On tenim la lluna ara? i el sol!

dijous, 9 de juliol de 2009

Marlene Dietrich




Marlene Dietrich

En sortir de l’Hotel, gairebé cada dia passàvem davant del Bar Marlene amb el rostre de l’artista esgrafiat als vidres. Es poden trobar a Berlín petits racons que serven el seu record: una plaça duu el seu nom al bell mig de la ciutat, a prop de Potsdamer Platz, i una part del llegat de l’actriu s'exibeix al museu de cinema (Kinemathek).
Nosaltres vam trobar la seva essència en els til·lers de la avinguda Under den Linden, i en els magnífics exemplars que omplen el parc Tiergarten. Marlene Dietrich cantava: ...mentre els til·lers floreixin en Under den Liden, Berlín continuarà sent Berlín (Solang’ noch unter’n Linden). Estaven florits la setmana que vam visitar Berlín, i la seva olor dolça i penetrant encara la respiro. En tornar del viatge, i parlant d’aquest record, en Ferran em va dir que cada ciutat tenia el seu aroma, i penso que té raó, i que de la mateixa manera que es guarden les fotografies haurien d’existir uns potets on posar-hi la fragància de cada indret, o de cada paratge que visites o que hi vius una temporada. Altrament, diuen que els records olfactius són dels que més perduren.

La cançó que podeu escoltar “Que s’ha fet d’aquelles flors?” la va composar Pete Seeger en els 60 i es va inspirar en un tema folk ucrainià. Marlene la va interpretar en francès al 1962 en un concert de la UNICEF. Posteriorment també la va gravar en alemany i anglès.
Gaudiu-la!


Empar

dimecres, 8 de juliol de 2009

SÓC L'ANATEMA D'UNA HISTÒRIA...

Sóc l’anatema d’una història...

Sóc l’anatema d’una història per oblidar,
duc l’estigma de les coses mai fetes
que no vull retenir a la memòria.

Ecos que marxen sols, plàcids,
mancant-me consciència de la seva realitat;
la meva turpitud.

—I dius que l’estimes,
i veus com passen els dies
i no fas ni el més mínim esforç
per ésser persona amb qui t’estima.

Què saps fer?
Espirar l’aire retingut en els bronquíols?
Inspirar el ferum de les coses banals?
Res no canviarà el teu tarannà,
res que no duguis tu a dins,
perquè res no surt
quan no hi ha res a l’interior.

Malgrat tot, s’observa un caliu
brillant a tocar del teu pit,
una espurna de paraules noves
que lluiten per fer-se un lloc,
dintre d’aquesta closca
sempre tan buida.

Allí... també hi ets.

Allí, és on tu hi raus amagat,
on hi ha les arrels,
que no saps veure.
Sols et cal tancar els ulls
... i somiar,
per fer que el blau sigui blau,
i el roig, roig,
que qualque color no brilli,
fora de la seva paleta original.

I fins oblidaràs que un dia
tu també estaves allí,
i “allí” ja no serà cap lloc reconegut.

Per ningú.

I els anatemes s’esfondraran
en la seva pròpia ignomínia procaç.
Ferran d'Armengol





Primer esbós pel projecte d'il·lustrar a dues tintes "Les flors del mal" de Baudelaire. Primer poema "La destrucció" (març'09). Obra original d' Eulalia Corbella, jove il·lustradora de Barcelona.
Aquest poema està redactat en veure aquesta imatge d'Eulalia Corbella. Si pitgeu l'enllaç, podreu veure més obres d'aquesta artista.

dilluns, 6 de juliol de 2009

BERLIN 2009





La imatge de dalt és el xalet on tres amics varen signar les capitulacions que els guanyadors varen fer signar als alemanys, a Potsdam. El xalet era el palauet d'una concubina del rei, amb qui el rei va tenir més fills que no pas amb la seva reina oficial.
A la imatge de sota: Restes del mur on pintors de grafitis varen plasmar el seu art. Aquí una pintura d'Ignasi Blanch


Foto: Empar Sàez (Parlo d'amor: Ignasi Blanch)

L'estiu, els viatges...

Hem estat a Berlín, just quan falten pocs dies pels vints anys de la caiguda del mur, vint anys del final d'un monument a la vergonya humana. Però sempre hi haurà un mur per tirar a terra. I sembla que els humans ens entestem a fer cas d'uns pocs tanoques que ens volen aïllar dins d'algun dels seus murs magnífics, dins dels seus murs personals i particulars que ens volen fer compartir.






Foto: Ferran d'Armengol: "Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche" de nit. Aquesta església va ser gairebé tota destruïda, era una icona de la ciutat, abans de la segona guerra mundial.


Hem vist, i viscut, una ciutat que ha sabut renàixer de les seves pròpies runes, i s'ha fet bonica, i s'ha desfet tota, per fer-se al seu gust. Grans avingudes i racons per la nostàlgia, per no oblidar la vergonya, o per fer-se la foto turística. Tot té cabuda en aquesta ciutat que vol oblidar, sense deixar de recordar-se.

Ferran d'Armengol



Terrassa.net