectura oral, sobretot d’un text tan profund i tendre. Comprovo com l’autor se’l ficat a la butxaca cada nit; a ell li fa gràcia que sigui tan crític amb el món dels adults, s’hi sent molt identificat. A més, cada capítol ens empeny a fer algunes reflexions i parlar una estona sobre algun tema que d’altra manera seria difícil d’encetar.

No puc negar que en Saint-Exupéry és el meu gran príncep de les lletres, l’admiro i sento el tràgic final que va patir als 43 anys.  Quan estava a punt de deixar l’aviació va desaparèixer al Mediterrani; complia una missió per les forces aliades en la Segona Guerra Mundial. Abans de morir va escriure un bon grapat de llibres, però la fama de “El Petit Príncep” ha eclipsat en bona part la seva obra. Aquest dies també he tornat a llegir Vol de nit” (1931), “Terra dels homes” (1937), "Carta a un ostatge" i "Carta al general X" (1944); tots són relats d’una bellesa càlida, senzilla, heroica i noble, i tots comparteixen amb la bona poesia el fet que es poden obrir per qualsevol plana i trobar els mots que s’endinsen en el més pregon dels sentiments dels homes.

L’heroisme de Saint-Exupéry està marcat pel seu acusat sentit del deure, això, segons ell, és el que més ens ennobleix, fins i tot més que la llibertat. Detesta la vanitat, la mentida, l’egoisme, creu en la lluita per sobreviure, en la superació d’un mateix, en la voluntat ferma i el treball honest. 


Escriu “Terra dels homes” durant una convalescència després de patir un accident d’aviació al desert del Sàhara. En aquest llibre destil·la l’experiència del desert fins a crear un discurs universal i converteix l’èpica aeronàutica en la gran metàfora de la condició humana. Descriu els temps heroics de l’aviació,  l’exploració de rutes noves, l’inici dels vols de nit i l’aventura tràgica dels pioners de l’aire; les seves obres adopten, a voltes, un to d’epopeia, i a més del valor literari indiscutible,  tenen la vàlua d’un document històric. Alguns fragments d'aquest llibre:

“És amb l’aigua, és amb l’aire que entra en contacte el pilot que s’enlaira. Quan els motors estan engegats, quan l’aparell ja solca el mar, quan ressona tot ell com un gong fendint un xipolleig dur, l’home pot seguir l’esforç amb el sotrac dels seus ronyons. Sent com d’hidroavió, de segon en segon, a mesura que guanya velocitat, es carrega de poder. Sent com es prepara, dins d’aquestes quinze tones de material, la maduresa que permet el vol. El pilot tanca les mans sobre els comandaments i, a poc a poc, en els seus palmells buits, rep aquest poder com un do. Els òrgans de metall dels controls, a mesura que aquest do li és atorgat, es fan missatgers de la seva puixança. Quan aquesta està madura, amb un moviment més suau que el de collir una flor, el pilot separa l’avió de les aigües i l’estableix als aires.”

“Tots hem conegut botiguers que, en el transcurs d’una nit de naufragi o d’incendi, s’han revelat més grans que ells mateixos. No es confonen pas sobre la qualitat de la seva plenitud: aquesta nit d’incendi restarà com la nit de la seva vida. Però, mancats d’ocasions noves, de terreny favorable, de religió exigent, s’han tornat a adormir sense haver cregut en la seva pròpia grandesa. Certament les vocacions ajuden a l’home a deslliurar-se; però és igualment necessari deslliurar les vocacions.”

“El cirurgià que fa la visita no escolta els planys d’aquell a qui ausculta: a través d’ell, és a l’home a qui tracta de guarir. El cirurgià parla un llenguatge universal. El mateix  fa el físic quan medita aquestes equacions gairebé divines per les quals copsa alhora l’àtom i la nebulosa. I així fins al simple pastor. Perquè aquell que vetlla modestament alguns bens sota les estrelles, si pren consciència del seu paper, es descobreix com alguna cosa més que un servidor. És un sentinella. I cada sentinella és responsable de tot l’imperi”.

La seva obra pòstuma, “Ciutadella”, encara no l’he llegida. Està editada en català per edicions 62. La primera edició en francès va aparèixer el 1948, quatre anys després de la seva mort, sobre un text mecanografiat i parcialment corregit. Aquesta circumstància em fa pensar que un escriptor/a mai no hauria de morir abans d’acabar l’últim llibre, és talment com deixar un fill orfe.

dimecres, 12 de maig de 2010

PAPALLONES I ROELLES

PAPALLONES I ROELLES

El coreògraf i ballarí Salvador Mel•lo




No tinc gaire clar si el món dels esbarts dansaires aixeca moltes passions, potser qui es troba dins de les seves diàfanes fronteres sent amb vehemencia i força els neguits que s’hi couen per dins, o potser sols retè la nostàlgia dels que es varen viure ja fa unes dècades. Si parles de l’Esbart Verdaguer,  es possible que els no neòfits aixequin una cella i diguin: "potser sí que em sona".

Narrar la vida d’un d’aquells personatges, gairebé desconegut per la gran majoria de la població, té un mèrit afegit per l'escassa, gairebé nul·la, documentació de domini públic, i per la gran tasca de cercar informació d'aquells que  hi convisqueren, d’una manera més o menys directa, per treure’n dades prou valuoses i tirar endavant  el projecte biogràfic d'en Salvador Mel·lo i Nicola (1930-2001).

El Director del programa de TV3 Nydia, Jordi Lara, es va proposar dedicar-li un programa especial (cinquanta-cinc minuts de televisió) al dansaire i coreògraf Salvador Mel•lo, o Melo com diu en el seu carnet d’identitat. En Jordi Lara també va escriure  aquest llibre que us mostro. Ja fa uns anys que va ser publicat, però no ha estat fins ara que ha caigut a les meves mans (en una nova entrada, la propera setmana, explicaré el perquè i com). 


Avui sols volia fer constar la gran iniqüitat que representa el parlar d’un mestre  del món de la dansa, de la nostra Terra, i  que la feina  realitzada passi gairebé inadvertida. Com en un joc del destí paral·lel al protagonista de la història fora injust ignorar aquest llibre, tenint en compte el ric estil literari que utilitza Lara, amb un lèxic planer i sense embuts, seguint el fil argumental  d'una vida  exposada al conflicte dels grans personatges, sense amagar la realitat de l’home, d’un individu  que va tenir la gosadia de somiar, despert, i que per un temps  efímer va  abastar la bella quimera de crear una companyia de Ballet Català. 

Lara aprofita per expressar algun punt de vista personal i analitza la situació històrica viscuda pel coreògraf i ballarí, “un protagonista de novel•la”, com es comenta en el pròleg. Ens transcriu allò que la gent que envoltava a Mel•lo li explica: sobre el seu caràcter, la seva obra, el seu neguit i uns últims anys de solitud. El títol del llibre el treu d’una de les seves coreografies, que és un dels fils conductors del relat, no gaire extens (al voltant de les cents pàgines), però prou aclaridor. No desvetllaré res, perquè crec que és un llibre que cal llegir per conèixer una Catalunya, i uns catalans que mereixen més atenció, no ja sols en Mel•lo; també el Cubeles, l’Eulàlia Blasi, Cohí Grau, l’Antonio Vidal, Serra, Millet i altres noms que surten en aquesta petita història d’un gran home. Un personatge novel•lesc que va morir en la solitud del seu pis del carrer de Marina, diuen que intentant quadrar una coreografia de la dansa dels vehicles que veia passar, pel pont de Marina, de la seva finestra estant.

diumenge, 9 de maig de 2010

FIRA MODERNISTA DE TERRASSA


 
Aquests dies hem celebrat la vuitena edició de la Fira Modernista de Terrassa. Dediquem un cap de setmana de maig a recuperar i reviure el temps, les arts, la societat i l’atmosfera de l’època. Una festa acolorida pels vestits que es duien al tombant dels segles XIX i  XX, per les flors dels carrers, les paradetes, els espectacles i, afortunadament, aquest any pel sol, que lluïa a estones. Tant el paisatge urbà com el caràcter de la ciutat van ser forjats en bona mesura pels anys de la revolució industrial, l’eclosió del noucentisme i el modernisme, i a aquests anys li devem l’enorme llegat arquitectònic, els edificis públics, privats i sobretot els edificis industrials modernistes de què disposem i que continuen sent una peça clau en la nostra identitat. 


Un xic d’història sobre la festa: l’any 2003 l’Ajuntament decideix recuperar la tradició de la Fira de Primavera que Terrassa havia començat a celebrar el 1228, concedida per Jaume I, al mes de maig. Va tenir continuïtat, amb algunes variacions, fins el segle XIX, després que el creixement espectacular de la ciutat fes enderrocar les últimes restes de les muralles. L’any 2006, a la Fira Modernista de Terrassa se li atorga la qualificació de Festa local d’interès turístic a Catalunya.
L’obra original, triada pel cartell d’enguany, és un quadre d'en Pere Viver, i es pot veure a la Casa-Museu Alegre de Sagrera, al carrer de la Font Vella de Terrassa.

Us esperem l’any vinent, no hi falteu!

Empar i Ferran 

Més imatges i sons de la Fira Modernista en el bloc Nuesa Literària

diumenge, 2 de maig de 2010

“Els morts” – James Joyce, John Huston



 
 L’últim conte, "Els morts", el més llarg i ambiciós dels quinze que composen el llibre “Dublinesos” (1914) de James Joyce és l’ànima de l’obra i uns dels més celebrats de l’autor. A l’acabar vaig quedar tan astorada que em vaig dedicar una estona a esbrinar les qualitats literàries, fent sortir del meu inconscient el que m’havia afectat, intentant plasmar-ho aquí. Dubto que pugui afegir quelcom novedós als nombrosos elogis que ha rebut; podria intentar descriure les meves sensacions en llegir-lo, però.

S’inicia amb l’entrada dels invitats a la celebració anual del dia de l’epifania a casa de les senyoretes Morkan. Hi ha una representació de la societat berlinesa i dels grans temes d’aquell temps: el nacionalisme, la política, la cultura, tot en un entorn burgés refinat que ens apropa als costums i tradicions locals. Les descripcions són precises, captivadores i atractives. Les sensacions es trasmeten per un narrador que sembla “invisible”, “fred” i amb això vull expressar que pren una distància important amb el que escriu,  empleant una tècnica acurada i pulcra, una precisió calculada per que aquesta suposada manca d’implicació provoqui just l’efecte contrari: un allau d’emocions i complicitats amb la història.

Com ja he dit abans, un dels temes  fa referència al nacionalisme: una invitada li reprova al personatge principal, a en Gabriel Conroy, que escrigui en anglès, que sigui pro britànic. La situació és molt incòmoda: ella desaprova també que marxi de vacances fora del país; ell li diu que ho fa per mantenir el contacte amb altres llengües; li torna a preguntar si el seu país no té llengua pròpia, l’irlandès, i finalment Conroy confessa que aquesta no és la seva llengua. En relació a aquest fragment del conte, sembla un fet premonitori sobre el fatal avenir del gaèlic irlandès que l’escriptor més cèlebre d’Irlanda, en Joyce, escrivís la seva obra en anglès.


La festa es va diluint,  es redueix a una parella, en Gabriel i la seva dona, la Gretta. A partir d’una cançó tradicional ella recorda una vivència  torbadora de la seva joventut, la relació sentimental amb en Michael Furey i el final tràgic del noi. Després de la revelació, que trasbalsa profundament a en Gabriel, hi ha escrit uns dels fragments que aconsegueix atrapar emocionalment al lector per la descripció gèlida i distant dels sentiments del protagonista, sense cap llicència al desvari ni a la passió.




En 1987 s’estrena la pel·lícula "Dublinesos" de John Huston, el seu darrer treball i el comiat del director de cinema. Moriria dos dies abans de l'estrena al Festival de Venècia. L’estreta vinculació a Irlanda, país del seus ancestres, i l’admiració que sentia per Joyce ens ajuda a entendre l’elecció d’un dels contes del llibre, "Els morts", per a la seva obra final.  En el film intervenen els seus fills Tony i Angelica, com a guionista i actriu. 

Abans de veure la pel·lícula sentia curiositat per conèixer com va fer la transposició al llenguatge del cinema de la natura reflexiva, dels pensaments que enriqueixen el text d’en Joyce. De seguida un se n’adona que la seva mestria ens ha deixat una versió cinematogràfica tremendament fidel al text literari, i que amb els moviments subtils de càmara, els enquadres precissos, va ser capaç de encabir l’emoció de la història en cada instant de la pel·lícula. Huston es reserva el recurs de la veu en “off” per a l'última escena, la més intensa, la que ens parla dels temes universals; d'aquesta manera l’actor reconeix que ell mai ha sentit un amor com el que la seva dona li acaba d’explicar, i reflexiona sobre la mort en la plenitud d’alguna passió, contrapossada a la lenta extinció darrera d’una finestra. 






Terrassa.net