On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 25 d’octubre de 2009

El rei de la casa

El rei de la casa


Empetiteix els ulls per fitar l’horitzó. El seu pit s’eixampla en un sospir gegantí, mirar la llunyania sempre li ha produït una certa basarda que se li enganxa dins de la caixa toràcica, com una paparra molesta, sobretot en vespres com aquest. Les femelles adultes encara no han aparegut. Són a la feina, cercant l’aliment que ajudarà la família a viure uns dies més, avui triguen molt, comença a fer-se tard. Ja feia estona que havia tornat d’inspeccionar tot el perímetre dels seus dominis, deixant-ne la marca, l'avís per a correcamins sense família. La canalla jugava estirada pel terra polsegós sota d’un arbre, el tros on s’havia arrecerat de la calor.

Va obrir la immensa boca, i un bram va dominar tot el territori, calia fer saber a qualsevol intrús passerell de qui eren aquells dominis, aquells quarters de descans. Els menuts havien deixat de jugar en escoltar el crit del pare, però en veure que seguia descansant a l’ombra de l’arbre gran, varen seguir amb els jocs infantils. El més gran de la colla s’havia atansat a les barbes del pare, i hi jugava amb les seves urpes poc afilades. Tampoc gosaria fer-li ni la més mínima esgarrinxada, no calia posar a prova el seu humor, de normal pacífic.

Avançava el capvespre amb rapidesa, ensumà l’aire per si sentia les mares, que encara no havien tornat. El rei de la casa no mostrà cap intenció de neguitejar-se, observava els canvis en el cel; dels colors vius del dia, passava a tonalitats més apagades bora la nit. De l’or viu i intens del migdia, als blaus i morats del capvespre rutilant, on una gran bola flamígera havia desaparegut llepant l‘horitzó de la plana.

Dominava una llum somorta, i mentre la lluna esperava el torn, les mares arribaren, la quitxalla surti a rebre-les amb alegria. Avui no havien tingut sort, potser demà si s’atansaven més a la vora del riu. Allí els seria més fàcil aconseguir una pressa, algun nyu malalt, o vell potser, que els faria oblidar aquell rau-rau de l’estómac buit.

La gran lleona mare aparta el menut que jugava amb la barba del rei, amb tant sols uns petits esgarips per atemorir-lo. El cadell obeí les intencions i senyals de la mare caçadora. El senyor saluda amb afecte la gran dama, la reina.

—No hem tingut sort, rei meu.
—Ens fa cuitar alguna nosa?
—Saps que no.
—Tenim reserves, encara.
—Però els menuts han de menjar alguna cosa, aviat.
—Sempre que jo estigui satisfet.
—Demà ens arribarem fins el gran riu.
—A tocar dels humans!
—No hi ha res que ens faci patir, ara.
—Cert, d’ençà que no ens disparen amb els pals de foc...
—Ara encara ens disparen, si més no, ens apunten amb unes armes que no són de foc.
—Les he observades, no són perilloses, aquells estris menuts que brillen amb el sol, però els humans més foscos encara porten pals de foc.
—Fa moltes llunes que no els utilitzen.
—Doncs, aleshores, no patirem pel menjar, ells ens donaran alguna cosa, segurament.
—Els agrada tenir-nos contents... juguem una estona...
—Vols tenir més boques per alimentar...?

El rei observa el cel, la volta immensa on les constel·lacions fan pampallugues en aquesta nit que, de sobte, ja ha envoltat la família, la tribu.

La seva reina li llepa la sotabarba, sap com li agrada en ell. A recer de l’arbre gran de la sabana, un aire fresc els eriça la pell a tots dos. Sentint-se afalagat, el rei de la casa tanca els ulls i deixa rodolar el seu cos amb ganes de jugar.



+ + + * * * + + +






diumenge, 18 d’octubre de 2009

Àgora, d'Amenabar i Je t'aime, de Lara Fabian




Visió del Ferran


Ahir vàrem veure Àgora d’Alejandro Amenábar. Una gran pel•lícula, es miri per on es miri. Una història impactant i corprenedora, una realització fantàstica, un treball d’actors magistral, fent-la del tot creïble, hom diria que estava veient un reportatge del telenotícies, sense un presentador conductor. La conducció la feien els actors, anant d’un costat a l’altre d’una Alexandria real i tangible, amb uns apropaments fora de la Terra magistrals, com si un Google earth ens acostés a la realitat del passat, tangible i tàctil. I amb un missatge esfereïdor, que ens dóna poc marge a la imaginació, ens diu allò que estem veient i escoltant, i em demano que en diran els capitostos religiosos de tot plegat. I no sols els cristians, que són d’entrada els que hi podrien tenir més interès, aquí, Amenábar, no deixa cap titella dreta, tots cauen al mateix sac, fins i tot, dels que no en parla, per motius cronològics històrics evidents. Però tot arriba i es repeteix. No cal enganyar-se.
Una pel•lícula que sols triomfarà aquí, a Europa, dubto molt que americans o altres països l’acceptin. Potser el xinesos, si entenen el missatge, els pugui interessar el tema. Un mercat a explotar.

En sortir en parlàvem de com ens havia agradat, i què volia dir el director amb aquesta pel•lícula, o si sols volia canviar el registre; Amenabar no ha repetit dos temes seguits iguals a la seva trajectòria, mireu el seu historial.
La cosa va ser en pujar al cotxe, per anar a cercar el menut, que estava a casa dels avis, a la radio del vehicle hi duia una gran desconeguda "per nosaltres" de la música francesa, una descartada de la cançó lírica, però d’una gran veu. Una de les cançons que cantava la podeu escoltar tot seguit.
Crec, que una part del missatge d’Amenabar, es pot acompanyar d’aquesta cançó: Je t’aime.

* * *



Visió de l'Empar:


L’Amenábar no podia haver escollit una època històrica millor per posar de relleu allò que ens vol explicar: segle IV dc., Alexandria sota domini Romà i el Cristianisme avançant inexorablement. Contraposa els mecanismes psicològics diversos que fan avançar una religió, el fanatisme cec, la manipulació atroç per part del poder que empeny a la població a actuar com un ramat, fent el contrari al que els humans haurien de propugnar. En front d’això tenim els éssers que s’emocionen amb el coneixement, amb la recerca de la veritat, que no creuen, només cerquen, i pensen –aquest personatge està representat per Hypatia, brillant astrònoma i filòsofa–. Una bellíssima i intel·ligent recreació d’un personatge i d’una època. M’ha emocionat especialment la recerca apassionada del coneixement sobre l’Univers, hores després de veure-la encara hi dono voltes, i em fa pensar. Chapeau, senyor Amenábar!

Sidney Bechet - Petite Fleur ( the Olympia Concert Paris, December 8, 1954)



Aquesta nit, m'ha semblat ensumar l'aire d'aquell estiu que ja no és nostre, però que retenim a la memòria. Res ens robarà el seu record, el seu perfum, el seu so lent suau dolç...

Terrassa.net