On tenim la lluna ara? i el sol!

dimarts, 27 d’abril de 2010

Capvespre amb Montserrat al fons


Imatges d'un capvespre, una cresta de Montserrat se’ns mostra com una frontera irreal intangible, un miratge fosc a l’horitzó, que ens dóna el punt de proximitat i el de llunyania que demana l'observació del crepuscle.

Un esclat de llum trenca grisos i negres. Muntatge de colors difuminats que, com la distància, desdibuixen la realitat dels fets passats. Els records; són tots en colors? o els guardem també en blanc i negre? De ben segur, conviuen brillants clarobscurs en els nostres fotogrames del passat, tanmateix, en algunes ocasions, ens oblidem de la bellesa.

I com un far de radiació visible, assenyalant un camí abans secret. Un missatge obert per la natura, un reflex real que els ulls hauran de reconèixer.


És tant magnífica la natura, que en un crepuscle vespertí, entre núvols, pots fruir de l'espectacle més meravellós que ens és reservat a la nostra contemplació. I tot això és una necessitat vital gratuïta, i aquells que sols ens volen per fer-nos pagar instants de vida, mai no podran robar-nos aquests capvespres de llum i colors, foscor i claror. Ningú no els pot gaudir com nosaltres amb els nostres ulls.
Faré que aquestes paraules restin, tan sols, com un comentari que, en un futur no llunyà, sigui rebut dins d’un missatge d'esperança, enviat per un poble que havia perdut el camí veritable, aquell que ens porta de la mà amb la natura. Lluitar contra ella no ens donarà mai bon resultat. Mirem el cel per gaudir de més capvespres, preparem-nos per viure l'espectacle de la nostra vida.





***
PS
En aquests dies de l'any, potser per casualitat, de casa nostra veiem com s'amaga el sol just pel darrere de Montserrat.
Fotos: Ferran d'Armengol

dissabte, 24 d’abril de 2010

CHECKPOINT ROCK, CANÇONS DES DE PALESTINA.


Els palestins són éssers humans que riuen, viuen, i fins i tot tenen una mort normal. No només els maten.  (Mahmud Darwish)

Zaituna (grup de suport a Palestina)  va organitzar el passat dia 20 d’abril al cinema Catalunya de Terrassa, la projecció del documental “Checkpoint Rock, cançons des de Palestina” (2009) dirigit per Fermin Muguruza, amb guió de Javier Corcuera. Aquest treball neix d’un viatge que el músic vasc fa a Palestina el 2002, acompanyat de músics israelites i palestins. Els nombrosos conflictes que van viure i el descobriment de la bellesa musical del territori són el punt de partida del documental. A través d’un viatge  per l’expressió musical d’un poble oprimit, escanyat entre murs de ciment, i davant la mirada impassible del món, els palestins obtenen una alenada de vida amb la música i la poesia. El documental està impregnat de la figura i la obra de Mahmud Darwish: el gran poeta del poble palestí. S'inicia amb les imatges del seu funeral;  una mort prematura que no va permetre que es realitzés una entrevista per al film. Els seus mots hi són al llarg de la filmació, són la mesura de l’estima que tot un poble li ret; les seves paraules han estat musicades per molts cantants, el poble el venera. Al final de la pel·lícula podem veure una punyent i inoblidable interpretació del Trio Jubran (els germans que acompanyaven amb els seus llaüts al poeta), després dels quaranta dies de dol.



El documental ens porta des de Tel Aviv, fins a Gaza i Cisjordània, passant pels humiliants checkpoints. Cantants de rap, rockers, músics tradicionals, artistes de l’avantguarda, expressen el seu rebuig, la seva ràbia a l’opressió que pateixen, la denúncia del poble ocupat, i ho fan cantant. Amb la música intenten trencar murs de pedra, i estan convençuts de la seva força, del seu missatge de resistència. Hi ha paraules que et fan estremir: “si ens destrueixen les cases amb bombes, amb les pedres en farem de noves” o “ en els checkpoints som ultratjats i humiliats, però en aquests llocs també neixen històries d’amor”


En faig difusió d’aquesta melodia de pau i vida, de la lluita. Escoltant la veu, el coratge dels homes i dones palestins no en tinc cap dubte que en sortiran triomfadors, no podran anihilar a tot un poble. Si teniu oportunitat no deixeu de veure “Checkpoint Rock”,  hi ha pocs documentals que arribin tan profundament a l’ànima de l’espectador a través de la música. 

UN ALTRE SANT JORDI


 Foto: Ferran d'Armengol

Veiem unes mans joves que signen un llibre. Mans, joves, que signen la blanca primera pàgina del llibre. Veiem una parada a la Rambla, farcida de llibres que fan companyia a unes mans, joves, que signen una pàgina, la porta cap a les històries que ens fan viatjar a d’altres mons, potser tan distants... que els tenim a tocar dels dits.
Diada de Sant Jordi en un país que, com un ventall, s’obre damunt una geografia que no és nostra, som part d’ella. Compartim aquesta terra, i ella ens hi deixarà viure, perquè vol que n’expliquem històries, i que hi passegem sense trepitjar-la. Viure-la, no dominar-la. Les bones històries ens fan estimar els llibres, deixem-los transportar aquell conte que ens ha de captivar, aquell missatge que potser un dia recordaràs, i retrobaràs en les mateixes pàgines que ara esperen la teva visita, un altre cop.


 Foto: Empar Sáez
I una rosa, imatge carnal, setí nascut de la terra. Roges pàgines que no podràs retenir, sols flairar i viure en la seva efímera companyia.
Un Sant Jordi més, sí. Una nova oportunitat de mostrar-nos al món com volem ser.




dimarts, 20 d’abril de 2010

Els contes dels més petits de Relatsencatala.cat

 
Em plau presentar-vos el llibre col·lectiu de contes escrit per nens i nenes, entre 8 i 13 anys, que publiquen al web Relats en Català. Ha estat una iniciativa de la Núria Gausachs (nuriagau a RC) en la qual ha invertit un bon grapat d’hores; la Montse Assens (mar a RC) ens ha ajudat contactant i fent les gestions amb PARNASS edicions, a la M.Jesús Royo (mjesus a RC) li debem la magnífica portada, al Ramon Navarro Bonet (rnbonet a RC) les il·lustracions del llibre i a la Pilar Campmany (brins a RC) li agraïm la revisió del pròleg.

Pròleg del llibre

Per una persona com jo, que he començat a escriure en la quarta dècada de la vida, no puc fer altra cosa que sorprendre’m quan veig com els nens escriuen per plaer; els petits nens escriptors: aquells que s’imaginen una història i tenen el desig d’escriure-la, o copsen un sentiment especial i volen fer poesia. Resto meravellada d’una afició que es desenvolupa en una edat tan precoç, i intento fer l’esforç d’entendre quin factor ha estat el més important: ¿és quelcom genètic, potser? ¿és ambiental, han vist de sempre que els pares escrivien i els han volgut imitar? No sabria respondre i penso que trobaríem exemples que donarien suport a cada un dels supòsits, i altres que hi anirien en contra. Un misteri, doncs, que no resoldrem pas aquí.

El cas és que en aquest petit grup de nens de Relats en Català, un web lliure d’escriptors en llengua Catalana, no hi són pas tots els que publiquen a la pàgina; amb més de quatre mil autors, trobar els petits escriptors és una tasca àrdua i laboriosa. Però de ben segur aquesta representació minsa és reflex de la gran afició a escriure del país, de l’amor a les lletres, la imaginació i la literatura, i del gran potencial cultural de la nostra nació. 

Com a mare d’un nen que escriu de tant en tant, la meva comesa és respectar aquest fet, valorar-ho i tenir cura de la seva elecció, que ha estat lliure, sense empènyer, tan sols estimular la seva ja declarada afició. Mai no s’ha d’imposar l’escriptura, a part dels treballs escolars, com tampoc és bo obligar a llegir un tipus de llibres diferents als que al nen prefereix. Els podem fer recomanacions, podem ajudar-los, proporcionar-los les eines adients, però no corregir en excés els seus textos, ni canviar les seves històries. El que escriuen és només d’ells, un exercici de llibertat i d’expressió íntim i personal, on la nostra aportació hauria de ser anecdòtica. 

En una ocasió vaig sentir explicar a la Maria Barbal que els seus llibres es porten entre ells més de vint-i-cinc anys, i que ella no era la mateixa en aquells moments que quan va escriure el primer; havia anat creixent amb ells. És possible que quan passin els anys i es nostres fills llegeixin el que ara han escrit no es reconeguin, però els hi haurem de recordar que ho van crear ells i nosaltres tan sols hi vam posar els mitjans perquè ho poguessin fer. 

Gaudiu, doncs, de les històries que els petits relataires ens expliquen!



Si estàs interessat en el llibre, el dia de Sant Jordi el trobaràs a la parada que l’Associació de Relataires en Català té ubicada a Barcelona: Rambla Catalunya 12, entre plaça Catalunya i Gran Via. També hi descobriràs altres llibres escrits per Relataires, podràs remenar i escollir! 

Bona diada de Sant Jordi!

dimecres, 14 d’abril de 2010

LE PAYS DU PASTIS, UN PAIS DE FINESTRES BLAVES.


Foto: Empar Sáez
LA FESTA DE LA "COCAGNE"


La Cocagne o Isasis Tinctoria — herba pastís per a nosaltres—, va ser el tint que va donar color i unitat a un país sencer dins el territori Occità. Aquell blau tan típic de balcons i portes d’una part del Migdia Pirineus, dins del triangle Tolosa de Llenguadoc, Albi i Carcassona, el blau que  omple els camps en primavera, i que va propiciar el ressorgiment econòmic després del segle setze, acabada la guerra dels cent anys. Un lloc en el mapa on fa temps va sorgir el Catarisme, exterminat pels Francs sota la Creu del Catolicisme Emperador. Monfort no és un cognom ben vist pels qui encara segueixen aquella forma de viure, ara d’amagat, amb un ressorgiment encara callat. Terra d’Oc va ser plena de frases humiliants on l’idioma oficial demanava de ser net, i parlar la llengua de l’Imperi, aquell; “soyez propres, parlez français” i altres frases similars que varen sorgir en parets de cases abandonades a tocar de les carreteres per tot el sud de França, no fa tant.

Una arrel esquinçada. Però hi ha d'altres arrels que tornen a florir. Fa gairebé quaranta anys,  poc abans que jo comencés a caminar per aquestes terres occitanes, i lluny de tota fanfàrria, en un poble encimbellat, una festa ens retorna per Pasqua, diumenge i dilluns, una mirada enrere en el temps: la festa de la Cocagne. De vell antuvi va començar fent referència a l’època medieval, però aquest cop s'ha centrat més en la “Belle epoque i els bojos anys vint” (1890-1940). Tot per reviure una festa nova cada any, una celebració que s’hauria de respirar en directe almenys un cop a la vida. Endinsar-te entre els vilatans i els actors, dansaires, gent del circ... sentir-te part de la gresca, un dia per no oblidar, a Sant Fèlix de Lauragais, a tocar de la Muntanya Negra.
Ja sabeu, per Pasqua.
Ferran d'Armengol







Aquestes imatges són una petita mostra del delit de fotografiar pel gust de fer-ho, per testificar un paisatge rural en els semblants d’aquests homes, dones i nens en festa; totes les edats, en un aiguabarreig de pobles i història, s'emmirallen en els seus rostres. En aquestes imatges també hi trobem amabilitat, senzillesa, i hospitalitat; tant com afany de recuperar una època finita que en ells podem reviure any rere any. Hi ha en les faccions, en els gestos, el record d’un instant d’alegria, també el reflex del meu gaudi en una de les festes més boniques que mai no he viscut. Un poble que els “revolucionaris” van batejar com “Bellavue” per l’emplaçament privilegiat i el panorama que oferia de la Montagne Noire des del castell. Una plaça que vibra amb tonalitats antigues, amb un mercat de fusta coronat per una atalaia, i que en els moments puntuals de pluja va servir d’aixopluc per a tots nosaltres. El sol va lluir intermitentment, durant tot el dia, com si llum i ombra lluitessin per no perdre’s ensems la festivitat, donant als colors una brillantor esplèndida.
Empar Sáez


 Foto: Empar Sáez

Enllaços interessants.  

País del Lauragés (o dels senyors de Laurac).
Un cap de setmana a les portes de Tolosa de Llenguadoc



 Foto: Empar Sáez



 A bientôt.

TOTES LES SORTIDES DIGNES

Us fem avinent que la presentació virtual del llibre “Totes les sortides dignes” es va penjar al blog de l'Editorial Petròpolis el dia 13 d'abril, a les 20.00 h, tot i que també ara es pot veure a qualsevol hora.


Aquest cap de setmana, a la Fira Literària de Jesús, podreu comprar exemplars en paper del llibre. I, si no voleu fer la compra per via electrònica, sempre podeu demanar-lo a la Llibreria Serret.

Sols donar les gràcies a JM Tibau per la seva tasca engrescadora i per permetre’ns formar part d’una experiència multitudinaria, i més sent com és, en poesia.
No deixeu de baixar-lo, o de comprar-lo!!

Terrassa.net